El meu lloc al món

Inauguració de l’edifici de Correus i Telègrafs

Seguint la història dels serveis de Correus i Telègrafs a Manresa des de la victòria del feixisme, ara recordo el moment de la inauguració de l’actual edifici de la Plaça d’Espanya.

Com explicava en el meu escrit anterior, quan vaig entrar a treballar a Telègrafs, l’any 1954, amb catorze anys, les seus de Correus i de Telègrafs estaven allunyades l’una de l’altra. Telègrafs estava al carrer Guimerà, en un pis de la casa que hi ha al costat dret del Centre Comercial Olímpia i Correus on mes tard va haver-hi el començament del segon tram del Passeig just on durant anys va haver-hi el conegut Bar Moka,  ara ja desaparegut.

No fou fins el 1957, exactament el 9 de setembre, que es va inaugurar l’edifici nou. Per commemorar l’eventualitat, i per satisfacció dels  filatèlics, es va  confeccionar un matasegells especial amb la llegenda “INAUGURACION CASA CORREOS Y TELEGRAFOS. MANRESA 7 SEPTIEMBRE 1957” i l’escut de Manresa al centre.

Recordo molt bé el dia de la seva inauguració. Totalment moblats els nous locals, cap a mitja tarda, el Cap de l’oficina de Telègrafs Miquel  Berga i la resta de la plantilla (telegrafistes, repartidors, i celadors) vàrem portar amb les nostres pròpies mans els aparells, el de  Morse inclòs, i altres estris propis  de les comunicacions telegràfiques d’aquells temps (jo encara recordo que portava els “manipuladors” amb els quals s’enviaven les senyals Morse -combinació diferent de punts i de ratlles per a cada lletra- mitjançant electricitat produïda per les antigues piles Fery de coure i zenc que asseguraven les comunicacions encara que fallés el subministrament elèctric) i les vam instal·lar a les noves dependències, just abans que arribessin les “autoritats” de Barcelona i Madrid per l’acte solemne d’inauguració.

La nova seu d’uns serveis, els telegràfics, essencials per les comunicacions a distància en aquells temps, van suposar una millora molt important, no tan sols per la qualitat de les mateixes comunicacions i per als usuaris, sinó també una millora  substancial per als treballadors.

Sempre m’ha semblat curiós que tota la meva vida hagi recordat l’alfabet Morse i que encara avui dia, més de 40  anys després de la supressió definitiva de les comunicacions en Morse (cap el 1960), seria totalment capaç d’emetre i rebre qualsevol missatge  escrit amb aquest codi.

Malgrat estar els dos serveis al mateix edifici, no hi havia comunicació entre les dependències. Si volies anar de l’una a l’altra, havies de sortir al carrer. Un dels pocs dies en que ens ajuntàvem era per la Festa del Pilar, en què una selecció de Correus i Telègrafs jugava un partit de futbol contra una de la Guardia Civil per celebrar el dia de la patrona conjunta del tres cossos. Encara guardo fotos dels equips. El nostre, molt reforçat amb amics meus perquè no teníem prou jugadors mínimament aptes per córrer.

L’any 2010, amb motiu del nou catàleg d’edificis a protegir i a la vista de que no hi constava el que ens ocupa, vaig enviar als responsables municipals la següent al·legació i proposta:

“Condensant molt les meves argumentacions, proposo que entre els edificis civils d’ús col·lectiu s’hi inclogui, amb el nivell de protecció que es consideri adient, el de Correus i Telègrafs situat a la Plaça d’Espanya.

Primer pels seus valors arquitectònics-tipològics:

  • Exteriorment és un edifici molt representatiu de l’arquitectura civil del franquisme -a qui no li recorden els estils dels “Nuevos Ministerios de Madrid”?-, molt poc representada a la nostra ciutat. Això sol el fa singular.
  • Interiorment disposa de uns espais molt grans amb tocs sumptuosos com l’altíssim i ample vestíbul, sens dubte un dels mes grans de la ciutat, amb les parets folrades de marbre vermell (ara lamentablement desaparegut). Simbolitza el temps en que allò públic, encara que fos a la millor glòria dels governants -si eren dictadors encara més- havia d’estar en ostentació, per sobre dels privats. No sabem qui fou el que intervingué en el plantejament i en l’aprovació de l’obra, però estaria be conèixer-ho perquè, sigui pel que sigui (una mà invisible, megalomania del seu arquitecte, expectatives frustrades…) és l’edifici de Correus  de tota la província de Barcelona, de la mateixa època, mes gran i luxós. Molt més que els de Sabadell i Terrassa, per exemple.

 

Segon pels seus valors històrics-socials:

  • En el moment en què es va inaugurar, a finals dels anys cinquanta, va marcar un abans i un després en el camp de les comunicacions postals i telegràfiques fins aquell moment molt mal representades des del punt de vista de les instal·lacions. Eren anys d’intensa immigració i industrialització i la seva concepció va obeir a unes expectatives que després no es varen fer realitat  fins el punt que els seus espais no han estat ocupats mai en la seva totalitat.
  • Malgrat tot, els anys 60 i 70 va albergar els serveis de Tèlex (tecnologia punta en aquells moments) estesos per tota la comarca. Això va permetre una comunicació “revolucionària” per a moltes empreses bagenques que exportaven a països llunyans.

 

En resum, tan des del punt de vista arquitectònic com històric, és un edifici molt representatiu d’una època que va existir, ens agradi o no, sigui o no català-ciutadà nostrat, i que avui ha quedat com un símbol un xic nostàlgic en l’esdevenir de la Ciutat: del que vàrem ser i també del que no vàrem arribar a ser.”

Crec que la meva proposta fou recollida i avui dia consta en el catàleg d’edificis a protegir.

Fa uns anys es va fer una restauració i remodelació, necessàries, i es va respectar l’exterior, però els marbres dels vestíbuls que li donaven prestigi desafortunadament al meu entendre, van ser suprimits i no sé si destrossats o “traslladats” a alguna casa privada.

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Antònia Maria Gorgas
Antònia Maria Gorgas Bargay
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat