Jo hi era

Lemmerz 1981: una nit tensa i una vaga de 108 dies

El dijous 17 de desembre de 1981 em va arribar l’avís que la policia pensava actuar aquella nit per obrir els accessos a l’empresa Lemmerz, bloquejats per un nombrós grup de treballadors en vaga. Dins el recinte s’hi apilaven estibes de producte elaborat –llantes d’automoció– que ja havien estat venudes però no podien ser lliurades als compradors. La policia escortaria un enfilall de camions i els obriria pas perquè entressin a carregar. Tot això havia de succeir durant la nit. La vaga, iniciada dos mesos abans per oposar-se a un expedient de reducció de plantilla, s’havia anat endurint a mesura que passaven les setmanes i ningú no afluixava, sinó més aviat el contrari.

Avisat doncs, aquella nit no em vaig allitar. Cap a la una de la matinada em va trucar un membre del comitè de vaga: «Sabem que una colla de camions escortats per molta Policia Nacional ve cap aquí». «Ja vinc», va ser la resposta. Vaig trucar al fotògraf Jordi Pasqual, llavors a Regió7, i ens vam encaminar a la carretera de Sant Joan, actual «carrer de la Lemmerz», just darrera la gran fàbrica Pirelli. Hi havia força més vaguistes que altres nits, i més que en van anar arribant. Era desembre, feia fred i la gent s’acollia a petites fogaines. Tothom deia que «estan venint», però sense precisions fiables. Va ser una nit llarga, perquè es van fer esperar fins passades les sis.

L’avançada era una dotzena llarga de furgonetes de la Policia Nacional, que van travessar la massa de vaguistes fins davant la porta del recinte. Un cop allà van baixar-ne desenes d’efectius amb equipament antiavalots que, sota amenaça de carregar, van anar empenyent els vaguistes fins a mig quilòmetre de distància de la porta. Tot seguit, de la banda contrària van arribar cinc camions de gran tonatge que van penetrar al recinte i van començar a carregar material, mentre els vaguistes protestaven des de la impotència.

Cap a dos quarts de deu del matí, un grup de vaguistes va veure com avançava un segon grup de camions procedents de l’aparcament del Congost, escortat per efectius de la Guàrdia Civil, i llavors van començar els incidents. Es van llançar pedres contra els vehicles, es va trencar algun parabrises, les forces policials van carregar, hi va haver corredisses, cops de porra i bales de goma. Unes quantes esquenes van sortir-ne amb blaus però ningú no va anar a Urgències. La resta de la jornada se succeïren els actes de protesta, però els camions plens de llantes ja eren lluny, i l’empresa tenia corda per aguantar el torcebraç unes quantes setmanes més.

Els incidents van arribar al cap de dos mesos de posicions encastellades, en què des del comitè m’insinuaven negociacions («la Generalitat els ha convocat») que la direcció desmentia. «No estem parlant amb ningú, no hi ha res a parlar perquè la vaga és il·legal», em deia per telèfon el cap de personal. Finalment la multinacional alemanya va amenaçar amb tancar la fàbrica de Manresa si no s’acceptaven 160 acomiadaments. La ciutat va quedar el xoc. L’alcalde Joan Cornet em va explicar que l’havien anat a veure treballadors discrepants, sobretot d’oficines, que volien sotmetre la vaga a referèndum secret, i ell estava disposat a forçar-lo. Abans, però, la Generalitat va dictar un arbitratge obligatori que implicava la fi de la vaga, ja que continuar-la seria una infracció penable amb l’acomiadament.

El dilluns 2 de febrer de 1982, a dos quarts de vuit del matí, el primer torn tornava a la feina. Era fosc i feia fred, com el matí dels camions. Havien estat 108 dies seguits en vaga i no havien aconseguit rés millor que el mateix arbitratge que havien rebutjat a principis de novembre.

Dos membres d’aquell comitè, tots dos de CCOO, van deixar l’empresa en els mesos següents: Sebastián Mirón, del taller, que s’havia destacat a les assemblees com a impulsor de la línia dura, va arribar a un acord econòmic per plegar, i Josep Ramon Mora, d’oficines, fou acomiadat. Va recórrer a Magistratura (avui, jutjats socials) i va guanyar; més tard va pactar una sortida indemnitzada. Va treballar a l’Ajuntament de Manresa i a CCOO abans de ser tinent d’alcalde per ICV, delegat del Govern a la Catalunya central i director general de Protecció Civil de la Generalitat.

Últims records

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala
Buscar a tot memoria.cat