Diuen que qui ho té del néixer mai no ho deixa, i això és el que em deu passar a mi amb la lletra impressa. A 6 anys ja llegia perfectament, als 7 buscava les notícies de La Vanguardia, a la qual estaven subscrits els meus avis, i als 8 em vaig empassar un diccionari de 700 pàgines només pel plaer de descobrir paraules noves. Per això no és gens estrany que el meu descobriment meravellós en ingressar a la Preparatòria de l’institut l’any 1960 fos que el centre tenia una magnífica biblioteca pública.

Entrar a la biblioteca era com entrar en un temple. L’olor dels llibres ho embolcallava tot i hi havia un silenci amable, fet d’atenció i de concentració en la lectura. La claror tamisada que entrava pels finestrals elevats il·luminava la sala i, quan s’anava fent fosc, les bibliotecàries anaven encenent els llums que hi havia a la part central de les taules. Les veus xiuxiuejants de les persones que feien consultes o demanaven llibres en préstec acabaven de donar un aire de calma quasi conventual a tot el conjunt.

Al principi, només hi anava els dissabtes a la tarda i hi estava tan bé que perdia la noció del temps i més d’un cop m’havien hagut d’avisar que anaven a tancar. Més endavant, quan ja feia 2n o 3r de batxillerat, hi anava alguns dies després de les classes de la tarda, quan la sala estava força plena d’estudiants. Més d’una vegada, amb una infinita paciència, les dues bibliotecàries i la seva ajudant s’havien d’escarrassar a mantenir el silenci i evitar que el zumzeig de les converses pugés massa de to.

Les bibliotecàries que hi vaig veure durant tota la meva vida d’estudiant van ser la Maria Maluquer i la Mercè Casòliva, dues persones totalment dedicades a la seva feina, sempre disposades a orientar els lectors i a ajudar-te en totes les consultes que els feies. L’any 1969 vaig descobrir que hi havia un llibre, escrit per Enric Prat de la Riba, que es titulava La Nacionalitat Catalana. Atret pel títol, vaig buscar-lo al catàleg de la biblioteca i no l’hi vaig trobar. Vaig anar a la taula de préstec, on hi havia la Maria Maluquer, i li vaig demanar si coneixia aquell llibre; ella va tenir un moment de dubte i em va contestar que no el tenien en préstec, però que tornés a passar perquè me’l buscaria. En aquell moment jo ja tenia plena consciència que allò que havia demanat era molt especial i suposo que la bibliotecària també sabia que hi havia un cert risc a deixar aquell llibre, segurament exclòs de préstec des de 1939. Ara pot semblar una bestiesa, però sota la dictadura franquista un llibre et podia portar a la presó. Sortosament la bibliotecària va confiar en mi i em va deixar el llibre amb la recomanació de tenir-ne molta cura, cosa que sempre li he agraït.

Fa uns anys confesso que, aprofitant que un meu fill era alumne de l’institut Lluis de Peguera, em vaig esquitllar alguna vegada dins la biblioteca cedint a l’enyorança. Però només va servir per acabar-me de convèncer que el passat és irrecuperable i que viu només dins el nostre cap.