Segons escriu Joan Maluquer a la publicació digital Frontissa, “la Universitat Catalana d’Estiu fa 54 anys d’existència aquest any. Sempre s’ha fet a Prada, a la comarca del Conflent, al peu del Canigó. Els anys 1976 i 1977 també se’n feren edicions a Vic, i els anys 2018, 2019, 2021 i aquest 2022 a Manresa”. Jo vaig anar a la primera edició que es va celebrar a Vic, del 3 al 13 d’agost de 1976.

Feia molt poc que havia mort el dictador, Francisco Franco. Les llibertats es percebien properes, però la desitjada normalitat democràtica encara quedava lluny. Algunes vivències d’aquella edició a Vic ho van deixar clar.

Amb dinou anys, les meves inquietuds culturals em van fer interessar per la primera edició de l’UCE que es celebraria al Principat. En aquell moment, compatibilitzava els estudis amb el treball i l’opció significava destinar la major part de les meves vacances laborals a una activitat acadèmica. Però, la proposta em va atraure.

La seu de la Universitat era al Seminari de Vic. Allà es feien les classes i era on ens allotjàvem els alumnes. Pels àpats, ens desplaçàvem caminant fins al centre de la ciutat. Concretament, a un restaurant self-service que estava situat al carrer Jacint Verdaguer.

Al programa acadèmic, s’hi sumaven d’altres ofertes complementàries: culturals, socials i polítiques. Per les vies oficials o per cartells penjats a les parets de l’edifici, s’anunciava la diversitat d’activitats que s’oferien. Un tipus de convocatòria que més freqüentava era la presentació de partits polítics que començaven a sortir a l’arena.

Però, també s’oferien altres iniciatives que eren del meu interès. Com les sessions de psicoteràpia grupal que oferia per les tardes un psiquiatra que procedia d’Algèria. El seu plantejament s’emmarcava dins de la corrent de l’antipsiquiatria i, en aquell moment, era una proposta innovadora.

Una altra, va ser una suposada conferència, impartida per un poc comunicatiu professor, que va resultar ser una performance, pròpia del teatre de la provocació. Atès que, durant l’acció teatral, el conferenciant es va dedicar a mirar fixament al públic present a la sala, atret per la convocatòria, sense expressar ni una sola paraula.

O, el concert que va oferir Rafel Subirachs al Temple Romà, que no oblidaré mai.

El país vivia amb efervescència els canvis polítics que començaven a donar-se. Entre d’altres, Pax Christi havia rellançat una campanya amb la voluntat de sensibilitzar a la població a favor de l’Amnistia. El març de 1976, els secretariats de l’entitat van convocar la Marxa de la Llibertat que recorreria les comarques catalanes aquell estiu, cridant a la participació del poble català.

La convocatòria va acabar sent una mobilització de la societat civil, prohibida i perseguida per les autoritats. Segons un dossier elaborat per la revista Sàpiens, “entre els dies 3 i 4 de juliol, cinc columnes de joves van començar a marxar des dels extrems del Principat: l’Escala, Oliana, Esterri d’Àneu, la Sénia i Girona. A causa del setge policial en moltes poblacions i les detencions dels activistes, els 3500 km que s’havien de fer caminant, es van fer a peu, en cotxe, en tren …”. La columna Tramuntana arribaria a Vic, just el mateix dia que se celebrava el concert al Temple Romà.

Aliens a la convocatòria realitzada per Pax Christi, aquell vespre un grup d’alumnes de la UCE vam decidir assistir al concert d’en Subirachs. Auster, però enormement imponent, el cantautor deixava empremta. Al sortir, no vam tenir temps per celebrar-ho, ens esperaven agents de la Policia Nacional de paisà, estacionats a la Rambla de Montcada, amb el seu característic vehicle de color gris. Al meu grup, ens van fer pujar al vehicle per portar-nos a la Comissaria, volien identificar-nos. La retenció va allargar-se durant una hora, després de comprovar la identitat i els motius de la nostra estada a la ciutat. L’ensurt no va anar més enllà, de fet no havíem fet res. Les cròniques de l’època, parlen que durant aquells dies, la policia va realitzar més de 123 detencions de persones relacionades amb la Marxa. Les retencions no es comptabilitzaven.

Van ser deu dies de grans experiències i intercanvis, entre un grup de persones que no ens hem tornat a veure més. Amistats fugaces procedents de diferents punts dels Països Catalans. Alguns, habituals en aquest tipus de convocatòries. D’altres, que ens estrenàvem.

Programa de la universitat Catalana d’Estiu. 1976