Totes les famílies tenen històries, bones o dolentes. Algunes es transmeten de generació a generació. D’altres, de forma inconscient. Des d’una comprensió sistèmica, es considera que poden condicionar pautes del comportament i s’han formulat metodologies per ordenar els desajustos, produïts per càrregues que provenen dels avantpassats. A la meva família materna, primer es va viure una tragèdia i, després, es va modelar un heroi.
La tragèdia és del 1918. Els Carrió vivien a Can Trapé, una casa del segle XVIII molt ben situada, amb unes vistes excel·lents sobre la preciosa vall de Viladordis. El besavi Salvador estava casat amb l’Àngela Flotats Serra, filla d’una casa veïna, Cal Nasi. El matrimoni tenia tres fills. Tot va començar, quan la grip espanyola va arribar a la ciutat. Els rebesavis van emmalaltir i ella els va haver de cuidar. Com que aquella pandèmia afectava els més joves, es va contagiar i, sense remei possible, va morir als 43 anys.
Segons les cròniques de l’època, molts infants van quedar orfes. El meu besavi es va quedar sol amb tres fills. Però, aviat es va tornar a casar amb la Carme. D’aquest segon matrimoni van néixer dos fills més.
A la meva adolescència, aquests besavis van ser les persones més longeves que vaig conèixer, un va morir als 92 anys i l’altra als 101. L’estimació que sentia per la iaia Carme, va contribuir a la meva afició per la gerontologia.
A casa es parlava poc de com havia mort l’Àngela. El meu avi tenia 10 anys quan va morir. Devia tenir molts records, però no ho comunicava. Recentment, un familiar proper em va facilitar més detalls i em va impressionar. Trobava que era una crònica dura i impactant, desconeguda i oblidada. El trasbals causat per aquella desaparició, em va fer pensar que seria un bon tema per un documental. Poc em pensava que algun dia reviuria la història.
Cent anys després, tornaven les morts per un virus que s’estenia ràpidament per tot el món. Amb l’aparició de la Covid-19, es va tornar a parlar de la Grip Espanyola. La pandèmia de 1918 havia causat més de 50 milions de morts, 279 a Manresa. Amb aquests antecedents, vaig abordar el documental Confinats sobre l’anomenada primera onada de la primavera de 2020. El curtmetratge ha rebut algunes distincions i ha passat a formar part del fons del Museu d’Història de Catalunya. Tal vegada, en el futur, es recordarà millor els efectes d’una pandèmia.
Potser per compensar aquella desaparició traumàtica, la família va modelar la figura d’un heroi. Un germà del meu avi es va entusiasmar imaginant la familiaritat dels Carrió amb un dels protagonistes de la Batalla del Bruc. Recordo les seves argumentacions durant les visites familiars, relacionant el nostre cognom amb aquest personatge. Més endavant, una altra història va precisar més exactament aquesta relació.
Josep Closes i Pinyot era un dibuixant i estudiós, aficionat a la genealogia, que confeccionava arbres genealògics per famílies del barri. Primer consultava la informació a l’arxiu municipal i després dibuixava l’arbre. La meva mare li va encarregar que fes el nostre, just quan acabava de finalitzar la d’una altra branca Carrió. Recordo les seves visites al menjador de casa i, l’abril de 1977, es va presentar amb una cartolina de 47×70 amb tota la nissaga Carrió dibuixada. La mare va fer emmarcar la làmina i esdevingué una de les peces més preuades de la decoració de casa. Era parada obligada per tots els familiars que ens visitaven.
A l’arbre vam poder comprovar que no érem descendents directes d’en Maurici Carrió i Serracanta (1779-1859), un dels herois de la Guerra del Francès, nomenat manresà il·lustre el 1905, sinó que descendim d’una altra branca separada algunes generacions anteriors.
Quan visito la Sala de Columnes de l’Ajuntament de Manresa sempre busco el seu retrat i penso: “podria presumir d’un heroi a la meva família”. Malauradament, alguns han qüestionat la seva heroïcitat i, al final, val més deixar-ho estar.
