Vaig néixer al carrer del Bruc, sempre l’hem anomenat amb el “del”, entre el carrer del Cós i la carretera de Cardona, al cantó dels nombres imparells. En aquest petit bocí de ciutat, hi tenien lloc, en els anys cinquanta i seixanta, un bon nombre d’activitats de les que recordo especialment els efectes en dos dels cinc sentits que ens permeten interaccionar amb l’entorn: l’oïda i l’olfacte.

Ben bé davant de casa, ocupant una gran part de l’espai entre el carrer del Cós i la carretera de Cardona, on actualment hi ha un gran edifici d’habitatges i, a l’interior, el parc del Bruc, hi havia la fàbrica Gallifa, en realitat era una de les fàbriques pertanyents a la família Gallifa. Era una fàbrica tèxtil on dia i nit hi funcionaven els telers produint aquell soroll tan peculiarment rítmic. L’edifici disposava d’uns grans finestrals que a banda de permetre l’entrada de llum, també deixaven que el so rítmic en sortís. Aquest soroll era tan constant que ja no el sentíem, o, si més no, no n’érem conscients. Tant és així, que durant aquells segons curts entre el son i la consciència, abans de llevar-te, ens permetien saber del cert quan era diumenge, per l’estranya sensació produïda per l’absència de soroll. La sirena, que marcava els canvis de torn també formava part del paisatge sonor del veïnat.

Al mateix cantó de carrer, a l’altra banda del carrer del Cós, hi havia la “fabriqueta”, propietat de la família Solà, on s’hi confeccionaven gasses. No en recordo cap soroll peculiar però si una olor característica. Més avall, en direcció a les “Dominiques”, hi havia un taller de pintura on ens agradava percebre l’olor d’aiguarràs i dissolvents que en sortia.

Just al davant del taller de pintura, a l’altra banda del carrer del Bruc, abans del xamfrà amb el carrer Valldaura, hi havia el taller de fusteria de l’Onofre Torra. D’aquest en percebíem el soroll de les serres i l’olor de la fusta crua que també era molt agradable.

Més amunt, en la cantonada del carrer del Cós, on durant molts anys hi ha hagut l’establiment Elde, hi havia una serradora, a casa en dèiem a cal Pau serrador. L’olor de la fusta, tot i que agradable, no ho era tant com la de ca l’Onofre. El so agut de les serres en tallar les bigues ens feien cruixir els queixals.

Sota casa, hi havia la fàbrica de colònies de l’avi on les olors eren permanents, i com a tals, ja no les percebíem en l’ambient. Sí que les diferenciàvem quan ens permetien trescar entre els bidons i les garrafes i els podíem olorar individualment. De soroll no en recordo cap de concret, llevat de les màquines d’escriure del despatx, que estava situat a l’entresòl de la casa.

Després de casa, més amunt, cap a la carretera de Cardona, hi havia l’única activitat que perdura actualment, el Rius de les ametlles, només que aleshores no recordo que hi hagués botiga. D’aquesta, no en recordo cap soroll però sí l’aroma de les ametlles torrades.

A continuació, hi recordo un taller mecànic del que no en sé el nom, amb soroll característic dels torns i altres màquines pròpies, així com l’olor dels olis minerals.

Una activitat fora de l’àmbit descrit, però que incidia en les olors que percebíem, era el tractament de fusta amb creosota que es feia a ca l’Alter (Postes y Maderas), bastant més avall del carrer del Bruc. D’aquesta, n’érem conscients especialment, quan passava un camió carregat de pals per davant de casa. Aquesta activitat, tot i que amb una incidència molt diferent, encara perdura.

Vist després del temps transcorregut, un s’adona de com ha canviat la ciutat en relació a les activitats humanes que hi tenen lloc, i com l’urbanisme ha endreçat les activitats en els espais corresponents, i com aquesta endreça fa que desconeguem bona part de les activitats que el nostre entorn realitza.