Records d'etapes vitals

2. Uns quants records més no oblidats

Joaquim Amat-Piniella, Fernando Pastor Campoy, Ferran Planes, Josep Martí Farreras, Montserrat Roig, Colònia Palà, Montserrat Catalán, López de Sa, Joan Buades i Josep Canicio

 

Vet aquí que en el meu cervell de vuitanta anys, i passat un ictus isquèmic, els detalls de testimonis i uns poemes emocionants de l’escriptor i intel·lectual Joaquim Amat-Piniella (1913-1974) oferts per l’Associació Memòria i Història de Manresa m’han revifat records de la primera etapa d’advocat. L’escriptor, que va ser víctima de coacció quan es va personar, el 6 de gener de 1960, en una mostra de llibres en català a la plaça de Sant Domènec, va donar a Josep Maria Tomàs Cabot un exemplar signat i dedicat del seu llibre El casino dels senyors.

Com fèiem els laboralistes, defensors d’obrers, jo recorria a metges disposats a peritar en un judici en el supòsit d’haver de demanar indemnitzacions o pensions d’invalidesa d’accidentats i malalts. Pel que fa a Manresa, diferentment del que em passava a Barcelona, ignorava la decantació ideològica d’aquells metges. Així em succeí amb un dels que van actuar com a perits en processos laborals del meu despatx manresà, concretament Fernando Pastor Campoy, membre significat de Falange Española i coautor destacat en l’incident esmentat anteriorment que va malmetre l’estada d’Amat-Piniella a Manresa.

Tenint en compte l’ideari marxista que sobretot em guiava durant el camí social dels anys setanta, penso que va ser una paradoxa que em relacionés amb el metge Fernando Pastor Campoy, tot i que fos només motivat per les nostres respectives professions i episodis típics d’aquestes. Una vegada em va atendre al seu gabinet mèdic, on m’auscultà. Sempre ens dirigíem l’un a l’altre fent ús de l’idioma català.

Cercant en el llibre Retalls d’un temps per a no reviure alguna cosa referida a l’esmentat metge, ho he trobat: crònica número 22 a la pàgina 92, on hi ha un error en el seu nom de pila, ja que hi diu Francisco i no pas Fernando, equivocació repetida a l’índex de noms. D’aquesta manera, tinc recordança de la recomanació del doctor Pastor Campoy sobre un dossier d’un gravíssim accident laboral d’una aprenenta de quinze anys que treballava a Hilados y Estambres Alto Llobregat, S.A., més la descripció sintètica d’allò que la jove va patir. Constituí un expedient penal i laboral dels de la meva assessoria la dècada dels setanta.

La segona meitat dels anys setanta, un altre expedient del món obrer va provenir de la confiança generada en una persona aliena als àmbits polítics en què jo em vaig moure a Manresa: José María Talaverón Muñoyerro, a qui tenia vist dins el que fou l’edifici de la feixista CNS (Central Nacional Sindicalista). Ell m’adreçà al nombrós col·lectiu de treballadors d’Industrias Palá, S.A. i Plásticos del Cardoner, S.A., residents a l’anomenada Colònia Palà al terme de Palà de Torroella. Volien fer front jurídic a molts impagaments de salaris i acomiadament massiu d’un centenar d’obrers.

Defensant els interessos dels obrers que patien les conseqüències dels actes del conseller delegat d’aquelles societats anònimes i els seus assessors abocant-les a una insolvència irreversible, agosaradament vaig impulsar actuacions en àmbits més enllà de l’estricte dret laboral, com van ser el penal i el civil, fins al punt de crear una societat mercantil mitjançant la qual els obrers van esdevenir compradors de la central hidroelèctrica que havia donat energia al seu centre fabril abans de parar, dotada de resclosa al riu Cardener més canal i situada al paratge de la Coromina, a prop de Cardona.

Diverses incidències van acabar amb la venda de la central hidroelèctrica a FECSA i el consegüent pagament als treballadors de les sumes que acreditaven. Després, amb l’abonament dels honoraris que em van pagar vaig poder viatjar amb la família en una àmplia autocaravana.

Atesa la marxa del cas Palà al meu bufet, vaig ser més conscient de maniobres de les empreses que deixaven de pagar sous i acomiadaven assalariats un cop tenien notificacions de constrenyiments i embargaments de la Seguretat Social a resultes de no abonar cotitzacions patronals obligatòries. Enmig de la burocràcia de les subhastes, societats deutores s’avançaven als procediments judicials dels treballadors que intentaven no perdre salaris i indemnitzacions, malgrat que poguessin al·legar preferència reconeguda per normes vigents, i assolien en el marc de les subhastes d’aleshores la recuperació de mitjans de producció. Uns elements d’utilitat elèctrica i indubtable valor que ocupaven espai i estaven subjectats a secció fabril de la Colònia Palà van desaparèixer amb nocturnitat acompanyada de forçós suport físic humà, probablement dotat de grues i camions d’elevat tonatge. A l’empara del que ja hauria d’haver estat gestionat, prèvies subhastes ignorades es consumà una ràpida extracció. Poques preguntes per part meva van topar amb respostes equivalents a l’aplicació de la llei mafiosa del silenci. Així ho vaig copsar un cop vist el buit d’aquells béns. Anys més tard, nova legislació i usos a tot el territori de l’Estat espanyol van obstaculitzar supòsits d’aquests tipus.

Els treballadors que assessorava i defensava, tanmateix, van obtenir un desenllaç propici, jurídic i econòmic mitjançant l’adjudicació de la central hidroelèctrica de la Coromina i la venda posterior amb la societat creada. Però abans de tot això, la contemplació de la central induí a creure equivocadament que sense entrebancs trobaria comprador. També, que amb els diners de la venda els acomiadats –d’Industrias Palá, S.A. i Plásticos del Cardoner, S.A.– podrien cobrar sense endarreriments.

L’oferiment de la central a Fuerzas Eléctricas de Cataluña, S.A. (FECSA) va rebre resposta de possible compravenda per una xifra que crèiem que podia augmentar. Calia, doncs, cercar altres possibles interessats, i en aquesta tessitura vam parlar amb els portaveus d’un grup de pagesos disposats a explotar-la; però tot just l’empresa elèctrica es va assabentar de la iniciativa dels pagesos, accelerà gestions per tal de consumar la compravenda de la central, pagant a terminis el preu que havia dit. Sorprenentment, vam veure que FECSA no posà en marxa la central i desmantellà de seguida allò que al riu Cardener encara la podia fer viable. Va ser una evident demostració de la manera prepotent actuar –contrària a la veritable sostenibilitat– que s’ha notat en les grans empreses monopolitzadores de l’energia.

Quan el novembre de 1975 va morir el dictador i jo encara no tenia despatx a l’ampli habitatge del Passeig que tothom passaria a conèixer amb el nom de Pere III, em feia la tasca de recepcionista i de tenir cura del telèfon la jove Montserrat Catalán Morera, sintonitzada de ple amb Comissions Obreres; aquest sindicat va mantenir fortes mobilitzacions de defensa dels treballadors que les encaminaren a no ser il·legals i guanyar l’acabament de la repressió general. Tinc a la memòria haver rebut, com altres persones, una mena de bo rectangular, acolorit, en què la Confederació Sindical de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya em qualificava d’amic i valorava la concreta aportació econòmica de l’any 1976 per a la consolidació de la seva estructura.

L’entrada de la Montse al meu bufet professional va anar aparellada de bona entesa laboral; l’activisme social d’ambdós ben segur que ho va facilitar. Va treballar en els dos successius despatxos que vaig llogar després del minúscul del carrer de la Canal: el de sobre del bar-restaurant Miami i el de sobre del bar Moka i bar Pajaril, a la finca urbana del passeig de Pere III.

La Montserrat Catalán i jo ens vam explicar les nostres respectives circumstàncies familiars. No he oblidat com ella, si jo li comentava casos de xocs de cotxes, rememorava de manera espontània el xoc frontal contra un arbre que va causar la mort del seu pare, que conduïa el vehicle en qüestió. I com ella, malgrat que en va resultar afectada amb una coixesa permanent, mostrava un habitual estat d’ànim que no la feia gens present.

La Montse generava simpatia i comunicació en els obrers clients del despatx, aspectes que jo notava prou els jorns de visites. De l’octubre de 1975, quan esclatà a Manresa la brutal repressió –historiada en força publicacions–, recordo entre altres l’acció que protagonitzà la Montse per alliberar Santiago Vives Antúnez del risc de ser detingut; ella i jo vam trobar la manera que va evitar al Santiago els interrogatoris cruels que companys seus del PSUC van patir a la caserna de la Guàrdia Civil. Podria relatar més detalls de l’escapada, com també del reguitzell d’actes amb participació de la Montse que posteriorment van condicionar el meu exercici professional i l’ús del despatx del passeig de Pere III, però seria massa reiteratiu transcriure’ls aquí. Ja els vaig referir en llibres publicats que van ser esmentats en el redactat precedent del que ara escric i que són a la biblioteca de Manresa i en algunes altres de Catalunya.

Els quadres, avisos i cartells de propaganda que havia escollit per a les parets del pis de la meva assessoria manresana orientaven ben clarament els visitants sobre el tarannà de les persones que ateníem. N’hi havia de grans dimensions que reproduïen imatges de Vladímir Ílitx Lenin amb la falç i el martell, obres d’impacte com el Guernica i la Càrrega, respectivament de Pablo Ruiz Picasso i Ramon Casas Carbó. Endins, una gran sala pròpia de menjador la feia servir per encabir-hi publicacions i volums de legislació i jurisprudència. Vaig rehabilitar una mica la cuina i el bany annexos. A l’habitació moblada, que donava a una galeria molt il·luminada per llum natural, hi vaig afegir un llit. Arran del període convuls de la meva separació matrimonial, alguns dies hi van dormir els aleshores petits fills meus, el Marc i el Jordi, nascuts a Barcelona el maig de 1970 i el novembre de 1971 respectivament.

Com a conseqüència d’haver al·ludit a Amat-Piniella he recordat circumstàncies viscudes en aquells anys setanta i part dels vuitanta, com la coneixença de qui va ostentar apoderament de la mútua Asepeyo, Ferran Planes Vilella, autor del llibre El desgavell; l’enfortiment d’amistat amb l’estimat Josep Martí Farreras, director de premsa manresana en temps de la República i advocat (durant el règim del dictador Franco privat d’exercir); les llargues xerrades compartides amb les nostres mullers en estones de reunió al domicili del Pep Martí, on de vegades llegia humilment poemes seus; o els viatges en automòbil per Catalunya que ajudaven a donar-nos alegria davant la tristor que la revolta franquista havia imprès en el cor i la ment d’aquells homes, malgrat els amorosos ànims de les seves dones.

Elisabet Vilà, Montserrat Arola i els marits respectius tractaren Joaquim Amat-Piniella amb forta vinculació d’amistat, arrelada per haver viscut i actuat dins el Bages en l’àmbit cívic d’abans de la guerra començada per Francisco Franco Bahamonde. Quan jo, anys més tard, vaig començar a exercir d’advocat a Barcelona i a Manresa, elles m’enquadernaven amb cura artesanal els fascicles de l’Editorial Aranzadi, que rebia regularment via correu postal per poder estar al dia de legislació i jurisprudència.

De retruc, enllaçant coincidències passades, m’han vingut recordances relatives a l’escriptora Montserrat Roig. Va tenir el primer fill l’any 1970, quan també va néixer el meu; ambdós van ser alumnes de la barcelonina Escola Mireia. Igual com em passa en referir-me a totes les altres persones en aquests records, temo equivocar-me; crec haver retingut bé dins la memòria el meu respecte envers el pare de l’esmentada escriptora, vista la capacitat seva de grafòleg eminent i els consegüents actes de perit judicial que sabia desenvolupar brillantment. Tant la Montserrat com els altres escriptors esmentats em van causar una admiració personal, sobretot un cop vaig llegir les seves obres de fidel descripció del patiment humà que el feixisme i el nazisme van causar. Com podeu suposar, K.L. Reich i El desgavell van arribar a les meves mans per primer cop a casa d’en Josep Martí Farreras. Els catalans als camps nazis el vaig buscar directament més endavant.

A l’hivern, quan arribava a Manresa, m’era difícil treure el fred de tots els compartiments que reunia el pis del Passeig; encenia estufes, però només després de força estona notava que augmentava la temperatura; els dits, gens acostumats al dur treball de la clientela que em visitava, retornaven a poder seleccionar els fulls d’expedients o a remirar els dels documents que ens eren exhibits. Una situació de tremolor semblant o pitjor l’havia observat en les mans del jutge d’instrucció d’aleshores dins l’edifici judicial del costat de la Seu.

Un magistrat de Treball (López de Sa) dels que venien de Barcelona per celebrar judicis laborals al saló de plens de l’Ajuntament de Manresa, i posteriorment a l’edifici dels Infants, exigia, de manera molt prepotent, que s’escalfés prèviament el lloc on ell aniria a presidir l’acte, fins al punt que si quan arribava no el trobava com desitjava, prenia sense cap mena de miraments la decisió de suspendre el judici. Advocats, litigants, perits i testimonis, relativament acostumats al dur fred manresà, quedàvem consternats. De sempre em neguitejava els forts refredats que afectarien els internats, ja aleshores d’estada provisional, a la petita presó manresana. A diferència de la ciutat de Barcelona, i malgrat el meu remugar de lletrat assistent, el vigilant no es privava de romandre molt a prop i escoltar la comunicació.

El gener de 1979 vaig rebre una comunicació del jove lletrat Joan Boades Feliu, que va compartir casos al meu bufet de Manresa i Barcelona, sobretot el tan important de la defensa de drets de vídues arran del greu accident de Fígols, el novembre de 1975, a la mina de carbó. Em posava al corrent de l’obertura de nou despatx propi a Sant Carles de la Ràpita, amb la companya Teresa Castellà López més l’advocat també com ells Josep Canicio Querol. Em deia que viuria en aquella població tarragonina i faria simultàniament viatges cap a Mallorca. Anys després en vaig tenir notícies en el sentit que a les Balears el reconeixien com a cap de l’exitós bufet. En un acte concorregut celebrat a Manresa, passat ja força temps, vaig veure com membres del Col·legi d’Advocats amb seu a la ciutat homenatjaven el company Josep Canicio Querol, que tenia un càrrec elevat que no puc arribar a recordar; sí que recordo, però, una situació: els anys setanta Canicio era un jove lletrat coneixedor del dret civil, de vegades col·laborador en casos del bufet laboralista on Joan Buades Feliu, dia rere dia, tingué cura d’assessorament i defensa d’obrers.

Acabo amb uns elements recordats que la memòria pròpia sempre els ha assenyalat com a molt rebutjables: el capitalisme, l’Estat burocràtic i les religions escleròtiques[1].

 

[1] Segons ara he constatat en repassar els deu paràgrafs d’una tribuna meva a les pàgines d’opinió de Regió7 (el maig de 1983), aleshores també els vaig esmentar, abans del cinquè paràgraf, on hi hagué l’error de no transcriure “només el necessari, treballant menys i millor”, en comptes del que hi ha allà.
Buscar a tot memoria.cat