Pàgines viscudes

1973: Descrèdit i decadència del Sindicat Vertical (i 2)

El dia 23 de maig de 1973 es celebra la XII reunió de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, amb assistència de 14 delegats del Bages. Des de febrer de l’any anterior, que no es reunia el plenari. A part dels representants de Manresa hi havia també delegats de Barcelona (18), Baix Llobregat (18), Terrassa (8), Mataró (7), Sabadell (6), Vallès Oriental (4), Rubí (2), Badalona (2), Blanes (2), Girona (2), Tarragona (2), Ripollet (2) i Cerdanyola del Vallès (2). D’ençà de la darrera reunió constatem una menor assistència (91 participants el 1973 per 140 l’any anterior), i es palesa l’absència de representacions de Sallent, Balsareny, Lleida. Martorell, Torelló, Vilanova i la Geltrú i Reus. Si en principi estava previst que la reunió tractés quasi monogràficament de la unitat sindical, a l’hora de la veritat la trobada va servir per debatre les diferències de criteri sobre les accions desenvolupades en solidaritat amb els treballadors de la Tèrmica del Besos.

Los reunidos consideraron que el conjunto de luchas en que han participado más de 150.000 trabajadores en solidaridad con el conflicto de la Térmica, constituyó la más importante acción sindical en Catalunya bajo el franquismo” – deia el primer esborrany de comunicat-resolució; però, finalment es va imposar el punt de vista de les bases en comptes del parer dels dirigents i, llavors, el text del comunicat final va redactar-se així: “… la respuesta de la clase trabajadora ha sido desigual. Hemos llevado a cabo la lucha desde un punto de vista sentimental… No supimos captar el momento y nos limitamos a hacer labor de agitación de vanguardia”.

És interessant també recordar que una de les qüestions mes debatudes en aquesta assemblea fou si s’esqueia definir les accions reivindicatives o de protesta com a “jornadas de lucha” o bé senzillament referir-s’hi com a “huelgas”. Hi havia qui considerava que quan es parlava de “jornada”, hom es referia a una acció concreta, però sense continuïtat implícita. En canvi, els partidaris d’emprar el mot “huelga”, és perquè no perdien de vista l’objectiu de convocar aviat una vaga general enlloc de que les fàbriques s’afegissin d’una amb una a la lluita, amb certa irregularitat. Aquest debat, que algun moment es va tibar, al final va quedar resumit en tres ratlles: “… la discusión por si misma es indicativa de la mayor capacidad política de CC.OO. y de una mayor preocupación por corregir los aspectos tácticos del movimiento obrero”. En definitiva, les conclusions finals no van dissimular del tot les controvèrsies, fins al punt que un membre de la Permanent va admetre amb la boca petita que: “no se trata de estar ni a favor ni en contra de las “jornadas”, sino a favor de todas las acciones que nos permitan avanzar…”.

Tanmateix, la sempre delicada qüestió de la unitat sindical va tocar-se amb pinces i tirant pilotes fora per no enredar la troca, com ho palesa l’ambigüitat com s’hi va fer referència: “…los contactos por arriba, se van consolidando en la medida que se extienden, se amplían y se generalizan las luchas”. En canvi, el tema de les possibles aliances polítiques amb els sindicats de classe sí que va despertar interès, en bona part propiciat per la proposta de l’Assemblea de Catalunya d’organitzar un Primer de Maig unitari, a base d’una concentració a Sant Cugat del Vallès, en homenatge a la classe obrera en general i a la del Vallès en particular. Aquesta iniciativa va provocar les intervencions potser més remenades de tota la sessió, palesant-se els interessos polítics que es movien entre bambolines i, sobretot, la discutida per alguns implicats vinculació a l’Assemblea de Catalunya. En aquest sentit, la resolució declarava: “…la necesidad de que la clase obrera posea un programa político-social capaz de recoger la adhesión de las amplias masas de la población”.

Al Bages s’inicia, a mitjans del 1973, un boicot general a les hores extres. Al tèxtil, el sector que tradicionalment més n’abusava d’aquest sobresou imprescindible, el boicot va començar a “Tèxtil Riba”, de Sant Joan de Vilatorrada, i a “l’Auxiliar Tèxtil Manresana”, que sempre estava a punt de formar al primer crit. Per la seva banda, el metall també s’hi afegeix “Elèctrica Casals Cardona” i “SAF” trencant el foc. No obstant això, cal considerar que aquesta oposició a les hores extres no es pot interpretar com un boicot ideològic radical contra l’allargament de la jornada laboral, sinó més aviat com una mesura de pressió a les empreses per forçar augments de sou o millores dels ritmes de producció. I és que, en realitat i en general, els obrers no podien prescindir pas del cop de mà al pressupost domèstic que representaven les hores extres i per aquesta raó els rams que tenien convenis més magres eren els que en feien més. I d’aquesta fatal realitat se’n refiaven els empresaris, que en definitiva n’eren els més beneficiats perquè es resolgués el conflicte tot sol, ja que moltes empreses es valien de les hores extres per no augmentar les plantilles fixes i absorbir els fluxos de demanda.

A Pirelli s’afegiren al boicot quan els treballadors fent el compte de la vella van adonar-se que entre l’augment de les quotes de Seguretat Social i el desbocat cost de la vida, les 1.250 pessetes mensuals que aproximadament representà l’augment del conveni es quedaren reduïdes a res. Davant aquesta evidència, presentaren un escrit signat per la majoria de treballadors, sol·licitant una paga extra com a pont fins el proper conveni. L’empresa contestà que ni parlar-ne i els treballadors, en senyal de protesta, aturaren la producció durant una hora el dia 3 de maig i dues hores l’endemà. Els dies següents es feren assemblees en tots els tallers i el dia 22 es torna a parar dues hores que l’endemà s’augmentaren a tres, mentre el Jurat d’Empresa demanava conflicte col·lectiu, en virtut de quin procediment les dues parts foren cridades per la Inspecció de Treball. L’empresa manifestà que estava disposada a negociar, si els treballadors tornaven a la normalitat. El Jurat, on la influència del sindicat vertical ja no pintava res, replicà que ells rai no podien pas decidir sobre aquesta qüestió, ja que havien d’ésser els treballadors els que tinguessin la darrera paraula. S’autoritzaren assemblees de 300 treballadors per torn i en votació a mà alçada es decidí tornar a la normalitat, sempre que l’empresa acceptés negociar.

Va ésser el primer assaig d’una nova estratègia forçada pels sindicats de classe per resoldre les diferències amb la patronal: la submissió de les decisions sobre cada acció concreta a desenvolupar al que digués l’assemblea. Nou punt de confrontació, doncs, amb un sindicat vertical on les decisions eren adoptades mitjançant filtres jerarquitzats i tutelats pel règim. Aquesta tàctica assembleària, no obstant, contribuí a incrementar el nerviosisme tant entre els obrers i la patronal com entre els propis obrers entre ells, ja que n’hi havia bastants que no estaven suficientment preparats o ben informats per participar-hi, de manera responsable i amb criteri propi; però també s’ha de reconèixer que els organitzadors de les assemblees se n’aprofitaven d’aquesta inexperiència per escombrar cap a casa, sovint amb no prou mà esquerra perquè els obrers indecisos no s’hi sentissin incòmodes. Les empreses tampoc donaven cap facilitat a disposar lliurement de llocs de reunió en els propis centres de treball per reflexionar les decisions o discutir les estratègies possibles i, per tant, cada vegada que s’improvisaven assemblees, aquestes eren fastiguejades amb les excuses més tontes o reprimides sense contemplacions. Tanmateix, tampoc als sindicats de classe els hi venia de gust aprofitar els locals del sindicat vertical, perquè no els consideraven neutrals sinó més aviat una ratonera.

Per altra banda, l’oposició a facilitar les reunions a casa seva estava emparada per la legislació vigent, que en cap cas contemplava el dret de reunió. Això feia que els obrers, en cada assemblea que feien a la fàbrica aprofitant el temps de descans per l’entrepà, estiguessin amb un peu dintre i un altre fora del menjador, amb moltes ganes d’enllestir quan més aviat millor. Vet-aquí que si considerem totes aquestes dificultats i les afegides a una assistència no sempre reeixida quan les assemblees eren fora de l’empresa, no és estrany que les decisions equivocades per haver estat preses a corre-cuita, a cop calent moltes vegades, fossin més freqüents del que hagués calgut. No fou aliena tampoc a la incomoditat d’una part dels obrers envers el tendre moviment assembleari, degut al fet que es prenguessin els acords a mà alçada. Sense entrar en la polèmica de quin dels dos sistemes, votació secreta o votació a mà alçada, es pot considerar més democràtic i transparent, la realitat que no es podia dissimular era que en el transcurs de les assemblees s’influenciava, si no voleu dir que es manipulava encara que fos de manera subtil, els assistents indecisos per part dels més convençuts, i que els braços s’alçaven mimèticament condicionats per l’ambient, en una reacció reflexa condicionada per la por de ser malvist entremig d’una majoria bel·ligerant i cridanera. Si alguna vegada es repetia la votació a mà alçada utilitzant l’urna i la papereta secreta, els resultats de l’experiment s’assemblaven als anteriors igual que un ou a una castanya. Llevat, és clar, d’aquelles circumstàncies tan especials i peremptòries que el mètode de votació fos indiferent de cara al resultat, perquè la indignació dels obrers estava tan estesa que el resultat estava cantat.

Un altre fet a tenir en compte i que val la pena d’analitzar en perspectiva és que fora dels casos d’acomiadaments massius, i encara així amb els dits comptats, a les assemblees convocades fora de l’empresa hi assistien una mica més de la meitat de la plantilla. D’aquí bé que els sindicats insistissin en la necessitat que els empresaris deixessin utilitzar les naus de les fàbriques per fer-hi reunions. Aquesta era una fita molt important per als líders sindicals, ja que d’aconseguir-se s’haurien matat d’un sol tret tres pardals: garantir-se el quòrum, ja que per a molts obrers l’autorització patronal per reunir-se en el lloc de treball era clau per convèncer els que fugien de mullar-se amb res que fes flaire de clandestí o de prohibit; donava un pes específic als acords presos per una assemblea qualificada i, finalment, acabava amb les acusacions de manca de representativitat dels sindicats clandestins que els hi retreien constantment des del vertical, apeixat per la majoria dubtosa dels afiliats per obligació. Seguint el fil dels principals conflictes de 1973 a la província de Barcelona, crec que he de fer una referència concreta al de “Helados Frigo”, en ple estiu, que es va caracteritzar, malgrat la curta durada, per la forta repressió policial i per la solidaritat que va despertar entre la ciutadania, en general. Durant la vaga hi va haver 150 acomiadats i la solidaritat popular va derivar a un boicot als productes “Frigo”, que en algunes de les ciutats més poblades pobles es va fer notar de veritat. Al final, tanta pressió va fer cedir la patronal, que va pactar millores salarials simbòliques i limità a tretze els acomiadats sense indult. Una vegada més sense que durant els set dies justos que va durar la vaga el sindicat vertical hi toqués cap pito.

Després de les vacances d’estiu, el rebombori laboral es reescalfà al Bages, però aquesta vegada repanxolant-se les demandes de millores salarials darrera denuncies sobre infraccions en matèria de seguretat i higiene. És notable constatar com, pràcticament a partir de la tardor, tota la conflictivitat que tenia el seu origen real en millorar els sous anés a coll i be de les reclamacions en matèria de seguretat. Degut a les condicions estructurals de la majoria de fàbriques – la seva relativa antiguitat les feia difícilment homologables a la rígida nova reglamentació – aquesta vulnerabilitat posava en safata als sindicats l’oportunitat de colar per la porta falsa millores salarials a canvi de “retirar” denuncies en matèria de seguretat i higiene. És a dir: es feien servir reclamacions puntuals per falta de mesures de seguretat, com a mesura de pressió circumstancial per aconseguir augments de sou o compensacions en espècie. L’Esteve Guanyabens, segon ell d’idees anarquistes abans de la guerra civil i després reconvertit en un dels més actius sindicalistes verticals, inclús amb veu i vot a la CNS nacional, i un dels concejals més veterans de l’Ajuntament de Manresa, se’m lamentava en una entrevista publicada a la secció “Mundo del Trabajo”, que es publicava un parell de cops per setmana a “Gazeta de Manresa”, d’aquella nova estratègia: “Es una verdadera pena comprobar que se pacta retirar muchas veces denuncias por auténticos atentados contra la salud o la seguridad de los trabajadores por miserables compensaciones salariales, que en muchas ocasiones están condicionadas además a un considerable aumento de productividad”.

A Pirelli, des de juliol hi havia mal ambient a causa dels nous ritmes de treball que l’empresa volia implantar. Es treballà varis dies a baix rendiment i, després de vacances, els dies 16 i 18 de setembre, s’aturà del tot la producció en senyal de protesta contra la presència d’un tècnic del gabinet de productivitat del sindicat vertical, que havia vingut a verificar els cronometratges de l’empresa en qualitat de pèrit d’Inspecció de Treball, la qual no acceptava cap altre arbitratge pericial que l’ofert per la CNS, que no mereixia cap confiança ni dels obrers ni dels sindicats de classe. A “SAF”, els obrers reunits en assemblea en els menjadors de l’empresa, acordaren demanar a la direcció 700 pessetes d’augment setmanal, aprofitant la coincidència que a la fàbrica, requerit pel Jurat, s’esperava aquell matí la visita d’un inspector de treball per aixecar acta de determinades irregularitats en matèria de seguretat. A “Metal·lúrgica Tèxtil”, els treballadors presentaren també reivindicacions salarials simultàniament a denúncies per falta de mesures de seguretat, a les portes de la tardor, aclarint ingènuament a través d’octavetes les reivindicacions: “… por un aumento inmediato de los salarios y contra el aumento de los ritmos de producción!”. A Lemmerz, fent servir la mateixa estratègia, es reclamaren 8 pessetes d’augment per hora de treball. Mentrestant, al ram de la construcció també treien foc pels queixals perquè no acabaven de desllorigar què havia passat amb el seu conveni després d’una reunió a la CNS, en que n’hi hagué per llogar-hi cadires, es va tenir la hipocresia de delegar al president de la UTT del ram perquè s’acostés a Barcelona a buscar informació d’un conveni provincial que els capgrossos del Vertical ja havien signat a esquena dels mateixos enllaços sindicals del ram que, com els de Manresa, n’estaven “in albis”. A “Tèxtil Riba”, es reclamaren 3.000 pessetes d’augment lineal mensual i en insinuar que en cas de negativa aturarien la producció, la patronal replicà amb quatre acomiadaments immediats, entre ells el líder del PSUC i de CC.OO. Francesc Padullés, que ja havien fotut al carrer anteriorment de “Bertrand y Serra” i de “Maquinaria Industrial”, perquè tenia fama de ser un perillós agitador.

Paral·lelament a aquesta escalada de conflictivitat, que es justificava per la necessitat de neutralitzar les garrotades de la carestia, es multiplicaren les assemblees aprofitant les estones de menjador també per prendre posició davant determinats fets polítics de rabiosa actualitat, una conducta blasmada com si fos una heretgia des d’ortodòxia del verticalisme. Per exemple, en una reunió de la UTT de Químiques del Bages, es va exigir que hi constés a l’acta de la reunió la següent manifestació: “… hacer constar la protesta por el asesinato del presidente de Chile, Salvador Allende, y la total solidaridad con el pueblo trabajador chileno”. La protesta, com és natural considerant que els secretaris de cadascuna de les UTT eren, en un estrambòtic equilibri contra natura, alhora funcionaris de la CNS, no hi va constar a l’acta res de res per ordre expressa del llavors delegat sindical amb mà de ferro, Lluis Calsina. Però no es va poder impedir un minut de silenci carregat d’emoció dels assistents.

Tanmateix en altres reunions i assemblees convocades per tractar en principi qüestions laborals, s’hi barrejaven temes estrictament polítics, com ara el Consell de Guerra que estava previst per finals de setembre contra tres veïns de Sallent que van ser detinguts després de participar en una manifestació per exigir la construcció d’un pas protegit que permetés creuar la carretera de Berga, a l’altura de la barriada minera de “la Butxosa”, sense que els vianants – la majoria minaires – haguessin de jugar-s’hi la vida cada cop. Aquests intens de debatre qüestions polítiques en reunions de caire sindical, s’ha d’entendre en el marc de la retallada de llibertats de tota mena, començant per les d’expressió i reunió. A la meva manera de veure, però, el preu pagat voluntàriament pels sindicats clandestins i de classe vés a saber si no fou excessiu i mal dosificat, i qui sap si la politització de les reivindicacions obreres durant els darrers anys de la dictadura, per no disposar d’altres canals d’expressió és clar, no fou la causa de la baixa afiliació sindical i de les picabaralles entre centrals per l’hegemonia sindical, durant els primers anys de la transició.

I vet aquí que per fi arribà el dia 12 de desembre de 1973, data escollida per a l’assaig general de la mítica i somniada vaga general. La convocatòria es concretà en un eslògan lacònic: “Día 12. Jornada de lucha por un aumento de los salarios”. Les consignes i les crides inundaren les fàbriques, tallers i comerços de paperetes adhesives en les quals, no us perdeu aquest detall com a demostració de la enorme il·lusió que havia despertat la convocatòria de vaga general, els propis treballadors escrigueren a mà, amb lletra més o menys entenedora, i distribuïren per parets i aparadors de tota la ciutat. En el butlletí “LLUITA”, portantveu dels comunistes del PSAN, corresponent al mes d’agost de 1973, ja es podia llegir un informe molt acurat de la situació:

Els governs capitalistes inclouen en les seves previsions que els mesos d’estiu, en els quals els torns de vacances de treballadors se succeeixen ininterrompudament, solen ser poc actius en lluites obreres. El govern feixista espanyol comptava amb això quan es va dedicar a promoure greus mesures polítiques o econòmiques que afecten tant a la classe obrera com als sectors educatius i estudiantils, els dos fronts més combatius contra la dictadura. Aquest cop, però, les previsions han fallat: importants i nombrosos conflictes s’han desenvolupat entre finals de juliol i el mes d’agost. No menys de quaranta a l’àmbit dels Països Catalans… En aquest moment, l’índex del cost de la vida segueix pujant. El mes de juliol arriba a la cota del 7,3%, en només set mesos, quan al Pla de Desenvolupament s’havia fixat en un 4% de màxim per a tot l’any. De tal manera que els més optimistes pronostiquen que el mes de desembre es fregarà el 12%… El segon atac es produeix contra el petit estalvi, aquestes quantitats que les classes treballadores sostreuen al consum més necessari i que d’any en any disminueixen, en una operació que és un autèntic robatori. L’erosió de l’estalvi per la inflació no és un fenomen incidental, sinó que forma part de tota una estratègia capitalista per augmentar els beneficis. Els temps de l’estraperlo caracteritzats per una fabulosa inflació, en són un record encara recent”.

Les CC.OO. del Bages fan una crida desesperada a la vaga general del dia 12, explicant les raons per fer-li costat; però, una de les arengues que més directament varen arribar al cor dels obrers, fou la que van escriure els deu dirigents de CC.OO. empresonats en virtut del procés 1001. Deia: “Hasta la prisión de Carabanchel nos ha llegado la noticia del acuerdo y llamamiento para una huelga general en todo el país el día 12 de diciembre, contra la carestía de la vida, por la subida de los salarios, contra la represión y por la libertad de los presos políticos. Sabemos también que en esa jornada vais a hacer especial hincapié por los diez del 1001. Por ello, sintiéndonos profundamente emocionados y directamente afectados, nos creemos obligados a dirigiros nuestra voz solidaria y nuestro agradecimiento, pues sabemos de las dificultades que vais a encontrar, de los sacrificios que vais a tener que hacer para llevar esa jornada a buen puerto. Desde la prisión tratamos en todo momento de seguir vuestras luchas y logros, al mismo tiempo que luchamos por defender nuestra dignidad obrera de presos políticos, lo mismo que hicimos en los tajos y fábricas en que trabajamos, estamos convencidos, totalmente, como vosotros, que nuestra libertad como la de los demás presos políticos, depende en primer lugar de vuestra lucha y del apoyo que logremos de otros sectores profesionales y capas sociales, para hacerlos confluir con los objetivos en los que en el momento presente tenemos planteados y que se pueden reducir a una sola palabra: libertad”.

La vaga general va tenir forta incidència, sobretot al Baix Llobregat on un seguit de detencions preventives de darrera hora van considerar-se com una provocació gratuïta a una caldera a punt d’esclatar. Al Bages, la participació va ser desigual. Va parar quasi tota la construcció i a la industria, com sempre Lemmerz, SAF, Auxiliar Tèxtil Manresana i les mines de Sallent i Balsareny foren les més actives i entusiastes, mentre que a d’altres centres de treball malgrat la presència de piquets informatius el seguiment fou menys visible. A Barcelona, a les vuit del vespre va sortir una manifestació en teoria unitària des de Gran Via –Passeig de Gràcia, amb unes mil cinc-centes persones desfilant per la calçada central. Entremig de les nombroses pancartes “oficials” n’hi havia alguna que trencava la pretesa unitat, com una d’uns quants trotskistes que reclamava, com aquell que res, “un Gobierno obrero y campesino”. La policia, que durant tot el dia havia ocupat la plaça de Catalunya amb una aparatosa exhibició de tota classe de material anti-avalots, va arribar a misses dites al lloc de sortida de la manifestació. Quan un jeep finalment s’hi presentà, l’envoltaren un grup de manifestants i llavors els policies, peu a terra, varen encanyonar els manifestants. Encara no se sap perquè la sang no va arribar al riu, però va anar d’un pèl; el cas és que els manifestants varen anar-se’n pacíficament a escampar la boira i els policies deixaren córrer per un altre dia, la tradicional “saca” de detinguts. No varen ser escasses, precisament, les valoracions polítiques i sindicals de la jornada; però, la majoria van coincidir, suposo que algunes a contracor, en què malgrat la jornada de lluita fou important, ni de bon tros va assemblar-se a una “vaga general”.

En resum: jo diria que l’any 1973 es pogueren palesar dues certeses en relació al moviment obrer, tot just desvetllat gràcies a l’empenta abassegadora de les CC.OO., principalment, i d’altres sindicats de classe que també treien el cap del cau. En primer lloc, ja n’he parlat abans, per no disposar d’altres canals de comunicació, les lluites obreres reservades a reivindicacions laborals foren aprofitades, sovint massa descaradament a parer d’alguns observadors primmirats, per airejar qüestions polítiques. El problema rau en què aquesta barreja d’interessos concurrents però agafada pels cabells per pura necessitat, no feia el pes a molta gent moderada que discretament es feia l’orni quan era cridada a participar en actes de masses, simplement perquè tenia por d’ensenyar l’orella i sortir-ne escaldat. Per altra banda, des del Govern i de la CNS, hi havia veus interessades en destacar només els aspectes negatius per desacreditar el moviment sindical il·legal. La frase “estáis politizando las justas reivindicaciones obreras” s’havia convertit en un mantra-acusació que tergiversava d’una manera primitiva i barroera la realitat, ja que si bé en el fons no deia cap mentida, no feia cap esforç per matisar, a continuació, que el mateix règim que ho criticava era el que no tolerava l’expressió lliure d’idees polítiques, com era normal arreu d’Europa. Per força, doncs, la confrontació estava servida des del moment que una majoria considerable de treballadors, com el gat escaldat que aigua tèbia tem, estaven decidits a defensar els seus drets al marge de l’estructura caduca del sindical vertical, no obstant es mirés amb recança la influencia de la política en els sindicats de classe que havien desbancat al vertical.

Últims records

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala
Buscar a tot memoria.cat