Aprendre mirant enrere

L’educació de les noies a Manresa als anys 60-70. Finals del franquisme. Part I

Construcció de records d’una escolaritat

“Colegio de Nuestra Señora de los Dolores. Casa de la Caridad” 1959-1965 i “Colegio del Sagrado Corazón. Infantes” 1965-1970.

A les dècades dels 60 i 70 del segle XX les nenes de Manresa eren escolaritzades en escoles petites de barri, en escoles parroquials, en algunes escoles públiques, o a les cinc escoles religioses que hi havia a la ciutat: les Dominiques a Valldaura, les Carmelites a Casa Caritat i els Infants, les Josefines a Sant Miquel, les Avemarianes al Poble Nou i -el més antic- el col·legi de la Companyia de Maria, Lestonnac, situat al convent de Sant Francesc i que es considerava l’escola de les nenes riques perquè tenia dues piscines i tot.

Per als nens, l’única escola religiosa a Manresa era els Hermanos de la Salle ubicada al carrer dels Esquilets, ara carrer de Sant Joan Baptista de la Salle, i que després es traslladà al barri de la Parada, com van fer també, les Carmelites dels Infants. El carrer dels Esquilets i la carretera de Vic eren llocs de mirades i complicitats entre els nois de la Salle i les noies dels Infants, ja que qualsevol altre tipus de intercanvi era difícil, perquè durant el franquisme la coeducació estava prohibida.

També hi havia força escoles privades que feien ensenyaments reglats i que, en canvi, no eren segregades per sexes com les religioses, sinó que eren mixtes, tot i que no eren coeducatives: el Jardí de la Infància que escolaritzava infants fins els 10 anys, i el col·legi Badia Solé instal·lat al carrer Saclosa que amdos neixien amb la voluntat de ser escoles més modernes, l’acadèmia Joviat a la carretera de Vic, l’escola Rial, l’escola Camps i Fabrés, l’acadèmia Massegú i l’acadèmia Calmet, entre altres.

“COLEGIO DE NUESTRA SEÑORA DE LOS DOLORES. CASA DE LA CARIDAD”

Les nenes que començàvem l’escolarització als 4 anys a Casa Caritat amb les “Hermanes Carmelites” teníem a l’hermana Benita – els dèiem hermanes– que ens ensenyava a llegir i escriure de forma severa. Assegudes al seu costat d’una en una, passàvem el dit índex per sobre d’uns cartrons que tenien incrustades les lletres amb paper de vidre; la que menys m’agradava era la f perquè era molt llarga i feia molt mal. Després vaig saber que eren les lletres rugoses del mètode de Maria Montessori que encara avui s’utilitzen – i d’això ja fa més de 60 anys-, però el record d’aquell moment és que feia mal al dit perquè et feia prémer molt fort i repetides vegades, sobretot si no reconeixies la lletra. Això passava al costat de l’estufa de serradures que cada matí quan arribàvem a l’hivern l’hermana netejava, carregava i encenia. Era evident que la intimidació, la insistència i el mal que feia el dit responien a aquella dita, molt arrelada en aquell temps, que diu: “la letra con sangre entra”.

Més endavant passàvem a la classe de les mitjanes on recordo que fèiem “secció”: ens posàvem en rotllana al voltant de la taula de l’hermana Roqué; des de la nena que en sabia més, que era a la seva dreta, fins la que en sabia menys, que tancava el semicercle per l’esquerra, i ens preguntava cada dia la lliçó, -que havíem hagut d’aprendre’ns de memòria a casa la nit abans-, o les taules de multiplicar saltejades. L’hermana feia una pregunta a la primera; si no la sabia la feia a la segona, i si aquesta la sabia passava al davant de la primera que ja se situava segona, i així amb tota la rotllana. D’aquesta manera unes passaven davant de les altres i quedava clar qui s’ho sabia i qui no, i qui era la primera de la classe. Està clar que els primers llocs sempre solien ocupar-los les mateixes i els últims també, i així s’evidenciaven els nivells i les etiquetes imposades que eren corroborades i explicitades cada dia per l’hermana.

Recordo que escrivíem amb plumilla -que s’enganxava a un mànec de fusta- i tinta xina que teníem en un tinter incorporat al pupitre de cadascuna de nosaltres, i que l’hermana reomplia quan s’acabava. A cada pupitre hi sèiem dues nenes, i cada una de les taules del pupitre tenia una tapa que s’aixecava per guardar les coses a sota, i un seient que es plegava, tot d’una sola peça. Escriure era una tasca delicada, primer amb llapis i després passar-ho “a net” a tinta; sempre s’hi podien fer taques de tinta que eren molt castigades per la monja. Una vegada escrit, s’havia d’eixugar amb el paper assecant de color rosa. Segons com el posaves es movia tot i ja podies tornar a començar. S’exigia bona lletra i es practicava molt la cal·ligrafia.

Fèiem també una assignatura que es deia urbanidad en la qual ens explicaven com ens havíem de comportar en diferents situacions: com ens havíem de dirigir a les persones grans, cedir el pas, caminar per la dreta, com ens havíem de comportar a la taula, com havíem de seure, què fer quan anàvem de visita a una altra casa, etc.

Les grans de l’escola, com la meva germana, quatre anys més gran, anaven a una altra classe, amb l’hermana Calpe i l’hermana Peña. Després d’acabar l’ensenyament primari podien fer comerç i, per continuar estudiant, podien anar a l’escola d’Arts i Oficis, situada a l’escola Renaixença, a fer el Secretariat. Aquests estudis eren pensats per a les noies que volien treballar de secretàries, que era una de les feines que es reconeixia com a pròpiament femenina.

Cada matí i cada tarda en arribar a la classe, dretes al costat del nostre pupitre, resàvem i esperàvem el permís de la monja per seure. La classe estava presidida per la foto de Franco i un crucifix. Cada dia a la tarda, amb l’hermana Balbina, resàvem el rosari i fèiem “labors”, és a dir, apreníem a cosir. Sobretot recordo el punt de creu, que en dèiem tatxado.

Es donava molta importància al fet que les nenes sabessin cosir, brodar i fer puntes al coixí. Aquesta era l’única extraescolar que algunes fèiem el dissabte a la tarda o alguna tarda entre setmana: anàvem a cases particulars de senyores com la Sra. Dolors de la plaça Hospital a aprendre a fer puntes al coixí o punt de creu. Alguns nens i nenes anaven a cases particulars a fer música –Sra. Tardà, Srta. Comellas- o ceràmica i dibuix – Sr. Vilajoana-.

Al maig fèiem el mes de Maria. Recordo que posaven una marededéu a la classe i li portàvem flors. A més, cada primer divendres de mes anàvem a missa a l’església de l’escola, i el dia abans deixàvem l’activitat escolar per fer llargues cues per anar-nos a confessar -totes les nenes ho havien de fer- amb mossèn Moya, que era el mossèn de l’escola. Ell sabia les malifetes de totes les nenes perquè la por del càstig diví transmès amb eficiència obligava a confessar qualsevol petita o gran dolenteria.

El pati de l’escola era el que són avui els jardins de Casa Caritat. En una aula propera al xalet hi anaven els nens, només nens petits, i quan una nena no es portava bé la portaven a passejar a la classe dels nens, amb unes orelles de burro al cap, perquè se’n riguessin.

Del xalet en recordo una sala on havíem vist alguna pel·lícula o s’hi havia fet algún esdeveniment. Cada any hi havia una fita molt important que era la matança del porc; tocant al carrer Caritat hi havia una cort de porcs amb una finestreta i quan sortíem al pati del darrere hi podíem anar a espiar. Arribava un dia que venien quatre homes i mataven el porc, totes les nenes ens posàvem al voltant del pati per veure-ho. Vèiem com el porc cridava perquè el lligaven, com el socarrimaven en una graella molt gran, en un foc que feien al mig del pati, com es dessagnava i com l’obrien. Aquesta imatge que avui no és gaire habitual que vegin els infants, estava totalment integrada a l’experiència de les nenes de l’escola.

Les menges del porc servien per al menjador del convent on, a part de les monges, vivien noies que en deien asilades, que no tenien pares o no se’n podien ocupar, i que compartien les classes amb nosaltres. També eren les encarregades de netejar les aules, de manera que es feien evidents dues categories, tant en el tracte que tenien les monges cap a elles com amb el que estaven obligades a fer. Aquestes categories també es feien evidents en les relacions que teníem entre les nenes.

Anàvem a l’escola amb uniforme: un vestit blau marí de màniga llarga i amb un coll de plàstic blanc que es podia rentar bé, i mitjons i sabates marrons. A l’hivern, un abric blau marí també d’uniforme i cada dia, quan arribàvem a la classe, ens posàvem la bata, també d’uniforme. Per a les festes senyalades portàvem barret i tot.

Llavors anàvem a l’escola també els dissabtes al matí, més endavant vam començar a fer festa una tarda a la setmana.

Quan teníem set anys totes les nenes fèiem la primera comunió juntes. Les monges i el mossèn de l’escola ens feien la catequesi. Apreníem amb un petit llibre que es deia el catecismo, i si no te’l sabies de memòria no podies fer la comunió. El vestit de la comunió era per a totes igual: túnica, caputxa, cordó blanc lligat a la cintura i creu de fusta penjada al coll. La voluntat d’uniformar l’aparença era sempre present: l’uniforme, la bata, l’abric, i el vestit per la primera comunió.

El franquisme va imposar l’ensenyament obligatori de la religió catòlica a l’escola i va donar molt protagonisme als ordes religiosos que ja disposaven d’edificis per escolaritzar als nens i les nenes per separat.

“COLEGIO DEL SAGRADO CORAZÓN. INFANTES”

L’any 1965, l’escola de Casa Caritat es va fusionar amb la dels Infants -totes dues regentades per la congregació de les Carmelites de la Caritat fundada per Santa Joaquima de Vedruna per cuidar malalts i escolaritzar nenes pobres- i totes les nenes vàrem passar a la nova escola. Allà hi vam trobar les que ja eren alumnes dels “Infants”, les que venien d’escoles més petites de barri, o parroquials, o d’altres pobles. Allà vàrem fer el curs que en dèiem l’ingrés al batxillerat. Ens venia a examinar professorat de l’institut Lluís de Peguera. Recordo que l’examen consistia en un dictat, una redacció i una arrel quadrada però el més important eren les faltes d’ortografia. Evidentment tot l’ensenyament es feia en castellà. Estudiàvem amb un únic llibre que es deia APTO i que contenia totes les matèries.

L’etapa escolar obligatòria era fins els 14 anys, que era l’edat en què es podia començar a treballar. Després de l’ingrés, que es feia als 10 anys, començaven quatre cursos de batxillerat elemental. A part de cursar les diferents matèries, cada dia resàvem el rosari tot fent labors, amb l’hermana Rosa; recordo que cadascuna tenia un drap i uns fils de colors que enfilàvem a l’agulla i apreníem a fer punts diferents. Fèiem Dibuix amb l’hermana Dorotea. Les assignatures de lletres com Llengua Castellana, Geografia i Història les feia l’hermana Felicidad que era la més jove i que era castellanoparlant, i l’hermana Anita ens feia les Matemàtiques. De Ciències Naturals teníem la senyoreta Marcel·la Giró. El Francès, els dos primers cursos, els feia el Sr. Balet i després el Sr. Vila Dalmases, de la botiga del carrer del Born, i la Física i Química, el Sr. Sala que treballava a la Pirelli.

La religió la feia la Madre Superiora, a totes les classes. D’aquesta manera s’assegurava que el missatge arribava a totes les nenes del centre. Teníem un llibre que es deia “Historia Sagrada” i, a més de la història de la religió catòlica, contenia preceptes d’obligat compliment. A més de resar cada dia el rosari hi havia festes senyalades, i cada primer divendres de mes la missa era obligatòria en horari escolar, recordo que totes les nenes en entrar a l’església de l’escola ens cobríem el cap amb una mantellina negra. L’últim curs la Madre Superiora també ens feia unes classes de música, que sobretot consistien en cantar.

En aquesta escola l’uniforme era diferent: una brusa de color beix i un pitxi de color blau marí amb faldilla prisada, mitjons i sabates marrons. Es portaven mitjons negres i una cinta negra al coll de la camisa si es portava dol: volia dir que s’havia mort un familiar directe com per exemple els avis. Les faldilles havien d’arribar a sota el genoll; les monges controlaven la llargada fent-nos agenollar a terra i observaven si la faldilla tocava bé a terra i, si no, podien desfer la vora de la bata o de la faldilla. A l’hivern, teníem els genolls ben vermells del fred. Recordo passar fred; les classes eren grans, amb sostres molt alts i molts finestrals i una única estufa de serradures al mig. Teníem penellons a les mans i als peus sobretot.

El pati era gran, tenia tres nivells, el més alt estava encimentat i algunes nenes portaven els patins de casa seva i hi patinaven. El del mig era de terra i tenia unes cistelles de bàsquet. El més gran tenia dues escalinates que donaven accés a les classes, allà era on fèiem files per entrar a classe després que l’hermana toqués una campana anunciant que s’havia acabat l’hora del pati. Aquest era el pati més concorregut, recordo que hi voltaven gats, i que hi havia un banc de pedra molt llarg on sèiem a xerrar, però que a les monges no els agradava que ho féssim, perquè volien que juguéssim a saltar a corda o a la goma. El que agradava molt a totes les nenes eren els gronxadors i un immens tobogan de pedra de dues places que era únic a Manresa en el qual sempre fèiem cua per baixar-hi.

Al pati també hi havia un galliner i una porta que accedia directament a l’aula de les més petites, l’única que donava al carrer dels Infants, perquè la resta d’aules donaven a la carretera de Vic. També hi havia un portal molt gran, que donava al carrer dels Infants i que era per on entràvem, on sovint a l’hora del pati ens amagàvem i fèiem les nostres creacions de teatre.

L’Educació Física la fèiem al pati de l’escola. Fèiem taules de gimnàstica sueca on totes les nenes fèiem els mateixos moviments alhora en files ben fetes. De mica en mica, vàrem anar fent més activitats esportives com tombarelles en un matalàs; però per fer gimnàstica també portàvem uniforme: bombatxos –uns pantalons de roba fins a sobre genoll amb gomes que estrenyien la cuixa- sota les faldilles, una brusa blanca, mitjons i bambes blanques. En fer la tombarella no es podien veure els bombatxos. Així, la Madre Superiora mirava des de la finestra del primer pis que la Pura Travé i més endavant la Marta Camprubí -una jove que s’iniciava en aquella tasca-, les nostres “senyoretes” de gimnàstica, cuidessin la “decència” en fer activitat física. De fet, era la primera vegada que en fèiem. Algunes nenes com la Dolors Casas, més tard bona jugadora d’equips de bàsquet femení de Manresa, també jugaven a bàsquet, hi tenien molta afició i hi jugaven cada dia a l’hora del pati. Al pati hi havia cistelles i més tard hi va haver una pista, però jugar a bàsquet era mal vist per les monges que sovint ridiculitzaven aquestes nenes i les apartaven al final de la classe.

Recordo que vàrem saber de l’oportunitat de rebre classes de català organitzades per l’Òmnium Cultural. Dos migdies a la setmana a dues nenes ens deixaven plegar més d’hora, per anar fins el Pare Algué on la Srta. Argemí feia classes de Català segurament per adults; no totes les monges ho veien bé però ho permetien, devia ser l’any 1968.

A la sala on rebien els pares hi havia un quadre d’honor on posaven les fotografies de les nenes que havien tret les millors notes i que s’havien portat més bé. A final de curs es feia un acte en què s’atorgaven unes medalles; hi havia tres reconeixements: victòria, mèrit i honor.

Al llarg dels cursos recordo haver fet algunes excursions de tot un dia, que solien ser a visitar altres escoles de les Carmelites d’arreu de Catalunya. Els dijous gras a la tarda sortíem d’excursió a berenar pels voltants de Manresa a Joncadella, el Suanya, la Torre de Santa Caterina o les Marcetes.

Quan fèiem quart de batxillerat hi havia un esdeveniment important que era l’anada al santuari de la Gleva, a Osona, durant una setmana, a fer exercicis espirituals. Això volia dir marxar fora de casa amb les teves amigues de l’escola. Per algunes era la primera vegada, mentre que altres ja havíem anat de colònies a l’estiu amb l’Acció Catòlica de la Seu. Allà dedicavem temps a parlar entre nosaltres, a banda de les activitats religioses que ens imposaven diàriament.

Als 14 anys s’acabava l’escolaritat obligatòria. Moltes noies ja deixaven els estudis reglats mentre que algunes seguien estudiant el batxillerat superior, que feien pocs centres a Manresa. Per a les noies acabava una primera fase escolar que havia significat un clar adoctrinament ideològic basat en els principis del Movimiento Nacional i la religió catòlica; una etapa plena de càstigs, prohibicions, pors, disciplina, silenci i obediència. Es considerava que a 14 anys les noies ja estaven preparades escolarment i els quedava completar l’aprenentage en la família al costat de les seves mares i les seves àvies per fer el paper de mestresses de casa, mares i esposes. Algunes començaven ja a treballar o estudiaven música o comerç o corte y confección.

Últims records

L’Avui i un discurs de Suárez

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Els plors de l’Akela

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Abans d’Amazon

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Acadèmia París

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

9. La presó, la “Guardia Civil” i el doctor Barraquer amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

Juliol de 1994: «Catalunya crema»

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala
Buscar a tot memoria.cat