Records i vivències

Vida laboral

 

No pretenc, ni de bon tros, fer una relació dels llocs de treball que he ocupat durant tota la meva vida laboral, però sí que voldria explicar quin ambient s’hi vivia, si més no el que vaig viure jo fins als anys setanta del segle passat.

Vaig començar a treballar als tretze anys. Vivíem una situació familiar difícil i jo veia que costava molt abonar la quota de la meva escola, Casa Caritat; els meus germans anaven a l’Escuela Nacional, però la nena havia d’anar a les monges, i vaig proposar anar a treballar per ajudar a casa i pagar-me l’escola. En principi no ho volien de cap manera, nomes van cedir si els prometia que continuaria estudiant. I així va ser.

 

Any 1953 – Fàbrica de calçats Moltó

Era al carrer de Carrió, i cobrava un salari de nou pessetes setmanals. Pel que fa a l’ambient que hi havia, la qüestió és que de la meva edat nomes hi havia un noiet que també tenia tretze anys, vuit o deu dones d’entre vint-i-cinc i cinquanta anys, l’encarregat i un parell d’homes grans. Hi havia un ambient de por, només es parlava de la guerra civil, dels bombardejos, dels morts, d’homes que no havien tornat i no se sabia on eren. Feia basarda sentir-los. Deien que la gent no feia bondat i que el Generalísimo hi tornaria. Tothom menys un home ja gran a qui dèiem senyor Josep i que ens deia que no en féssim cas, que el Franco ja tenia el que volia i que ho conservava escampant la por, amb amenaces i amb la imposició del seu pensament, que era el bo (ho deia amb una ironia que jo en aquell moment no entenia).

Es treballava de dilluns a dissabte, vuit hores diàries, quaranta-vuit hores setmanals. Es feia mitja hora de més cada dia per poder plegar més aviat els dissabtes. El drama era quan venien els inspectors (estava prohibit tenir menors de catorze anys treballant) i s’exposaven a multes molt grosses, segons deien. Els amos sabien el dia que venien els inspectors (tenien contactes), tot i que teòricament venien de sorpresa; el que no sabien era l’hora. Ens deien on ens havíem d’amagar perquè si els atrapaven a ells, també rebríem nosaltres. Al final de la nau que servia de magatzem, al darrere d’una pila de caixes de cartró, deixaven un forat al mig perquè ens hi amaguéssim en cas que vinguessin, i que no féssim gens de soroll mentre fóssim allà. Així que arribaven, l’encarregat feia una contrasenya i anàvem corrents a amagar-nos, ben quiets: teníem por. Em vaig trobar en aquesta situació dues vegades; la segona va ser molt pesada: com a mínim ens hi vam passar dues hores, mentre els inspectors i els amos seien, parlaven i reien tranquil·lament al despatx.

Els dissabtes em feien plegar mes aviat perquè de quatre a vuit de la tarda anés a ajudar a la botiga de venda de sabates que hi havia al davant mateix de la fàbrica. Em pagaven dues pessetes més.

 

Any 1954 – Espècies Teixidor

Vaig plegar de cal Moltó perquè no m’asseguraven. En aquell temps no es parlava de contracte, sinó d’alta a l’Institut Nacional de Previsió Social. Tampoc es parlava de drets dels treballadors. No protestava ningú.

Aquesta nova feina era matí i tarda. Jo ja tenia catorze anys, edat de treballar, i em van dir que m’assegurarien. L’ambient era més bo, hi havia tres noies i l’encarregada, a més de l’amo i la seva filla. Jo era l’aprenenta, i per tant, a més d’embolicar espècies, havia de fer tota mena d’encàrrecs per a la dona de l’amo. Cobrava dotze pessetes. Durant aquella època em vaig trencar el canell. Vaig estar quatre setmanes sense anar a treballar i, naturalment, sense cobrar. Quan vaig tornar em van dir que tenia feina endarrerida i per “recuperar” vaig haver d’escombrar el molí, el taller, el magatzem i la botiga. Però d’assegurar-me, res de res. I com que a més plegava tard a la tarda, tenia poc temps per estudiar, de manera que vaig buscar una altra feina. En aquella època se’n trobava fàcilment.

 

Any 1955 – IFASA, fàbrica de seda del Pont Vell

Aquí ja tenia quinze anys i hi vaig signar un contracte des del primer dia. Era una nau del final de l’actual Via de Sant Ignasi, érem set o vuit dones per torn i la feina consistia a passar a rodets les madeixes de seda, cosa que es feia a través d’unes màquines contínues a unes altres que es deien rodeteres; a mi se’m va assignar en aquestes últimes. Comanava tot això un encarregat geniüt quan les coses no li sortien prou be, però no ens tractava malament. La majoria eren dones més grans, casades i amb fills, l’ambient era bo i a mi, tot i ser tan criatura en comparació amb elles, em van agafar com a confident. Mare meva quantes penalitats, preocupacions pels fills, per familiars que no sabien on eren! Quantes coses vaig arribar a sentir! Què hi podia fer jo! Només escoltar. M’anava molt bé, l’horari era igualment vuit hores de feina de dilluns a dissabte seguides en un sol torn; cada quinze dies canviàvem, matí o tarda, però tenia més hores per anar a l’escola i temps per estudiar.

Tampoc es parlava de drets laborals; això sí, per part de l’encarregat s’havia de respectar escrupolosament la mitja hora per esmorzar al torn de matí i una hora per berenar al torn de tarda, si no hi havia protestes per part de les treballadores, es paraven les màquines menys les contínues, que feien torns entre elles per parar la mitja hora corresponent. No recordo haver sentit o viscut cap tipus de reivindicació, pagaven el que estava estipulat per al tèxtil i no hi havia menors de catorze anys treballant.

D’aquí va quedar una forta amistat amb tres o quatre companyes, que ens hem anat veient fins que s’han anat morint, totes molts grans. Amb dues companyes he continuat tenint relació amb els fills, ara ja avis; de fet encara en queda una que ara té noranta-vuit anys, la Llúcia.

 

Any 1959-1971 – Nueva Montaña Quijano

Era una empresa metal·lúrgica situada darrere la caserna de la Guàrdia Civil. Abans s’havia dit fàbrica de les agulles. Hi havia uns dos-cents treballadors i s’hi feien peces per a cotxes, molles per a matalassos, tractaments tèrmics… Hi treballaven homes i dones, les dones a les premses petites i a teixir la carcassa metàl·lica per fer matalassos, i els homes a les preses grans i als tallers; hi havia encara una petita secció d’agulles per a màquines de tricotar.

En aquesta empresa hi va haver dues etapes clarament diferenciades: NMQ i Authi.

A NMQ (1959-1968) ja hi treballava el meu germà Jaume, i jo vaig entra-hi per treballar a les premses. Però no vaig acabar la setmana, ja que de seguida vaig passar a control primer i després a compres.

Eren uns anys en què moltes empreses mitjanes i grans oferien una sèrie de serveis i actuacions als treballadors que, a més de fidelitzar-los, eren una sèrie de serveis que la societat de l’època no els donava.

També era una empresa una mica especial: s’hi treballava un sol torn de dos quarts de sis del matí a les dues del migdia de dilluns a dissabte; cada dia es feia mitja hora més per poder plegar a les dotze els dissabtes. Tothom feia el mateix horari, des del director fins a l’últim aprenent, i tothom fitxava en entrar i en sortir. Aquest horari em va permetre continuar estudiant i acabar la carrera.

L’ambient era molt bo, la gent no protestava i era possible trobar que hi treballaven diverses persones d’una mateixa família: pare, fills, germans… Recordo una colla de cinc germans i dues colles de quatre germans. Era un ambient familiar i quasi gens reivindicatiu.

Hi havia un sistema de beques que, si aprovaves, te’n concedien una cada any; la part negativa era que la concessió depenia exclusivament de la lluna del director, però si te la concedia, es renovava automàticament mentre s’estava matriculat.

El govern, davant l’escassetat d’habitatges –molts havien quedat malmesos per la guerra i l’emigració que ja començava a fer-se notar–, va obligar les empreses de més de dos-cents treballadors a fer un determinat percentatge d’habitatges per als treballadors, i les empreses van comprar sòl al lloc on el preu era més baix. En el cas que ens ocupa, varen construir vint pisos en un bloc a la Culla, a sota de Sant Joan de Déu, i l’empresa era ubicada al darrere de la caserna de la Guàrdia Civil; o sigui que els habitatges quedaven lluny del centre de treball i la direcció es va veure obligada, a demanda dels treballadors, a posar un transport que va beneficiar altres treballadors que també vivien lluny de l’empresa.

Els sous anaven d’acord amb el conveni del Metall, que em sembla recordar que era d’àmbit de Catalunya i es negociava a l’edifici dels sindicats de la Via Laietana de Barcelona.

Però hi havia mes coses. Hi havia una comissió de festes, formada pel director, un/a administratiu/va i un grup de cinc o sis treballadors/res. La proposta per ser de la comissió la presentaven els treballadors, i si hi havia una baixa, es proposava una altra persona. Aquesta comissió organitzava, entre altres coses, excursions. A cada sortida hi havia d’haver una part cultural i una part recreativa. S’organitzaven excursions d’un dia a la platja, però també a visitar Empúries, per exemple; també s’aprofitaven ponts de fins a tres dies o algun cap de setmana sencer. No hi havia gaires oportunitats de viatjar i de fer i sortides interessants a un preu assequible. En aquella època els treballadors no tenien mitjans de transport propis.

També organitzava la diada de Sant Eloi, patró de la metal·lúrgia, que constava d’un berenar, una vetllada, es feia teatre, danses, concursos… En aquesta festa hi participava tothom.

La castanyada, amb una matinal quasi sempre a Joncadella, panellets, castanyes, organització de jocs, cants…

La missa del gall, per exemple a l’església de Can Gomis, oficiada per un monjo de Montserrat i amb ressopó al castell de Castellbell.

També hi havia una coral. Un dissabte cada quinze dies a l’hora de plegar venia un director de coral a ensenyar-nos cançons que després es cantaven a les vetllades de Sant Eloi, a les excursions i a la missa del gall.

Naturalment, l’assistència a aquestes activitats era completament lliure, i hi participaven els treballadors que volien de tots els estaments de l’empresa.

Llevat de les despeses de Sant Eloi i del director coral, que anaven a càrrec de l’empresa, en la resta d’actes els participants pagaven el que tocava, i sortia bé de preu perquè era el preu de cost sense cap recàrrec.

Això, vist amb la perspectiva actual, sembla un conte de fades, tot i que és clar que també hi havia enrabiades i mala maror. El director era el que es diu un perepunyetes, a dins i a fora de l’empresa (vaig tenir l’ocasió, ja molt temps després, de ser d’una comissió en què també hi era ell i actuava de la mateixa manera), els altres companys em deien que certes coses les hi digués jo perquè sabia com tractar-lo. A fe que m’havia vagat!

Del sindicat vertical pràcticament no se’n parlava, però sí que al carrer ja començava a haver-hi cert brogit reivindicatiu. I a les empreses grans, com la Fàbrica Nova, Pirelli, Lemmerz…, ja hi havia algunes aturades. En un altre escrit parlaré de l’ambient laboral i social que es va viure la dècada del 1960-70, sempre des del meu punt de vista.

Això va durar més o menys fins als anys 1967-68, l’empresa va passar a ser Authi –la casa mare era a Pamplona, que era la fàbrica on es fabricaven Morris i els Minis– però per poc temps, perquè van entrar nous accionistes que van prescindir del director, van portar els seus propis dirigents i més tard van traslladar l’empresa a Santpedor, amb jornada partida, i a partir d’aquí van començar els problemes.

Van arribar tres personatges: el director o gerent, el director de personal i el director tècnic, els treballadors els dèiem el “triumvirat”, l’ambient va canviar totalment i molta gent va anar marxant. Cap dels tres era de la comarca, i sobretot el director de personal era un dèspota. I van començar les reivindicacions. Les condicions de treball havien canviat moltíssim, i es va formar el primer jurat d’empresa, com es deia aleshores.

En aquells anys, al sindicat vertical hi va anar entrant gent que ja no combregava amb el règim i era molt més reivindicativa amb les condicions de treball i els salaris. A l’empresa es va formar el primer jurat d’empresa i en vaig ser escollida secretària. Vam treballar molt perquè les condicions fossin una mica millors.

Vaig plegar de l’empresa el 1971, quan un tècnic de l’antiga NMQ va muntar una petita empresa de tractaments tèrmics i em va demanar si em podia fer càrrec del despatx i el laboratori, i a les tardes feia de treballadora social a la barriada Mion, tota una altra experiència que potser algun dia explicaré.

A partir d’aquí, la meva feina com a treballadora social em va portar a treballar fora de Manresa.

Últims records

La Universitat Catalana d’Estiu a Vic i els pas de la Marxa de la Llibertat

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez
Buscar a tot memoria.cat