Quan ja feia temps que vivíem al Barri de la Sagrada Família —que llavors no se’n deia així ni de cap altra manera— al cim d’un bloc de pisos isolat “que tot eren camps”, tornem-hi; recordo anar a collir violes amb el Lluís, el meu avi manresà. Ara penso que devia fer fred, perquè les violes treuen el nas a finals de febrer; un mes de frontera entre hivern i primavera. I potser devia anar-hi amb l’abric, amb “gorro” i amb aquella mena de bufanda amb botons que en deien “pràctic”. L’avi potser duia la gorra de franel·la i algun jersei de llana dels que surten a les fotos de casa.

Des del carrer Gaudí, pujàvem per la carretera del Pont de Vilomara —amunt, amunt—, fins a l’alçada d’on avui hi ha l’Escola Ítaca i més enllà. Se m’enduia de la mà, tot passejant fins arribar a un ramal de la Sèquia.

No sé si jo llavors sabia que allò era la Sèquia o pensava que era una mena de rec, amb força aigua i un so lleuger. I ara puc imaginar que em devia agafar fort la mà perquè no anés cap dins, tot volent agafar les violes que creixien als marges d’aquell rec.

El que és segur és que devia ser ell qui les agafava. Com, no ho sé. Però les agafava, i me les donava a mi. I allò era un tresor tan fràgil com bonic. Ell content i jo feliç com un pèsol. I violes cap a casa. Au!

No imaginava que tornaria a aquell rec, molts anys després, el 2012; i que fora una clau de volta pedagògica i una feinada genial amb els meus alumnes de l’Aula d’acollida de l’Escola Pare Algué.

Em vaig retrobar amb La Sèquia i amb la Ciutat, i a més de caminar-les amb ells més d’un cop i més de dos, ens vàrem engiponar un itinerari per espais emblemàtics de la Manresa del segle XIV en relació amb la història de la Sèquia i la Llum, amb les veus dels personatges de l’època: els pagesos, en Berenguer de Montagut, en Guillem Catà, el Bisbe Sacosta, el Rei Pere III o el Bisbe Ricomà, entre altres. Les seves veus, però, no van sortir màgicament del segle XIV, no; eren les veus dels meus alumnes. Tot va ser possible gràcies a les TIC. En vàrem dir: El Camí de la Llum[1], i era un Itinerari sonor que mitjançant el mòbil, et duia passejant pels carrers de Manresa, al passat de la ciutat.

Tot va començar amb el Pregó Infantil de la Llum- 2012[2], que vàrem fer, amb els alumnes de 5è de l’escola[3]. En aquell acte solemne, que cada any escoles i entitats s’encarreguen de fer, una periodista de nom Peilei amb una “màquina del temps”, va fer aparèixer a la sala de Plens de l’Ajuntament de Manresa, els personatges de la història; i després amb els alumnes de l’Aula d’Acollida, vàrem fer parlar i circular aquests mateixos personatges per la ciutat en forma d’itinerari.

Vàrem regalar el Camí de la Llum a Manresa, en un Acte al Museu de la Tècnica; complint així el darrer objectiu d’aquest treball escolar basat en la metodologia de l’Aprenentatge-Servei.

Vaig tornar doncs a viure La Sèquia intensament com quan era petita. I les violes que vaig collir al 2012, van ser tan fràgils i boniques, com les que em collia l’avi Lluís. Però aquesta vegada, la Sèquia i la Llum, les van fer absolutament especials, perquè van tenir nom i veu, i totes les ganes d’aprendre.

Han passat els anys i encara ara els porto al cor; als alumnes i a tots els que ens van ajudar a fer, refer, difondre i finalment, donar a tots els manresans i manresanes, El Camí de la Llum.

I un dia d’aquest febrer de 2023, vaig sentir dins del cap, un rampell inesperat d’imatges fugisseres. Vaig tancar els ulls per retenir-les i ensumant l’aire, com fa el meu gos, em vaig tornar a veure caminant carretera del Pont amunt, amunt, de la mà de l’avi Lluís; jo embolicada amb el “pràctic” i ell amb la gorra de franel·la. El record era tan viu que em va entendrir, i em va empènyer a sortir al carrer.

Havia de tornar a trobar la Sèquia, i “re-caminar” aquell primer itinerari que feia amb l’avi Lluís. I ja era fora. Pam! Porta tancada i jo amunt, que fa pujada. Caminava decidida. Frisava.

Vaig arribar a l’escola Ítaca, i una mica esbufegant, hi vaig donar la volta en direcció al carrer Sant Cristòfol, per un petit marge; al cim d’una pilona, un rètol que deia que allò era camí d’alumnes. El vaig seguir. Els meus ulls resseguint aquell caminet, els meus peus buscaven aigua; i vaig continuar caminant sentint un desencís creixent: la Sèquia no hi era. Oh! Ni rastre de rierol.

Em vaig aturar de cop. Com podia ser que no hi fos?. Jo no tenia cap dubte que aquell era el lloc on em duia l’avi, i després de dues respiracions profundes per –en va— fer-me passar l’emprenyada, vaig començar a pensar que la memòria era tan fràgil i esmunyedissa com les imatges que havia visualitzat feia res, que m’equivocava, que potser allò no havia passat mai…

I amb tot, em costava resignar-me. No sabia què fer; allà dreta, indecisa, palplantada com un estaquirot. Quin desastre! I feia tanta estona que resseguia aquell caminet –que no era tanta per descomptat—, que quan vaig alçar els ulls i vaig veure aquell cel tan blau, com acabat de posar, com si ni mai l’hagués vist, que el vaig trobar tan preciós com increïble. Oh! I em va semblar sentir la veu de l’avi Lluís que em deia: “Au, mou-te! Segueix. No t’aturis, ara”. Va ser com una enrampada.

Em vaig posar a caminar, a pas viu, com si m’hi anés la vida. Vaig travessar el carrer Sant Cristòfol sense ni mirar ni veure res; obsedida – per sort era diumenge i no hi havia el trànsit habitual- en direcció als Trullols. Vaig trobar la Sèquia allà mateix. Buf! Quin gran sospir!

Alleugerida, vaig seguir el caminoi entre horts escardalencs, envoltats de canyes i fruiters pelats cap del Tossal de Coro. I amb la certesa que la memòria no m’havia enganyat, vaig continuar caminant, del tot tranquil·la, amb la Sèquia al costat, fins arribar a l’altura de la Torre Busquet; i a la carretera de Viladordis, a tocar la C-55.

Els cotxes em van tornar al present.

No vaig tornar a sentir la veu de l’avi, ni vaig trobar cap viola. Aquest cop no. O no, encara…

Però la Sèquia, sí.

[1] https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/26312/alumnes-pare-algue-creen-itinerari-sonor-llum#.Y5WH4EhxajI.link

[2] https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/24770/emotiu-prego-infantil-llum#.Y5Wy1Uu6WfE.link

[3] El Pregó Infantil de la Llum 2012, el vàrem fer conjuntament, les Escoles Jeroni Moragues, Oms i de Prat i Pare Algué.