Jo hi era

El dia que van colpejar el cotxe d’en Rigol amb ell a dins

Abans de ser president del parlament de Catalunya, Joan Rigol va ser conseller de Treball en el primer Govern (llavors es deia Consell Executiu) de Jordi Pujol, sorgit de les primeres eleccions autonòmiques un cop aprovat l’Estatut de 1979. Afiliat a Unió Democràtica –de la qual fou president entre el 1987 i el 2000–, diputat i senador, després de dur la cartera de Treball de 1980 a 1984 es va encarregar de la de Cultura entre 1984 i finals de 1985, una estada breu però suficient per posar en marxa un Pacte Cultural d’ampli espectre que li va valdre elogis de molts però també crítiques que van precipitar el seu relleu. Home de cultura, ha aconseguit dos cops el títol de doctor: el de teologia per la tesi «Fonament Teològic de la dignitat de la persona en la filosofia política de Jacques Maritain» i en filosofia amb la tesi «Amor més enllà de la mort en l’obra filosòfica de Gabriel Marcel». I amb molta filosofia es va haver d’agafar els fets dels quals va ser involuntari protagonista el divendres 2 d’octubre de 1981, ara fa quaranta anys, a la plaça Major de Manresa, quan el seu cotxe oficial es va veure envoltat per la minoria més exaltada del nombrosíssim grup de manifestants concentrats per reclamar la seva atenció al conflicte laboral que vivia l’empresa Pirelli, i que estava ben encès: l’empresa havia decretat un tancament patronal, els vaguistes s’havien negat a desallotjar les naus, i havia d’actuar la policia per fer-los fora. El vehicle va rebre uns quants cops mentre avançava com podia.

Rigol no havia viatjat fins a Manresa a causa d’aquest conflicte laboral, sinó per presidir l’acte de lliurament de diplomes als assistents als cursets de l’escola EMI de quadres intermedis, programat al saló de sessions de l’Ajuntament a darrera hora de la tarda. Però la notícia de la seva presència va moure el comitè de vaga de Pirelli a preparar-li una rebuda multitudinària, i quan el cotxe oficial va fer entrada a la plaça, aquesta estava plena amb unes dues mil persones gens tranquil·les. El Regió7 de l’endemà ho explicava a la primera pàgina: «A l’arribada del conseller es van produir moments de tensió quan dirigents sindicalistes van haver d’ajudar la Guàrdia Urbana a protegir l’entrada del conseller a l’Ajuntament. La pressió humana sota els porxos de la Casa de la Vila s’incrementà per moments i en previsió d’una entrada violenta la Guàrdia Urbana va tancar les portes, no sense esforç i enmig d’una gran cridòria i confusió que augmentava malgrat els intents dels dirigents sindicalistes per calmar la situació».

Després del lliurament de diplomes, Rigol va accedir a reunir-se amb «amb representants dels treballadors de, com a mínim, set empreses que travessen una situació difícil a la comarca». La sortida de la casa consistorial es va retardar fins a la mitjanit, i llavors encara hi havia un retén de manifestants disposats a fer-se sentir; novament els dirigents sindicals van haver-los de calmar. Abans, però, havia tingut temps de fer unes declaracions a Regió7 que el diari va publicar en la següent edició. Serè, però contundent, feia dues reflexions. Una: «quan la gent m’increpa dient: ‘però vostès estan en un lloc on es poden resoldre els nostres problemes’, jo els he de dir que comparin els pressupostos i la sobirania de l’Estat amb els diners i les competències de la Generalitat, i veuran que això és molt difícil de resoldre». L’altra s’adreçava específicament al comitè d’empresa de Pirelli com a responsable d’orientar la protesta i evitar incidents perillosos: «Confio que aquest clima que s’ha creat, espès, que en una ciutat com Manresa encara té una connotació més dura i espectacular, sabran que la solució d’aquest conflicte no mereix tot això. (…) Vostès saben que això normalment és una espiral que comença per poca cosa i després et trobes amb el conflicte fet. L’important és saber controlar aquest procés, i aquesta és una de les funcions importants del comitè d’empresa».

La direcció de Pirelli va aixecar el tancament al cap d’uns dies i el conflicte es va reconduir, però justament llavors n’esclatava un altre que duraria molts mesos i assoliria cotes de gran radicalització: el de Lemmerz, que vam comentar en un altre record personal.

Al cap d’unes setmanes, al bar del local de Comissions Obreres al carrer Circumval·lació (encara no s’havia repartit entre els sindicats democràtics el patrimoni del sindicat vertical franquista), se’m va acostar un home jove i pesarós. Em va dir, amb amargor, que havia estat represaliat a la seva feina perquè va aparèixer en una foto del diari en el moment que aixecava la mà en què es podia entendre com el gest previ a colpejar el vehicle del conseller. D’aquella imatge, però, el que em va saltar a la vista quan vaig veure l’original no va ser aquell gest d’una entre moltes persones, sinó la cara d’espant del conseller en sentir la pluja de cops al sostre del vehicle.

 

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat