El «Cuaderno de campaña de un excombatiente. Andrés Laso Iglesias. Diario de la contienda en el frente de Catalunya y Aragón, año 1936» posat en ordre pel seu fill Josep M. Laso a Manresa l’any 1985, és un reportatge de guerra que arrenca des del mateix 19 de juliol de 1936 amb uns episodis barcelonins a l’hotel Colón protagonitzats pels milicians de la ciutat i d’altres, com Laso, desplaçats des de comarques. Els suriencs seran presents al llarg del relat perquè se’ls anirà trobant durant la guerra, el primer: un capitost dels sindicats de la mina membre també del PSUC: Manuel Trueba, que arribà a tinent coronel cap de la 31 Divisió i a qui adjudicaven el desastre en vides i material bèl·lic que suposà l’atac a la serra de Sant Corneli en el front del Segre.
El relat és viu i a voltes trepidant. Cridat a files per l’edat, Laso no arribarà al seu destí a Barcelona perquè a Manresa ja l’enquadraran en una companyia de la Primera centúria roja i amb una colla d’altres suriencs formaran el pilot del “Ram de l’aigua”. Té 23 anys quan surt de casa per anar al front on el destinaran a un grup de metralladores que seran una eina bèl·lica que l’acompanyarà durant tot el conflicte.
Laso arribarà a capità d’una companyia que estarà sempre sobre el terreny; que plantarà cara però que també correrà, i molt, cap enrere empès per la superioritat del potencial de foc de l’exèrcit franquista que comptava amb l’auxili de l’aviació nazi-feixista, senyora del cel, i dels carros de combat, senyors de la terra.
Laso arribarà a terres aragoneses com a milicià i en sortirà com a integrant convençut de l’exèrcit de la República; això li durà algun problema no pas menor amb elements procedents de l’anarquisme. El text de Laso, i en això coincideix amb la resta de dietaris de guerra del bàndol republicà, és una crònica de la precarietat: gana, desorganització, desconeixement del terreny, mancances extraordinàries d’armament, ordres i contraordres, papers pocs galdosos de molts comandaments…
Per fer-nos una idea de la geografia trepitjada per Laso i les seves metralladores, ens ajudarà aquest llistat de noms de geografies i de poblacions: Fornillos que va ser el primer destí tant de formació com d’atac atès que estava a la primera línia de la batalla d’Osca, Apiés, Fuentdetodos, Quizena, Binéfar, Basbatre, Casp, Peralta de la Sal, Puebla de Híjar, Oliete, Zoira, Belchite, Alfarràs, Artesa de Segre, Vilanova de la Barca, Adrall, la Granadella, Serra del Montsec, Serra del Montsant, Sant Joan de l’Erm, Pedres d’Aulò, Adrall, La Granadella, Ciurana, Espluga de Francolí, Tortosa, Tarragona o Sitges.
El 18 de febrer de 1939, Laso i un grapat de soldats de la seva companyia travessaven pel Pertús, la frontera amb França. Començava una altra guerra: la supervivència entre les filferrades i la platja, enterrats a la sorra per a evitar el vent gèlid del Canigó, disputant-se un tros de pa o uns centímetres quadrats on fer les necessitats fisiològiques arran de mar. Argelers va ser el primer indret, la topada amb la crua realitat dels pàries; després va venir el Barcarés, Setfons i Adge. Lliure dels camps d’internament però a mercè de l’arbitrarietat francesa, Laso va conèixer Saint-Chély-d’Apcher/Sanch Ale dels Apchièrs, el fred altiplà. Va estar a punt d’entrar a l’exèrcit francès, de fet ja estava allistat, però el campi qui pugui arran de la ràpida invasió alemanya, el deixà fora de joc i ningú no es va recordar d’ell. Les memòries “franceses” de Laso són força extenses i retraten la situació en què es van trobar milers de refugiats republicans. Dóna notícia de la manca de mà d’obra masculina a França esdevinguda arran de la crida a files dels joves francesos i les oportunitats de sortir dels camps de concentració que aquest fet va proporcionar als exiliats per anar a treballar a la línia Maginot, a les fàbriques, a l’agricultura o també als boscos.
Així les coses, sospesà si anar cap a Marsella o tornar a Súria. Va guanyar la segona opció no pas sense recança i s’encaminà cap a Portbou; en les memòries només diu que era l’any 1941. A Figueres ja l’esperaven. Segons ens ha explicat el seu fill Josep Maria, les masmorres s’omplien d’aigua fins els genolls i havia de passar, ell i dos companys més d’infortuni, també catalans, hores enfilats a les reixes per a evitar tant contacte amb la mullena com fos possible.
De Figueres se’l van endur pres cap a Reus, a un penal proper al camp d’aviació: aigua amb naps, algunes fuetejades, aprendre els himnes feixistes i anar a collir olives a compte d’algun propietari addicte al règim; el caporal que manava l’escorta dels presos se’ls venia el menjar de dinar a una botiga dels afores.
Finalment arribà l’aval i a Súria i falta gent! A Manresa l’esperava el seu pare i la seva promesa, Il·luminada Casahuga Riu amb qui es casarà el 18 de desembre de 1941. La Súria que va trobar Laso no era ni de bon tros la que havia deixat; el sobtà la migradesa de la gent, signe de la gana que passaven, el silenci i que més d’un li feia vores. Un falangista local, l’aconsellà que fos discret perquè n’hi havia que li volien fer la pell. La feina a la mina, les caminades de sis hores per anar pels masos del Solsonès a buscar patates o llenya, les presentacions a la caserna de la guàrdia civil, les malalties de la mainada, mans i mànigues per aconseguir una mica de pa, de carn… Sempre hi havia ocasió perquè algú li recordés que formava part dels perdedors de la guerra; de tant en tant l’anaven a buscar a la feina i el duien agafat a la caserna de la Guàrdia Civil a passar unes hores.
La guerra d’Andrés Laso va ser molt completa, de fet la va viure tota sencera i va tenir la sort de sortir-ne viu. Potser hi va tenir a veure aquell consell del veterà capità Lluch quan davant els dubtes d’acceptar o no el mateix grau militar li va dir: «capitán aún que sea de ladrones; cuanto más alto tengas el mando, menos peligro tienes».
