Jo hi era

Els Hermanos o com passar de Xavier a Domènech

El meu pas pels Hermanos va ser breu: un curs i part d’un altre. No vaig arribar a ser instruït pel mític germà Isidre. Parlo, és clar, dels Hermanos de las Escuelas Cristianas, o sigui, del col·legi de La Salle. Per edat, de l’edifici bastit al carrer de Sant Joan Baptista de la Salle, que abans de tenir aquesta oportuna dedicació s’anomenava dels Esquilets perquè s’hi havia realitzat l’esquila d’animals, singularment de rucs.

La finca ocupava la cantonada oriental de la cruïlla amb el carrer del Bonsuccés. Des de casa, al carrer de Sobrerroca, hi anava pel passatge dels Amics, el Cap del Rec, el carrer del Carme i la plaça i carrer dels Infants, travessant la carretera de Vic. Que un nen de sis anys fes tot sol aquest recorregut seria impensable avui en dia, però en aquella època encara de pocs cotxes, a principis dels seixanta del segle passat, la majoria dels meus companys també anaven i tornaven sols de casa seva. Això sí: el primer dia de classe el professor –a primer de primària era un seglar– ens va ensenyar, abans de cap altra cosa, a no travessar cap carrer important sense mirar atentament a banda i banda.

Els de primer de primària no fèiem el «recreo» al pati principal, situat entre el carrer i la façana, i decorat en un extrem per una fila de latrines individuals, cadascuna amb la seva porta. El nostre pati era en una mena d’annex, per a nosaltres sols. Suposo que ens consideraven massa xics per barrejar-nos amb els ganàpies. Allà recordo haver-hi vist uns caramells espectaculars, potser l’hivern de la gran nevada. El pati principal l’utilitzàvem, amb tots els altres alumnes del centre, per formar en files al principi de la jornada, i des de la formació accedir ordenadament, una fila rere l’altra, a l’escala i a les aules.

Un record que tinc molt ben gravat és el sentiment de temor que em va envair el primer dia del primer curs, en adonar-me que el mestre ens parlava en castellà. I que no em deia Xavier sinó Domènech. Mai, ningú, abans, m’havia cridat pel cognom. Vaig entendre que anava per mi i vaig reaccionar sense problemes, alhora que em meravellava de la meva pròpia reacció. Quant a l’idioma, em va envair la por de no entendre’l i no saber-m’hi expressar, però va resultar que cap de les dues coses no era un problema. No recordava haver-ho fet mai abans, però ben mirat, a casa hi havia ràdio, i en aquella època no hi sonava cap altra llengua. Posseïa doncs un bilingüisme inconscient per immersió mediàtica.

Després va venir l’educació monolingüe, imperativa i diglossiadora, que tots els socis del Club Sinofós coneixem tant bé.

 

Últims records

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala
Buscar a tot memoria.cat