Quan els llocs ja no són el lloc

1. Una casa, una família i un temps amb ulls de nen

Vaig néixer a l’Hospital de Sant Andreu de Manresa el dia de Sant Joan del 1952. Els primers records que em venen al cap deuen ser de quan tenia tres o quatre anys, tot i que a vegades es barregen amb coses que els meus pares, l’Esteve, Esteban al DNI, i l’Aurea em devien explicar de menut. Aquests records són com imatges posades en un carrusel, que van saltant d’una a l’altra sense cap fil de continuïtat. O potser és que la meva vida dedicada a crear imatges, m’ha estructurat el cervell d’aquesta manera, però imatge rere imatge poden ajudar a compondre un àlbum de cromos d’un nen fill de família treballadora, represaliada i de fortes conviccions socials, això volia dir pobre i educat en el nacionalcatolicisme franquista.

La casa que ja no hi és, té la porta d’entrada negra, és de fusta molt doble amb motllures i una obertura a la part de dalt amb uns barrots de ferro, també hi ha un picaportes de ferro en forma de mà que porta una bola, a la paret de sobre l’entrada hi ha una placa rovellada de color blau amb un 3, i una mica més cap a la cantonada n’hi ha una altra que hi posa Calle del Coso.

Troc! Troc!

Truquen a casa nostra que és el segon primera.

Troc! Troc! Troc!Troc!Troc

Dos trucs i repicó és pel veí del segon segona.

Aquesta porta del carrer té un pany que l’obra amb una clau molt gran de ferro. A la nit si no has carregat amb la clau, cal cridar el sereno picant de mans.

L’home porta unes anelles de ferro d’on pengen les claus de les cases del barri, ve amb cara de son i després d’unes paraules obre la porta. El pare diu tot sovint:

Són uns “xivatos”.

Cal anar amb compte perquè expliquen a la policia qui volta de nit.

L’entrada és com un llarg passadís sempre fosc al fons, tot i la bombeta que penja del sostre. Al final a l’esquerra hi ha una petita porta que dóna accés a una escaleta que baixa al Torrent. Després he sabut que es diu Torrent dels Predicadors, però per mi sempre ha estat el Torrent.

Tot seguit l’escala comença a pujar amb les parets despintades, el guix esquarterat, una barana de ferro i el terra que sembla de granit.

La primera porta que es troba és la de la cuina del bar Ramon, el del lloro, les olors que en surten, si ha quedat oberta, pugen per tota l’escala.

Al primer replà només hi ha una porta al mig, que és la del pis on viuen els amos del bar.

El segon replà té a cada extrem una porta, perquè hi ha dos pisos, la primera és a casa meva. Té una espiera de metall al mig i un trucaportes com el de la porta del carrer, però és més petit.

L’escala continua pujant al tercer i últim replà, que és igual que el segon, però amb dues grans portes de fusta a tocar del sostre a dreta i esquerra. La coberta té una claraboia de vidre molt gruixut que dóna llum a la part alta de l’escala.

Per accedir a les dues grans portes cal posar una escala de fusta.

La porta de la dreta tanca els dipòsits de l’aigua potable. N’hi ha un per cada pis amb un sistema de tubs de plom, boies i petites aixetes de metall, que mai he entès com funcionen per repartir les plomes que arriben cap als dipòsits, on al caure l’aigua produeix un mormoleig agradable d’escoltar.

A vegades hi ha discussions que poden arribar a crits entre els veïns, per l’aigua que arriba a cada dipòsit. El pare creu que hi ha algú que remena l’entrada i ens arriba menys aigua de la que paguem. En aquest punt la mare fa entrar el pare a casa.

Va, passa que ja n’hi ha prou.

La mare li diu que no ens convé fer-nos veure massa, li recorda que tenim el lloguer irregular i que ell està en llibertat provisional.

La porta de l’esquerra facilita la sortida a la teulada, tot sovint cal que algun veí o paleta hi accedeixi per arreglar o canviar algunes teules que són de bòbila tipus àrab, d’aquesta manera els dos veïns de dalt poden evitar que els degoters els humitegin els sostres de canya amb guix, en diuen cel ras, dels seus pisos.

Entre el segon i el tercer pis hi ha un petit replà on gira l’escala, aquest és un lloc on vaig a jugar moltes vegades, com que a l’escala no hi ha cap més nen estic moltes estones allà tot sol.

Vés amb “cuidado” a caure escales avall, que et faries molt mal.

El nostre pis és petit, en un principi hi vivia l’Amalia que és la germana petita del pare, però després va marxar a viure amb el seu marit, el Paco. Quan l’Esteve va sortir de la presó en llibertat provisional i desterrat de la província de Barcelona, s’hi va quedar a viure i ben aviat va conèixer i es va casar amb l’Áurea. L’Amalia va seguir sent la llogatera, perquè el pare a l’estar desterrat no podia posar el lloguer al seu nom, i els amos que eren els del bar Ramon feien els ulls grossos.

El casament de l’Amalia va ser un daltabaix a la família. En Paco, Francisco Sánchez Guirao de Totana, era un oficial franquista destinat a la caserna del Carme de Manresa.

Això en una família republicana, la majoria militants o simpatitzants del PSUC, amb dos germans a l’exili a l’Argentina, el meu pare amb una llarga condemna de presó, igual que el meu padrí, l’Amadeo, que estava casat amb la Paquita, que era una germana gran del pare, va caure tan malament que tots li van retirar la paraula durant uns quants anys. El pare va ser el més comprensiu amb l’Amalia i va continuar en contacte amb ella, però sense cap mena de relació amb el Paco.

La porta de casa té una espiera de ferro al mig i s’obre amb una clau de ferro molt més petita que la de l’entrada del carrer, quan l’obrim entrem directament al menjador.

Les parets estan pintades d’un color clar indefinit, el sostre és de bigues de fusta amb mitja volta d’obra enguixada.

Les bigues estan pintades d’un color fosc i tenen uns foradets que fan els corcs, amb els corcs hi ha una mena de formigues negres que a vegades cauen i si et piquen fan molt mal. El pare posa tot sovint unes gotes de Flit a cada forat amb una xeringa, però els corcs no se’n van.

Al centre del menjador penja una bombeta sobre la taula de fusta on la mare posa un hule, hi ha també quatre cadires, tot és d’un color molt fosc, potser negre. Les cadires en alguns moments es tornen agafatoses, no és per brutícia, la mare és d’una netedat compulsiva, no pot trobar ni un cabell sense rondinar.

A la paret de la dreta de la porta d’entrada hi tenim una calaixera negra, alta i amb un marbre blanquinós a sobre, en millors temps es veu que hi havia un mirall a tocar la paret.

Al costat de la calaixera hi ha la porta del “quarto” dels pares.

Aquí no hi has d’anar a fer-hi res.

A la dreta tenen el llit de matrimoni i dues tauletes que ocupen tota la paret, al davant i quasi a tocar el peu del llit hi ha un tocador amb calaixos, un mirall i un tamboret entapissat, a la paret de l’esquerra de la porta hi ha una finestra amb barrots que no deixen treure el cap, amb una persiana de làmines de fusta pintades d’un verd fosc. Les vistes des de la finestra són teulades de teula àrab i el cel. Clavats al darrere de la porta hi tenim uns penjadors per la roba de cada dia del pare.

A la paret del davant de la porta del menjador hi ha una finestra amb els mateixos barrots, persiana i vistes que la de l’habitació dels pares, i a l’esquerra un moble raconer d’obra amb portes de dues fulles de fusta i vidres.

Al costat del moble raconer tenim una porta de dues làmines de fusta i vidre amb una altra persiana de fulles de fusta pintada de verd fosc i una balda de ferro per poder-la tancar a l’hivern, a l’estiu està sempre oberta si no fa vent. Aquesta porta amb un graó acabat en una fusta és la del balcó, que és el millor espai de la casa quan no fa fred.

Quan surts al balcó a la dreta està tot obert, amb una barana de ferro.

No t’enfilis que pots caure.

El terra és de mosaic, no com tot el pis que és d’unes rajoles de bòbila que s’han de pintar tot sovint, ho fem sempre d’un color entre vermell i granat.

Les vistes des del balcó són tot un espectacle fantàstic per un nen.

A la dreta hi ha les teulades que també es veuen des de les finestres del “quarto” dels pares i el menjador, però aquí es pot treure el cap per mirar els gats i els coloms que volten per aquelles grans teulades. A vegades hi surt el Sr. Sala, que és l’amo d’aquelles cases, és molt amable i quan em veu sempre diu alguna cosa simpàtica.

Al front s’hi veu anar i venir de ramats d’ovelles, cavalls, ases, tartanes de totes mides, carros, aviram, pagesos traginant amunt i avall amb les seves faixes negres i espardenyes les bales de palla, els sacs i caixes de totes mides, és el Sindicat dels Pagesos.

Al fons es veu la muntanyeta de la Bellavista només amb una gran casa, que és la Torre Gual, després van fer-hi la urbanització amb un dipòsit elevat de color blanc per l’aigua, també es veu el cel.

A l’alçada del balcó hi passen uns fils elèctrics, que s’omplen d’ocells que canten i moltes orenetes a l’estiu. Mirant cap avall hi ha el Torrent, on volten gats, ratolins, a vegades algun gos, i rates que s’enfilen per les pilastres descrostades de la casa fins a l’alçada del nostre segon pis i més amunt.

Punt i a part mereix el brogit i la por que fa el Torrent quant baixa fort, sembla que s’ho ha d’emportar tot. Inunda d’aigua bruta el bar Ramon, sobretot per la banda del Coso, no tant per l’Avenida del Caudillo. Els del bar van fer un passadís tancat per unir els dos locals per sobre del Torrent.

A la paret del davant de la porta hi ha un safareig gran, on l’estiu em puc banyar, fins hi tot, a vegades ve a banyar-se amb mi la Maria Isabel que és filla de la Isabel, que era una germana del pare que va morir jove deixant dos fills.

A sobre el safareig hi ha una mica de paret i queda obert al Torrent. Per aquest espai parlo, canto i jugo amb l’Anna Maria, una nena que viu a la casa del davant i que a vegades surt al seu balcó, que és molt petit.

Al costat del safareig tenim la comuna, és una fusta que va de banda a banda de la paret, amb un forat cònic invertit al mig que em fa por d’empassar-m’hi i caure al Torrent, per això durant uns quants anys faig servir l’orinal. A sobre hi tenim una finestreta de fusta amb vidre. Al costat un petit netejamans raconer amb una aixeta també petita, a terra sempre hi ha una galleda amb aigua per tirar a la comuna una vegada acabada la feina, la porta no ajusta i a l’hivern hi fa un fred que pela.

A la paret de l’esquerra de l’entrada al balcó hi tenim a mitja alçada una finestra de doble fulla que dóna a la cuina, és gran i n’ocupa tota l’amplada, té una mosquitera metàl·lica rovellada i també la persiana de làmines de fusta pintada de verd.

Des del menjador i al costat de la porta del balcó s’obre el pas a la cuina, també amb un graó acabat amb fusta, aquí no hi ha porta, només una cortina que primer era de cordills, després de gafets de metall, i al final de plàstic acolorit.

No t’hi gronxis que la trencaràs.

Alguna vegada no faig cas i em cau la cortina a sobre.

Ja t´ho deia jo que passaria això.

A tocar l’entrada a l’hivern hi tenim una estufa de ferro.

No la toquis que crema.

Cal omplir-la de serradures amb un pal al mig, el pare prem les serradures amb una fusta gruixuda i arrodonida al final, quan les serradures estan compactades treu amb molt de compte el pal del mig, i hi queda un forat de dalt a baix que diu el pare que fa molta falta.

Perquè tiri bé i escalfi més.

A la primavera traiem l’estufa i els canons que surten al balcó. És tot un enrenou pel sutge que cau dels canons i la mare amb l’escombra i el recollidor per evitar que s’escampi pel pis.

Al davant de l’entrada hi ha la cuina econòmica.

No es pot tocar perquè també crema i embruta.

Em sembla un artefacte molt estrany de ferro i foc amb una campana sempre negra a sobre. A sota hi tenim un cabàs amb llenya i teies per encendre tant l’estufa com la cuina.

Si la mare pensa que no surt a compte encendre la cuina, també hi ha un fogó de carbonet per cuinar coses petites o escalfar el que ja té fet.

A la paret de l’esquerra al costat de la cuina hi tenim la pica que també sembla de granit, és gran amb una bona aixeta de metall, allà ens rentem la cara, i les aixelles en una palangana esmaltada blanca una mica rovellada, però els peus i el cul ho fem en un bugader de xapa galvanitzada posat a terra.

El pare es renta de dalt a baix els dissabte a migdia, al matí encara treballa, es canvia tota la muda que li fa olor de tinta d’impremta, tot i que per treballar es posa una granota.

La mare a l’hivern em renta a la pica, escalfa l’aigua i posa alcohol de cremar en un plat d’alumini, que el pare va portar de la presó, per encendre’l al meu costat.

Que no es refredi el meu nen.

El xampú és un sabó de pastilla que fa ella, o quan no en té ha de comprar pastilles d’El Lagarto. Amb un ganivet en fa escames i les desfà amb aigua.

Clavat a la paret a sobre la pica tenim un gran escorreplats de fusta clara sense pintar i molt doble, la mare hi posa tots els plats, vasos, coberts, pots i cassoles petites. També hi tenim un pot de llauna amb les espelmes, per quan marxa la llum per les restriccions, o quasi sempre que hi ha llamps i trons.

Les restriccions del subministrament elèctric fan que el pare no tingui un horari gaire clar, treballa en funció de les hores que hi ha corrent, ja que la màquina minerva que fa servir a la feina funciona amb un motor elèctric.

Si les restriccions són per culpa de la companyia el pare rondina molt, però a vegades diu que han estat els maquis que han volat una torre o un transformador, en aquest cas no rondina i em sembla que ja li està bé.

Al costat de la pica continua una postada d’obra amb unes rajoles granat, que són més fines que les del terra i no s’han de pintar, tota la paret fins a una alçada per sobre de l’aixeta és de rajoles blanques.

Aquí mengem quasi sempre, hi ha una cadira de fusta pel pare, un tamboret també de fusta per la mare i la meva trona que faré servir fins que ja no hi pugui cabre.

Al sostre de la cuina com a tots els “quartos” i al menjador hi ha bombetes penjades dels fils, una a cada lloc que sempre, si no és de nit, ha d’estar apagada, i de nit només es poden obrir si hi ha algú allà. També segons del lloc la bombeta té més o menys watts, que vol dir que gasta més o menys electricitat.

Quan arriba la factura del llum sempre és un disgust, i el pare revisa les dades que marquen unes rodetes que té el comptador de la companyia.

NO POT SER! Hem d’estalviar la llum.

A continuació de la pica i la postada d’obra hi ha una porta de fusta per entrar al “quartet”, que ha d’estar sempre tancada, sobretot a l’hivern. És un espai de formes irregulars que serveix de desembaràs. Un moble d’obra amb portes de fusta a baix i fusta i vidre a dalt i una finestra de fusta i vidre a la paret del fons és tot el que hi ha.

Però aquí es guarden les serradures, la fusta, les teies, el carbonet, coses de la cuina, l’estufa i els seus canons quan no fa fred, la fusta de planxar, la planxa, eines del pare, i les meves joguines.

Ja has endreçat el quartet?

També hi ha la maleta de fusta que els companys de la presó van fer per donar-la al pare, perquè pogués posar les seves coses quan va sortir-ne en llibertat provisional.

Aquesta maleta ara és el meu tresor, i guardo els contes, els TBO, els Pulgarcito i més tard els Jabato, les Hazañas Bélicas, el Guerrero del Antifaz, l’Alcázar i Pedrín i el meu preferit, el Capitan Trueno. També hi tinc els àlbums de cromos, sobretot els que surten a les rajoles de xocolates Nestlé, Batanga, i Lloberas, on va treballar la mare de soltera.

El menjador funciona com a distribuïdor, des d’aquí podem anar a totes les estances del pis, menys al quartet i la comuna.

Al costat esquerre de la porta de l’escala hi ha la del meu “quarto”, que és el més gran però no té ventilació. Per això els pares van triar l’altre, que sí disposa d’una finestra, encara que fos més petit.

Té una porta que sempre he trobat molt bonica, és de fusta i vidre amb relleus, i a la part de dalt hi ha una finestreta apaïsada, també de fusta i el mateix vidre. Aquesta petita finestra permet que, tot i tenir la porta tancada, l’habitació disposi d’una mica de ventilació.

Dormo en un llit de baranes de color blau, amb uns dibuixos molt bonics al capçal. En aquest llit hi dormiré fins a prop de fer la primera comunió.

No t’enfilis a les baranes que cauràs.

Abans, quan era nadó, dormia en un cabàs de vímet, ho sé perquè ara és una de les meves joguines, un dia és un vaixell, un altre és un cotxe.

Al meu “quarto” hi ha el llit de baranes blau i un armari gran de fusta envernissada, que en principi havia d’estar a l’habitació dels pares, però no hi cabia.

No remenis l’armari que sempre portes les mans brutes.

A vegades el pare escampa pel terra patates.

Així, ben escampades no es grillen tan de pressa.

La mare renta i planxa roba de les cases del barri, això complementa el sou que paguen al pare per la seva feina de maquinista a la impremta del carrer Sobrerroca.

En estar en llibertat provisional té el sou limitat al què marca el sou mínim oficial, però el Sr. Serra, que és l’amo de la impremta i també fa assegurances, posa al sobre de la setmanada del pare una mica més de diners, cosa que no pot saber ningú, així descobreixo que hi ha coses que són un secret.

Això no es pot dir a ningú, a ningú ho entens?

Quan la roba que renta i planxa la mare està a punt, la posa en uns penges de fusta que se suspenen de dues barres clavades al sostre del meu “quarto”. D’aquesta manera quan estic al llit veig les americanes, els pantalons, els abrics, les camises, els vestits, les bruses, els jerseis. Com són de diferents colors ho trobo bonic i sobretot m’agrada l’olor que fan de roba neta.

Últims records

Jaume Grandia i Cortina
Jaume Grandia i Cortina
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Josep Maria Massegú
Josep Maria Massegú i Bruguera
Buscar a tot memoria.cat