Quan els llocs ja no són el lloc

27. Maten en Kennedy – Plan de desarrollo – Música a la OJE – La Confirmación – L’Inspector de Enseñanza – Proveïdors de GUIPER

Avui, ja era de nit, però el pare i jo encara estàvem al taller, feia estona que havia posat els porticons i tancat la porta del carrer, quan algú ha trucat, era el senyor Aparicio, que havia plegat de treballar al seu taller i anava cap a casa a sopar.

He obert la porta de l’escala i ha entrat un moment per dir-nos que han matat a tiros al president Kennedy dels Estats Units.

Jo he sortit corrent cap a casa per escoltar el Diario Hablado, segur de què serà una notícia important.

Quan ha arribat el pare, no li ha donat gaire importància, ha dit que sigui qui sigui el president dels Estats Units, seguiran manant els rics allà i a la resta del món capitalista.

No m’estranyaria que ara diguin que han estat els pobres cubans, els que han matat al Kennedy.

Aquest hivern torna a fer molt fred, deu o dotze sota zero, per això al taller hem comprat un parell d’estufes elèctriques, porten tres barres cada una que es poden encendre segons vulguem i unes pantalles que giren per fer anar l’escalfor amunt o avall.

Les hem comprat a Electrodomésticos Setó, ens han dit que fan una escalfor seca i això ens convé molt per ajudar a treure la humitat que encara hi ha al local, que no ens ajuda gens a imprimir, quan humiteja papers i cartolines.

És una botiga molt nova, està al carrer Urgel, també s’hi pot entrar pel carrer Magraner. Hi anem perquè han vingut a la nostra imprenta per què els hi fem les seves targetes, albarans, factures, rebuts…

Els amos són un matrimoni molt amable, xerren unes bones estones amb els pares i no només d’estufes.

Si estàs al davant de l’estufa elèctrica, es nota la calor, però la resta del local no s’escalfa gaire.

En posem una al costat del mostrador, on arriben les visites i la mare es posa per manipular i l’altra davant dels comodins, on treballo jo. El pare diu que mentre treballa a la minerva, no li cal cap estufa.

Al taller no vol que hi tingui una ràdio, diu que distreu. A Ràdio Barcelona ha començat un programa de música en català que es diu Radioscope, el fa el locutor Salvador Escamilla, que no m’agrada gaire.

Per la Cadena SER a la mare i a mi ens agrada escoltar Operación Plus Ultra, va de nens que han fet una buena obra, en trien uns quants i els porten de viatge per tot España, a cada lloc on paren els conviden a fer coses i els omplen de regals.

Com cada any, hem anat, tota la família a casa el Pepe i la Carme per veure el Festival d’Eurovisión, ja és com una tradició, això d’ajuntar-nos com per Noche Buena o per Cap d’Any.

Aquesta vegada ha guanyat una noia italiana molt jove amb una cançó que es diu No tengo edad. Espanya ha fet la pena com sempre amb un trio sud-americà, Los TNT, que només ha tingut un punt.

Resulta que al mig del festival ha sortit un home amb una bandera que deia Boicot a Franco y Salazar, això no ho hem vist, però després a casa n’hem parlat.

Per la Televisió ha començat una sèrie de lladres i policies que es diu Los Intocables i una altra de dibuixos, Los Picapiedra. Ara, quan és el vespre, posen uns dibuixos animats perquè els nens petits se’n vagin a dormir, es diu la Família Telerín.

A la mare també li agrada una sèrie que es diu El Santo i el programa Reina por un dia. El pare es posa de mal humor amb una cosa que en parlen a totes hores per les ràdios i la televisió que es diu el Plan de Desarrollo.

Això del Plan de Desarollo sí que és un bon rollo!

Ara resulta que els catòlics de l’Opus fan el relleu als de la Falange, perquè sembli que canvia alguna cosa, sense que es mogui res.

Com que sortim poc els dissabtes i els diumenges, perquè ens hem de quedar a treballar al taller, anem a les tardes dels dies de festa a casa la tieta Gregòria, ella no surt gaire, ja és molt gran i li fem una estona de companyia “mentres” esperem que arribin els cosins, Pepe, Carme i la nena Immaculada, per sopar. Xerrem i mirem la tele una bona estona.

A classe hi ha algun nen que va a fer música a la OJE, tenen una banda de Trompetas y Tambores i m’han dit que si m’agrada la música, hi puc anar, que no s’ha de pagar res i t’ensenyen solfeig, que és el que s’ha de saber per tocar un instrument.

En sortir de l’escola vaig al local de la Falange del passeig, a la fachada hi posa Jefatura Local i a sota Falange Española Tradicionalista y de las JONS.

Aquí m’han dit que allà no és on fan música, sinó que he d’anar a la Avenida del Caudillo a sobre el bar Miami.

Hi vaig, hi ha una colla de nois amb trompetes i timbals, parlo amb un senyor que em sembla que és el mestre i em diu que hi puc anar, però que abans de tocar un instrument he d’aprendre solfa, no sé ben bé que és això, però m’hi apunto.

Ho dic a casa i el pare posa mala cara. Jo vull aprendre música per tocar el saxofon, que és l’instrument que més m’agrada, allà només hi ha trompetes, però penso que quan ja en sàpiga, plegaré i miraré on puc continuar canviant d’instrument.

Vaig per primera vegada a la classe de solfeo i la veritat és què ho he trobat d’allò més avorrit. Do Re Mi Fa Sol La Si i ara al revés i tornem-hi amb la mà amunt, avall cap a un costat i cap a l’altra…

Avui a classe de religión el mossèn ens ha dit que ens hem de preparar per fer la Confirmación, ha explicat molt bé que és això, diu que és tan important com quan vàrem fer la Primera Comunión i que ho hem de parlar amb els pares per fer-la.

N’he parlat a casa i el pare torna a posar mala cara, però no ha dit res. La mare ens ha fet memòria de l’espectacle que va muntar el pare per la meva Primera Comunió i també s’ha posat de morros. Jo els hi he dit que no vull fer això de la Confirmación, que ens faran la preparació a classe, però que ja li diré al mossèn no la penso fer.

No has de dir això, que ens pot portar problemes, digues que de moment no la faràs, que l’any que ve segurament ens anirà més bé. D’aquesta manera si el curs que ve estàs a l’Institut, ja no caldrà que en tornem a parlar.

Fa uns dies que vaig a música a la OJE i ja m’han dit que he de comprar l’uniforme, amb una camisa blava, uns pantalons curts de color clar i uns mitjons gruixuts blancs, quan faci calor hauré de comprar una camisa igual però d’un color clar.

He preguntat, aquí sempre es parla en castellà, quan podré tocar la trompeta i m’han dit que encara tardaré, però que de moment puc sortir a desfilar, amb la roba que m’he de comprar, per aprendre a anar al paso, però sense tocar, encara que puc portar una trompeta a la mà.

També m’han dit, que abans de tot he d’anar a fer-me una foto de carnet a un fotògraf de la carretera de Vich, per posar-la a la ficha i al carnet de la OJE. Els hi he dit que vale, però tot això no m’agrada i no hi penso tornar.

Li explico al pare i em diu que faci el que vulgui, però que si m’agrada la música, pel meu “cumpleanys” em regalarà una harmònica, que la podré començar a tocar des del primer dia, per què no és molt difícil, ell coneix gent que la toca molt bé, sense saber solfeig.

El mestre Ferrer ens han dit que per celebrar l’arribada de la primavera, vol que fem un dibuix.

Ens explica que per fer un dibuix cal que primer pensem què i com ho volem fer. Podem dibuixar sobre qualsevol paper, mai en una de les làmines del senyor Hurtado i amb llapis de color, pintures d’aquarel·la, Dacs, carbonet… el que vulguem.

Aquest divendres el dedicarem a fer els dibuixos i posar-los com si fos una exposició als vidres de la classe, a les parets no en posarem, perquè podríem fer malbé la pintura, que és molt nova i està neta.

Jo he decidit dibuixar les muntanyes de Montserrat, a casa tenim una postal que es veuen molt boniques i em sembla que com a cosa de primavera pot quedar bé. Ho faré amb els “llapisos” de colors Alpino que ja tinc.

En parlo amb el pare i m’ensenya com fer el perfil de les muntanyes i a fer servir cotó fluix per difuminar una mica els colors i que no es vegin les “ralles” de les puntes dels “llapisos”, també diu que em portarà uns fulls de paper de barba, que va molt bé per dibuixar.

El diumenge es fa la Subida en Cuesta a Montserrat, jo vull anar-hi, però el pare no em deixa. Diu que el divendres al vespre hem d’imprimir el fulletó amb les llistes de participants i el dissabte, potser, el mateix amb els resultats dels entrenaments.

Avui el mestre ha dit que, sense córrer, anem fent els dibuixos de primavera. Jo porto la postal de Montserrat, hi ha nens que ho fan a partir del llibre de dibuixos del senyor Hurtado, altres han portat alguna foto i alguns ho fan de memòria.

A migdia hem marxat deixant els dibuixos a sobre les taules, per poder penjar-los, amb cel·lo, als vidres a la tarda. El senyor Ferrer ha dit que triarà el que més li agradi i ens explicarà per què l’ha triat.

Crec que m’ha quedat bastant bé, però això del cotó fluix no ho he sabut fer i es veuen algunes “ralles” dels llapis. He fet una ullada als altres dibuixos i crec que el meu és un dels més macos.

El mestre ha triat el dibuix del Rosendo Espinal, a mi no m’agrada gens. El Sendo ha fet uns cuadrets i rectangles de colors vius pintats amb aquarel·les. Diu que és un dibuix abstracte, que no sé què vol dir.

Hem posat tots els dibuixos al voltant de la classe, penjats amb un trosset de cel·lo als vidres. Aquesta classe com que és al final de l’edifici té finestres al fons que és un punt rodó que dona al pati i en un lateral que ho fa a un carrer amb escales que em sembla que no té nom. M’agrada com queda amb totes les nostres obres d’art ben posades.

A la pujada a Montserrat ha guanyat, en motos, com sempre el Ricardo Fargas amb una Ducati i en cotxes un Porsche.

Avui dilluns, hem tornat a classe, entrem com sempre “radera” el mestre i no quedava cap dels dibuixos que havíem posat als vidres. El senyor Ferrer s’ha enfadat molt i ha marxat mentre nosaltres seiem cada un al seu lloc.

Al cap d’una bona estona ha vingut amb tots els dibuixos, alguns una mica afiganyats i ens ha dit que les senyores de la limpieza els han tret i que s’han queixat al director dient que això no es podia fer, perquè s’embruten els vidres i després tenen més feina.

El mestre els ha recollit del sac on es posen els papers per llençar, que de tant en tant ve a recollir el drapaire, mirant que hi fossin tots.

Diuen, que hi ha anat el Director i han tingut unes paraules fortes entre ells.

De totes maneres no els hem tornat a penjar, cada un s’ha emportat el seu dibuix cap a casa i segur que al senyor Ferrer n’hi caurà una de bona.

No fa ni una setmana de l’escàndol dels dibuixos, que avui, el mestre ens ha dit només entrar, que ni una paraula en català, més ben dit que vol poder escuchar el ruido de las moscas cuando vuelan. Ve de visita l’Inspector de Enseñanza i hem d’estar quiets i callats.

L’Inspector només ha entrat un moment a la classe, acompanyat del senyor Director i han marxat amb el mestre.

Amb nosaltres s’ha quedat el mestre senyor Molina, que al veure que allà no obríem la boca per res, se n’ha “entornat” a la seva classe i només de tant en tant ha vingut a mirar si todo estaba en orden. Els nens estem callats com mai, cap vol que castiguin al nostre mestre.

Quan ha tornat el senyor Ferrer estava molt serio, però ha seguit fent la classe com si no hagués passat res.

El pare m’ha manat que faci una llista amb el nom i el telèfon de les empreses on comprem o encomanem feines que nosaltres no podem fer.

A la gasolinera de Cal Marsal, davant del pont de San Francisco, hi anem a buscar benzol per netejar de tinta dels motllos, fem servir la llauna de cinc litres, amb la que, ja fa anys, anàvem a comprar el petroli per casa.

Si ens arriba una feina de molt tiratge, la portem a imprimir a la imprenta del senyor Cucurella del carrer Santa Maria. És un taller que fa poc que s’ha obert, però té màquines automàtiques. Nosaltres “composem” el motllo i li portem ben lligat, ell posa el paper i l’imprimeix. Al senyor Cucurella no li agrada perdre el temps i sempre va de pressa.

Quan alguna empresa ens demana llibres pautats de contabilidad o per altres coses, ho encomanem a un senyor que té el taller al carrer Pedregar, amb les màquines especials per imprimir aquesta mena de fulls.

Els fotogravats i clixés ens els fa el senyor Josep Matamala de Fotograbados Matamala, és molt simpàtic, però parla una mica estrany i em costa d’entendre el que diu.

Per repartir paquets grans o molts de petits, vaig a la Muralla davant del cine Avenida per demanar un carretó de fusta al senyor Fainé, no li fa res deixar-nos-el, també li comprem fulls de paper per embolicar els paquets, cartró i cartolines per encuadernar i posar al “radera” dels talonaris. A la seva botiga també ven paperines de totes menes i mides.

La fulla de la guillotina la portem a afilar a la Cuchilleria Rubiralta, que està al costat de la botiga del senyor Fainé. La senyora Rubiralta també ens porta feina a l’imprenta i fa molta gràcia perquè sempre va atrafegada, amb les mans, i a vegades fins i tot la cara, brutes de treballar.

A la Ferreteria Armengou de la carretera de Vich, anem a buscar tot el que és de ferreteria i les pastilles de pega aràbiga per la cinta de la minerva.

Les tintes les comprem a Barcelona a la casa Tipolit, el pare diu que aquestes són les què li van més bé.

Si fem curt d’alguna tinta, en vaig a buscar a un pis del carrer Mestre Blanch, just davant del Conservatorio, a un senyor que li diuen el pastilletes. Em sembla que aquestes no són gaire bones, només les fem servir en cas d’apuro.

Anem a Comercial del Papel Quirico Font per comprar tintes de la marca Lorilleux, aquestes són cares, també alguna mena de paper, cartolina o cartonet. Tenen dos magatzems, un a la carretera de Cardona i l’altre, molt a prop, al carrer Bruch, on imprimeixen paper per embolicar i bosses de plàstic. L’encarregat, el senyor Àngel, és molt atent i sempre amb ganes d’ajudar i aconsellar-nos que ens pot anar més bé, per les feines que tenim entre mans.

De tintes, normalment, en fem servir tres: negre, blava i vermella, si hem d’imprimir en un altre color, potser marró o gris, tenim altres colors, groc, verd… i el pare fa barreges fins que té el color que vol.

Canviar el color de la tinta amb què hem d’imprimir, és un merder. Cal desmuntar el tinter i netejar-lo ben net en una llauna amb benzol. També s’ha de netejar el plat i els rodillos dels que en tenim dos jocs, uns “pels” colors i l’altre pel negre.

Si la tirada és curta, no netegem el tinter, només el tanquem amb les palometes que graduen la sortida de la tinta, i el pare, que en sap molt, va posant-la a poc a poc i a mà a sobre el plat, de manera que sempre n’hi hagi la mateixa per assegurar-se que imprimirà bé, amb el mateix to de color i sense que es tapi l’ull de les lletres.

Quan hem de fer un motllo amb molta lletra i no en tenim prou amb la pòlissa que toca, portem l’original a l’Imprenta Perramón del carrer Barcelona. Aquí tenen l’única màquina Linotípia que hi ha a Manresa. És una màquina alta que té un teclat on un senyor va escrivint el text i ella fon unes tires de metall d’estany, plom i antimoni, fetes a la mida que se li demana amb totes les lletres juntes.

A vegades bé un client que vol un tipus de lletra que no tenim, normalment això passa amb els logos, el pare pregunta a altres “imprentes” si la tenen i vaig a buscar el text ja “composat” o el “composo” allà mateix.

La Imprenta Esparbé de la Plaça Immaculada té tipus molt bonics, però antics, he de procurar que les lletres estiguin bé, sense cops ni “rallades”, per assegurar-me que s’imprimeixin bé. El pare Esparbé, de veritat es diu Barris, però tothom li diu Esparbé, és una persona simpàtica i riallera, té un fill més o menys com jo que també volta pel taller.

Bausili Industrias Gráficas de la plaça Creus, aquí hi ha al senyor Cisneros, el pare m’ha avisat que és un senyor molt serio, però a mi em tracta molt bé, em deixa compondre el que em fa falta i no s’aparta del meu costat per mirar com ho faig. Penso que li he fet gràcia que a punt de complir els dotze anys, ja compongui agafant cada lletra sense dubtar del “caxetí” on s’ha d’anar a buscar. Quan marxo, sempre em diu que ho faig molt bé i que li torni les lletres com més aviat millor.

Amb la Imprenta Libreria Boixeda, del carrer Urgel cantonada amb el carrer Cirera, hi tenim un bon tracte i sempre que podem ens ajudem. M’agrada anar-hi per mirar les revistes i tebeos que tenen al mostrador de l’entrada, el taller, que és petit, està al “radera” de la botiga, baixant uns esgraons.

Hi ha alguna imprenta que no ens vol deixar cap tipus, com la Gutemberg de la plaça Creus i la Cucurella, per això deixem de portar-li les tirades llargues.

Per no abusar, el que fem és imprimir molt bé els logos i portar-los per fer-ne uns clixés de diferents tamanys al senyor Matamala, d’aquesta manera ja no hem de tornar a demanar favors a altres “imprentes”.

La majoria de la cartolina i els papers normals i estucats brillant o mate els comprem a la casa Sarrió Papel. Aquesta empresa, que és basca, té un representant a Manresa, el senyor Vilaseca, que passa cada setmana per veure què ens fa falta. És una persona riallera, sempre explica coses que li han passat, acudits… Quan ve no fa el pedido i marxa, sinó que es queda a xerrar una bona estona i fa bromes al pare i a la mare. A casa seva, a la carretera de Vich, passada la Bonavista, hi té un petit magatzem dels papers més normals, si ens cal, li podem anar a buscar alguna resma amb el carretó del senyor Fainé.

A Torras Hostench li comprem algun paper especial i cartolines brillants de colors, són cares i costa que la tinta s’eixugui i no repinti. Quan n’hem d’imprimir, m’he de posar al costat de la tauleta on el pare va deixant les cartolines impreses, després de cada una he de posar un retall de paper aprofitat, així la següent cartolina no s’embrutarà de tinta. Això és bastant avorrit de fer.

José Ortiz, és una bona casa de papers i manipulats, li comprem invitacions i participacions de boda, sobres de “calitat”, christmas, recordatoris… Sempre ens fa arribar els seus mostraris, que es fan mirar de bonics que són.

També comprem targetes de visita, papers i cartolines especials a la casa Guarro-Casas de Gelida. Escriuen el nom amb una uve: Gvarro, potser perquè la gent no se’n rigui del nom.

Papers i cartolines especials i d’importació els comprem a la casa Tomás Redondo.

Quan un client vol fer invitacions i participacions de boda, però va curt d’armilla, agafem una bona cartolina i clixés d’anells o de dibuixos de boda i ho imprimim posant purpurina perquè quedi daurat. Després ho netegem de la pols daurada que sobra, i quan la tinta està ben seca, apilem les cartolines, totes ben ajustades, posem una fusta a sobre i un altre a sota deixant que sobresurtin una mica, ho agafem tot amb uns sergents de fuster i amb una serra petita i anem fent talls. Això ho fem pels quatre costats i al final queden unes cartolines amb els cantos ratats i la decoració daurada com si fossin comprades en un fabricant bo.

Els paquets que ens han d’arribar, a portes debidos, procurem que vinguin per Transportes Monegal, són més baratos que les agències Botines o Llansó.

Quan hem d’enviar alguna feina a clients entre Manresa i Solsona els portem als autobusos Galtanegra que tenen les “cocheres” i oficines a la Avenida del Caudillo al costat de Garaje Sport.

Si l’enviament ha d’anar direcció Berga, el paquet el portem a les oficines d’ATSA, davant de cal Jorba.

 

 

Últims records

Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Buscar a tot memoria.cat