Pàgines viscudes

1973: Descrèdit i decadència del Sindicat Vertical (1)

El moviment obrer al Bages es caracteritzà, des del començament dels anys setanta, per la seva creixent conflictivitat, la qual esclatà amb força el 1972 en què coincidiren dos conflictes que afectaren a gairebé quatre mil treballadors, entre dues de les empreses més rellevants de Manresa: una vaga convencional a PIRELLI i una vaga atípica a ATMSA (Auxiliar Tèxtil Manresana). He escrit “atípica” perquè es mantenia la producció en cadascun dels tres torns, però els obrers no abandonaven la fàbrica i restaven tancats al menjador de l’empresa. En ambdós casos, tal com era el pa de cada dia en aquella època, va actuar la policia per posar fi a les protestes, sempre a petició de les empreses que ja se’n refiaven, algunes massa i tot, per retornar a la “normalitat” sense deixar-se tallar la capa. A ATMSA fou especialment desproporcionada aquella actuació policial, puix es va estrenar per primera vegada a la província i per descomptat a Manresa, el destacament antiavalots: uns paios equipats com per anar a la guerra, que acordonaren la carretera de Vic des de la cruïlla de la Bonavista fins al pont blau, palplantant-se aquells feréstecs “armaris” com un estaquirots a cada tres o quatre metres de distància. Fou tan impressionant aquell desplegament de la policia armada, que els funcionaris de paisà de la brigada política-social dirigida pel comissari Anselmo s’estalviaren aquell vespre les empentes, estrebades, males cares i crits per desallotjar els treballadors, d’acollonits que estaven aquests. En totes dues empreses, però, es practicaren després detencions selectives i alguns escorcolls de domicilis de treballadors que, evidentment, “alguna ànima caritativa” tirant la pedra i amagant la mà havia assenyalat com a “significats”.

Apart de l’ascendent nombre de conflictes, al meu parer era encara més significatiu que la conflictivitat i la mobilització obrera s’havia empeltat a moltes empreses petites i mitjanes de Manresa i comarca, que no en tenien especial tradició ni experiència en ensenyar l’orella, en aquest sentit. Tanmateix, crec que s’ha d’assenyalar com un factor clau en aquest canvi de tarannà, el despertar d’una llei de consciència social i política en bona part d’una nova generació obrera que no va viure la guerra, però que d’una manera o altra estava decidida a treure’s les castanyes del foc, sense esperar endebades que ho fessin per ells des del sindicat vertical, que respecte als treballadors pretenia actuar com un simple instrument del “pare estat”, que caracteritza els règims feixistes.

Feia poc, entre 1967 i 1968, que a Manresa s’havia començat a sentir parlar d’unes comissions obreres com una mena de plataforma per a la defensa i representació dels interessos de classe, al marge de la tutela monopolitzadora del verticalisme. A les primeres reunions exploratòries a la recerca d’un caliu propici a establir una base sòlida a Manresa, hi assistiren persones de diferents maneres de pensar, des de les que procedien de moviments obrers confessionals (HOAC i JOC) a les que en certa manera “militaven” en esperit en l’oposició política clandestina, tot just a les beceroles, que més endavant cristal·litzaria en el PSUC. També s’hi deixà caure algun sindicalista vertical, qui sap si de bona fe o per fer de portafarcells. Des dels primers contactes, però, ja va quedar clara quina era la prioritat: infiltrar-se de mica en mica en el sindical vertical per desballestar-lo des de dintre, començant per presentar candidatures pròpies cada vegada que hi haguessin eleccions d’enllaços sindicals.

Una altra novetat que va alterar la en certa manera plàcida rutina pel que fa a la canalització i gestió de les reclamacions laborals a Manresa, fou l’obertura d’una petita assessoria laboralista al carrer de la Canal, per part d’un advocat jove i idealista, en Marc Viader. D’ençà que va córrer la veu, el degoteig de treballadors envers aquell bufet exclusivament laboralista va anar a més i, naturalment, CC.OO. va procurar col·laborar-hi estretament, tant per no perdre influència ni protagonisme en el moviment obrer com perquè estaven convençuts que els treballadors en traurien molt més de profit d’aquest servei. No obstant això, a l’advocat Viader no li feia gaire gràcia que pengessin etiquetes al seu bufet, ni acomboiar-se massa amb companys de viatge que li condicionessin més que la independència, el mantinent d’una equidistància que l’alliberés de sotmetre’s a cap mena de disciplina. De fet, un dia em va confessar que pel seu despatx hi passaven també treballadors falangistes, àdhuc alguna “camisa vieja”, perquè es refiaven més del seu assessorament que no pas del que els hi oferia el sindicat vertical.

Allavonces, la Magistratura de Treball no tenia seu pròpia a Manresa, sinó que s’hi desplaçava cada setmana un jutge des de Barcelona i les vistes es feien a la sala de plens de l’Ajuntament. En Viader era considerat per bona part de la patronal i per la majoria de dirigents del sindicat vertical com una mena de bèstia negra; en el cas dels primers, perquè el tenien clissat com un anti-capitalista hiperventilat i perillós; i pel que fa als segons, perquè temien la seva competència malgrat el consideressin un “xiringuito”. Entre tots plegats, no tingueren cap paraula amable de benvinguda al despatx dels “advocats laboralistes”, posant en relleu el seu presumpte filo-comunisme, vingués o no a tomb. Aquest ambient enrarit, en quan als serveis jurídics que es disputaven clientela, acabà influint, és clar, en l’ànim dels propis magistrats, que es miraven en Viader amb certa prevenció, raó per la qual en principi no li posaren les coses massa fàcils. Un dels aspectes, jo diria anecdòtic en la imatge d’aquest primer advocat laboralista que desconcertava els empresaris manresans, era que un dels seus col·laboradors, en qualitat de pèrit mèdic que portava als judicis, on un dictamen d’aquesta mena era imprescindible, fou el doctor Pastor, precisament un conegut i destacat membre de la “Guàrdia de Franco” local.

Mentrestant, el sindicat vertical seguia oferint als treballadors assessorament jurídic a través de l’advocat Domènech Bartra, que compaginava aquesta feina amb la d’alt executiu de la Caixa d’Estalvis de Manresa. Aquesta circumstància, bastant estrident es miri com es miri, no va permetre retreure-li mai manca de professionalitat i dedicació envers els treballadors que des del servei li havien assignat les seves col·laboradores que, en general eren les que parlaven amb el treballador i embastaven l’expedient; però, a partir del moment en què a Manresa hi hagué la possibilitat de triar, molts treballadors s’estimaren més fer confiança al despatx laboralista del carrer de la Canal, el qual els seus padrins no s’estaven de promocionar sense escrúpols, posant sobretot en relleu el conflicte d’interessos de l’assessor jurídic del sindicat vertical. La patronal i els mateixos “verticalinos” –com se’ls anomenava a tall de conya– per la seva banda tampoc es mossegaven la llengua i titllaven sense embuts els clients d’en Viader, de comunistes. Inclús durant una temporada el comissari Anselmo perdé el temps destinant un espieta per identificar qui hi entrava i sortia.

A principis de l’any 1973 arribaren a Manresa notícies sobre la conflictivitat laboral que anava en alça arreu de Catalunya. La motivació d’aquells conflictes era principalment donar suport a les reivindicacions econòmiques; però, sobretot intentar eliminar les restriccions que per a la negociació efectiva de millores de condicions de treball i salarials, imposaven els convenis col·lectius sectorials, raó per la qual les CC.OO. reclamaven insistentment convenis d’empresa. Però el govern, per la part que li tocava, no tenia cap intenció de malaguanyar la domesticació dels treballadors a base de permetre macro-convenis que les empreses més influents de cada ram manegaven com anava millor als seus interessos, començant per les taules salarials. Aquesta va ser la causa principal del rebuig cada vegada més peremptori a la negociació col·lectiva, ja que en aquell marc normatiu tan entallat, si no es posaven d’acord patronal i treballadors en un termini de temps taxat, les dues parts havien d’acceptar un conveni descafeïnat via “laudo” obligatori, que deixava insatisfets gairebé sempre els treballadors i, algunes vegades, també els empresaris partidaris de deixar el menys pèl possible. Els treballadors, a més a més, estaven tan convençuts que l’Administració no era neutral i que anava descaradament de bracet amb la Patronal en qualsevol litigi, que aquest clima de desconfiança mútua no ajudava gens que a la taula de negociació s’establís cap diàleg constructiu.

CC.OO., a mesura que s’anava implantant a les fàbriques, assajava el mètode assembleari a l’hora de prendre decisions i discutir estratègies, tant per posar en evidència els delegats del sindicat vertical com per descol·locar els empresaris, als quals venia tant de nou la nova estratègia de confrontació i els tenia desassossegats. A causa d’aquesta angoixa que la patronal inquieta traslladava al govern, aquest augmentà la repressió preventiva tolerant, com a maquiavèl·lica mesura de dissuasió, la pràctica d’acomiadar treballadors per motius no estrictament laborals, moltes vegades relacionats exclusivament amb les seves simpaties polítiques.

Tanmateix, es generalitzaren les intervencions directes de la policia per acabar “manu militari” les vagues, arribant-se a l’absurd de no solament desallotjar fàbriques en conflicte, sinó en ocupar-les després literalment per “vigilar” que els obrers no se la decantessin, com va passar a “Starlux” i a “Bas y Cugueró”. Per contrarestar l’impacte emocional d’aquestes mesures repressores va aparèixer un fenomen que es convertiria a la llarga en un dels protagonistes principals en el marc de la lluita obrera que es veia a venir: la solidaritat popular, que es manifestava de mil maneres, algunes impensables mesos abans. Per exemple, en el conflicte esmentat de “Bas y Cugueró” hi va haver un fort enfrontament verbal entre el rector de la parròquia de Sant Andreu i la Guàrdia Civil.

M’he de referir per la seva preeminència en la desfeta del sindical vertical, a un conflicte que fou cabdal: el que protagonitzà el “Metro” de Barcelona. Els treballadors volien discutir quan més aviat millor el conveni que estava a punt de caducar el març del 1973. La direcció, però, no trobava mai temps per posar-s’hi, fins que l’amenaça de greus incidents d’ordre públic –els treballadors havien ocupat dos vagons de la línia de Santa Eulàlia amb la intenció de fer un míting a cada estació -, féu girar la truita després de la intervenció d’un governador civil escagarrinat per la envergadura que estava prenent la revolta en veure com quallava la vaga, que per restablir la normalitat es veié obligat a arbitrar entre les parts fins aconseguir que la direcció de l’empresa baixés del burro i fixés una data per començar les negociacions. Fou la primera derrota d’un sindicat vertical massa complaent, en mans dels sindicats de classe que, a més de CC.OO. també s’anaven despertant i treien el nas.

Un altre conflicte històric va tenir lloc a l’empresa constructora “Acsa”, que va fer necessària la mediació del bisbe auxiliar de Barcelona, mossèn Capmany, després de la detenció de José Rodriguez, un destacat sindicalista comunista. És important adonar-se que en una mediació en l’àmbit laboral corresponia a les dues branques de la CNS, que per aquesta raó deien que s’havia inventat el “verticalisme” i no pas a un bisbe. El que passava és que davant la seva desídia, mandra i manca d’imaginació i sobretot d’interès, cada vegada terceres persones alienes als conflictes, com ara els capellans, havien de ficar-hi cullerada per evitar desordres i represàlies. Aquesta nul·la implicació efectiva del sindicat vertical en la resolució de conflictes, tenia origen en la incapacitat dels seus quadres delmats per les desercions, vergonya que va precipitar la pèrdua de confiança en la CNS per part dels treballadors que obligatòriament hi havien d’estar afiliats i el seu desballestament definitiu com a sindicat no de classe.

A Manresa, els mesos de març i abril, durant varis dies s’enregistren aturades intermitents a la fàbrica “RIZOCOLOR”. La reivindicació consistia en una millora salarial de 300 pessetes setmanals. El fet que quasi tota la conflictivitat girés a l’entorn de millores econòmiques s’ha d’entendre en el sentit que aquestes, malgrat que aparentment semblessin insignificants, sovint eren vitals pels que depenien d’un jornal que perdia pistonada a tremuja. Aquest era el malson dels obrers: l’encariment de la vida. En el portantveu dels treballadors del tèxtil del Bages afiliats a CC.OO. -que s’anomenava “TÈXTIL”, per a no complicar-se la vida- en el seu número 4, feien constar amargament la seva queixa:

¿Cuándo van a parar las subidas de los precios? Esta es la angustiosa pregunta que hacemos todos los trabajadores. Cada día se puede comprar menos con nuestro salario. La carestía de la vida es una gran tragedia nacional, pero sobre todo es también la tragedia cuotidiana en nuestros hogares. Los salarios y los convenios bajan o se congelan y los precios se ponen por las nubes. Además, además de encarecerse los alimentos se adulteran. Según la prensa, el 80 por ciento de esos productos están adulterados. El Gobierno Arias dice que esta situación se debe a la crisis mundial, dicen que con el petróleo se han disparado los costes de las materias primas, pero la realidad es que se aumentan los precios de los productos que nosotros fabricamos y consumimos, mientras se mantienen los salarios en las condiciones más bajas. Nosotros no tenemos por qué pagar las crisis capitalistas. Nosotros queremos salarios para que podamos comer y educar dignamente a nuestros hijos. ¿Cuál es la actitud del Gobierno ante esta situación? Pues la de mantener por todos los medios el tope salarial del 14 por ciento. Para el Gobierno, los grandes beneficios de los capitalistas no se pueden reducir, lo único que se puede reducir es nuestro salario. Los trabajadores podemos y debemos detener el aumento del coste de la vida, no podemos quedarnos callados ante los aumentos de los precios. Debemos protagonizar protestas masivas en barrios y fábricas, boicotear los supermercados y economatos que como el del Textil de Manresa es un sucio y oscuro negocio en provecho de algunos empresarios de este ramo de la alimentación. Hoy, luchar contra el coste de la vida quiere decir luchar por un aumento general de los salarios. Por 650 pesetas diarias. Por 40 horas semanales. Por la revisión salarial periódica”.

Un altre problema que planejava damunt l’economia del treballador derivava dels continus intents de la patronal d’absorbir condicions salarials i contractuals més beneficioses, mitjançant l’hàbil inclusió en els nous convenis de subtils clàusules que, en un moment donat, deixaven amb el cul a l’aire els treballadors. Precisament, les empreses del “ram de l’aigua”, que a Manresa tenien un pes específic –la principal, ATMSA, fregava els 400 empleats aquell 1973–, gaudien històricament d’ésser les empreses que pagaven sous més alts, amb diferència respecte a la resta de les del sector tèxtil, i per aquesta raó la patronal maldava per suprimir drets consolidats fent augmentar la tensió, tal com en dona testimoni una de les octavetes que es repartien de matinada davant les fàbriques:

De todos es conocido que la comisión deliberadora firmó el convenio del ramo de agua. Este convenio no es el que nosotros habíamos pretendido. En todos los puntos se quedó por debajo de las necesidades reales. Un 17,5 por ciento no es el aumento real del coste de la vida, aunque oficialmente se empeñen en decir que ha subido un 14 por ciento. Además, se rumorea que los empresarios de Manresa están dispuestos a absorber las cantidades que conseguimos en las luchas de octubre pasado. Esta maniobra debemos impedirla porque aquél pequeño aumento sirvió para nivelar en algo el aumento del coste de la vida, pero de entonces hasta ahora los precios de todos los productos de consumo han subido y van a subir más. Si encima que el convenio es bajo nos quitan las doscientas pesetas, ¿en qué va a quedar nuestro salario? Debemos impedirlo. Nosotros no tenemos la culpa de que cada día nuestras mujeres cuando van a la compra se encuentren los precios más altos. Nosotros no tenemos la culpa de que la electricidad, los transportes y el pan valgan más cada día”.

El mes de març, sempre plou sobre mullat a casa dels pelacanyes, va començar la fallida econòmica, a nivell estatal, del sector de la construcció, un motor cabdal de l’economia. Els fabricants de matèries primeres havien demanat al Govern permís revisar a l’alça les tarifes dels seus productes, del ciment principalment, defensant que només per fer la viu-viu era necessari doblar els preus. Com que el Govern es féu l’orni, els fabricants per recolzar les seves reivindicacions tancaren l’aixeta del subministrament, mesura que va paralitzar la construcció. Davant la política de fets consumats de la patronal, el Govern, enlloc d’imposar la seva autoritat, va claudicar irresponsablement, i el mercat es normalitzà ràpidament. No obstant això, en una demostració de miopia financera als constructors en principi els relliscà aquella baixada de pantalons del govern, agenollat davant les cimenteres. Per justificar aquesta actitud només se m’acut que la majoria d’ells no tenien capacitat per percebre i valorar degudament els riscos, ja que estaven acostumats a fer negocis en temps de vaques grasses, i quan els escandalls els hi petaven als dits la Banca els hi concedia o ampliava tots els crèdits que fessin falta, sense mirar gaire prim amb les garanties.

Es vivien, és clar, uns moments de tanta eufòria des de començaments dels setanta, que sobretot a la construcció semblaven haver embogit ampliant plantilles, comprant maquinària auxiliar a dojo i adjudicant-se licitacions d’obres sense posar-hi els cinc sentits per assegurar-se que no els colaven cap gol, àdhuc quan eren contractes que competidors més prudents s’havien tret de sobre. Ningú, ni des de l’Administració ni des de cap dels departaments d’economistes del Sindicat Vertical, es va preocupar gens ni mica d’avisar els que abusaven de l’eufòria triomfalista del règim, de la clatellada que es podien fotre si anaven maldades. Ara bé, arrel de la crisi precipitada per la salvatge i especulativa cotització del petroli, la situació de cop va prendre un tarannà dramàtic i de “la optimista salud de nuestra economía” es va passar a “un panorama cuajado de negros nubarrones”, tal com reflectia la dogmàtica premsa nacional emmordassada, en aquests titulars.

Se’n va donar la culpa del daltabaix de la construcció a la crisi del petroli, recorrent com sempre a enemics forans quan, en realitat, si l’Administració no hagués estat tan imprevisora i deixada, mantenint un senzill control per impedir la multiplicació d’empreses sense cap mena de suport financer, de ben segur que la crisi s’hauria trampejat estalviant-se l’atzucac. Al Bages varen ésser moltes les empreses sense gaire volada que varen quedar agafades de quatre potes en el parany del conte de la lletera, mentre que els treballadors i els poca-roba, com sempre, varen pagar els plats trencats, en el millor dels casos abocats al subsidi d’atur, conegut com “el pacte de la fam”. La fallida que més ressonància social va tenir fou la de l’empresa “COGISA”, dedicada a la construcció de col·legis públics a tota la província de Barcelona i de retop algunes subcontractades del Bages van llepar fort, a més a més que al plegar va deixar empantanegades un nombre important de col·legis que es necessitaven per millorar la qualitat de l’ensenyament públic. A sobre, moltes d’aquestes petites i mitjanes empreses de la construcció, ja us ho ben asseguro, varen deixar a la misèria els seus obrers ja que les martingales que havien fet en matèria de cotització a la Seguretat Social eren de jutjat de guàrdia. A “BAGES POPULAR”, una publicació clandestina que solia posar els punts sobre les is, podem llegir-hi un comentari sobre el conveni de la construcció, quan la crisi no havia esclatat encara, malgrat s’estava covant. En qualsevol cas, no em puc estar de dir que aquella crisi de la construcció no va servir d’escarment ja que trenta-cinc anys després, el 2008, una altra bombolla inflada artificialment va esclatar a tothom pels morros:

Les anomenades CC.OO. de la construcció han difós un full informatiu referent a com es troba la discussió del nou conveni d’aquest sector obrer. Encoratgem els treballadors a discutir, difondre i defensar la plataforma reivindicativa que pensen oposar a l’oferiment inicial de la patronal. Aquesta, d’acord amb la Junta Social del gremi, ha decidit un augment de sous del 15,7 per cent, sense cap altre millora, ni econòmica ni en quan a condicions de treball, garanties, llibertats, etc. Tenint en compte que l’augment del cost de la vida, reconegut pel Govern ha estat d’un 14 per cent, lògic serà que aquest sector no hi estigui d’acord amb el que se’ls vol donar. Les empreses constructores i el mateix Govern s’excusen, de que la vivenda sigui tan cara, perquè la mà d’obra resulta caríssima… Una altra mentida més a afegir a la llarga llista d’excuses i falses afirmacions dels que per ara manen. Intenten acontentar el poble dient que els paletes cobren massa… Però, qui en surt beneficiat dels exorbitants augments de les matèries primes? Qui són els posseïdors dels terrenys urbans misteriosament qualificats com edificables i beneits per la “Santa Especulació del sòl” per ells protegida? No volen permetre que el poble tingui allò que en justícia li correspon, per tenir més guanys ells”.

La carestia de la vida era motiu de protesta continua aquell any 1973. Els càrrecs de la UTT del Metall de Manresa, del sindicat vertical, finalment reaccionaren davant el desastre que es veia a venir, signant una carta on es feia palès al Govern la profunda consternació per la política econòmica desenvolupada. Però, el delegat comarcal de la CNS, en Lluís Calsina, va vetar la protesta impedint que la carta arribés al seu destí, fent palès que una de les causes del desprestigi i decadència del sindicat vertical tenia el seu origen en el poc cas que els comissaris-polítics que el dirigien feien de les reivindicacions impulsades pels seus propis quadres. Malgrat això, a totes les fàbriques se’n varen repartir copies d’aquella carta avortada. El primer punt que es feia constar a aquest escrit deia: “Hacemos constar la profunda preocupación del mundo del trabajo por la alarmante y desenfrenada subida de los precios y, como consecuencia, por la pérdida de poder adquisitivo de los salarios, que se ven constantemente desfasados, provocando con ello la natural inquietud en los trabajadores, como el sector social más débil de la economía”.

A continuació s’afirmava que els treballadors, a l’hora de negociar un conveni, es trobaven desemparats i que malgrat les petites concessions que arrancaven a la patronal, sempre els sous anaven a remolc dels preus. Es feia veure la incongruència que hi havia entre la prohibició de negociar convenis amb millores superiors al 14,2 per cent, i l’autorització del mateix Govern per apujar el preu de determinats productes de consum per damunt d’aquest topall. Es sol·licitava, resumint, un salari mínim proporcional a les necessitats reals d’una família i no pagar IRPF en cas d’ingressos inferiors a les dues-centes mil pessetes anuals.

(continuarà)

Abril del 1974: dibuix en un full volant de CC.OO. (Arxiu CCOO Bages-Berguedà)

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Antònia Maria Gorgas
Antònia Maria Gorgas Bargay
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat