Aprendre mirant enrere

Tot descobrint el valor patrimonial i educatiu de la Sèquia de Manresa als anys 70

 

Una primavera de principis dels anys 70, teníem 14 o 15 anys, les noies de l’Esplai de l’Acció Catòlica de la Seu, amb la Teresa Codinach de monitora, havíem quedat per fer una sortida de diumenge al Castell de Balsareny. La trobada era a les 8 del matí a la Muralla del Carme davant de Cal Jorba, on paraven els autobusos del Galtanegra que feien la línia Manresa-Berga. El dia amenaçava pluja i només vàrem acudir a la cita la Teresa Franquesa i jo mateixa i, malgrat això, vàrem fer l’excursió nosaltres dues soles.

Arribades al castell de Balsareny i un cop feta la visita, tot mirant el paisatge que ens envoltava, vàrem decidir acostar-nos fins al riu Llobregat. D’aquesta manera, vàrem baixar fins a la resclosa dels manresans i des d’allà començàrem a resseguir la Sèquia, pel costat dels horts, passant per l’aqüeducte de Santa Maria i fins a la fàbrica Vinyes, “El Molí”.

El recorregut ens va transportar a altres trams que recordàvem, ramals més propers a la ciutat, que teníem ben presents, a Santa Clara per exemple, on vivia la Teresa, amb qui també he compartit la redacció d’aquests records: l’aigua entrava al safareig de casa seva de forma contínua i sobreixia cap al salt de la Creu del Tort. Només aquell tros ja ens va suggerir moltes coses per fer i per descobrir. Imaginàvem un recorregut ple d’activitats per a nens i nenes, llavors volíem ser monitores, per gaudir del valor de la natura que nosaltres estimàvem i que volíem que arribés a tothom.

Deu anys més tard, el 1981, quan ja havíem acabat els estudis, vàrem recuperar la idea tot coincidint en les tasques de planejament de la Rodalia de Manresa, i de Sallent i Balsareny, sota la direcció de Quico Mestres, el qual ens hi va animar i ens va proporcionar els plànols de tot el recorregut. El treball de camp necessari per al planejament ens va portar a recórrer la Sèquia, una i altra vegada, prenent notes, fent fotografies, inventariant punts d’interès, reconeixent espais a preservar… I la descoberta va ser engrescadora. Vàrem anar desvelant la història d’un canal de més de 26 kilòmetres i només 10 metres de desnivell, la construcció del qual s’iniciava el 1339 i del qual encara podem gaudir, una història dels nostres avantpassats que van empendre un tasca considerable malgrat tots els entrebancs. El recorregut es podia fer per un camí que resseguia la Sèquia de cap a cap i que successivament s’endinsava en els diferents ambients de la comarca. Podíem veure els marges ben conservats, els camps, els horts, les petites zones de bosc dels voltants, els pontarrons, les ermites, les barraques de vinya, el curiós pas del canal per sota el Mas de les Coves, etc. I així ens vam trobar, altre cop, identificant indrets i aspectes de la natura i elements del paisatge que evocaven possibilitats d’aprenentatge.

Definitivament, aquelles passejades seguint el fil de l’aigua eren un pretext excel·lent per anar descobrint l’entorn, comprendre’l i sentir-nos-hi més arrelades. La idea de fer un material per divulgar el valor de la Sèquia i descobrir la comarca a través seu va agafar cos i es va concretar en quatre itineraris pensats per a infants, escoles i famílies.

Vàrem plasmar la nostra proposta en format llibre i ens animàrem a presentar-lo a la sisena convocatòria del Premi “Oms i de Prat” convocat per la Caixa d’Estalvis de Manresa el 1982. El Jurat Qualificador constituït pels senyors Josep Alabern, Santiago Alcolea, Ignasi Bajona, Manuel Riu, Lluís Solé Sabaris i Joan Vilà i Valentí va concedir el premi al treball: “Revisió dels minerals de la setena regió i els seus jaciments”, tesi doctoral de Josep Mata i Perelló, però de manera excepcional i considerant els mèrits pedagògics va decidir per unanimitat concedir un accèssit al nostre treball titulat: “Coneguem la Sèquia. Materials per a l’escola”.

L’accèssit va permetre la seva publicació: la Caixa d’Estalvis de Manresa en va prendre la iniciativa a suggeriment del jurat. La primera edició va ser l’any 1983 i la segona l’any 1984. El llibre va ser il·lustrat pel dibuixant naturalista Carles Puche. Va ser distribuït a tots els centres educatius i biblioteques de Manresa i de la comarca del Bages. Des d’aleshores ha estat un llibre molt utilitzat per fer sortides escolars, crèdits i treballs de síntesis, treballs d’indagació sobre l’aigua, etc. tant pels itineraris com pel vocabulari específic definit al final i per la bibliografia que conté.

Als anys 90 va néixer una nova iniciativa, un projecte que va tenir el seu origen en un premi-beca atorgat a Jordi Ludevid, el 1996, per la Fundació de la Caixa d’Estalvis de Manresa i que proposava la creació d’un parc lineal, que primer portava el nom de “La Sèquia via Verda” i que després se’n va dir “Parc Patrimonial de la Sèquia”.

L’any 1998 es va signar un conveni de col·laboració entre 22 institucions públiques i privades per redactar l’avantprojecte i van finançar la primera part de la intervenció amb 162 milions de pessetes. El 2001 el Govern espanyol en va finançar una altra part amb 193 milions de pessetes.

El director executiu del projecte era Josep Alabern, el coordinador i director del projecte, Jordi Ludevid, el projecte de recuperació biològica va anar a càrrec de Josep Illa i el Pla d’Interpretació de la Sèquia el vàrem fer la Teresa Franquesa i jo mateixa.

En el projecte es volia deixar clar que el valor patrimonial de la Sèquia era i és doble: per una banda cultural, -l’avalen molts anys d’història-, i per altra banda, natural: pel seu emplaçament, el seu recorregut i la seva utilització, no exclusivament de l’aigua sinó d’un paisatge que permet multitud de mirades i passejades.

Jordi Ludevid va treballar amb l’arquitecte portuguès Álvaro Siza Vieira que va fer unes propostes d’intervenció, molt adaptades als indrets i molt suggerents, en blocs de pedra, que es poden trobar en alguns dels espais on nosaltres havíem proposat punts d’interès que permetien interpretar el paisatge, fer-hi un descans, etc., com l’amfiteatre de la Sala o l’àrea de repòs al costat del baixador de l’escombrera petita de la mina. Es recollia també l’interès de la proximitat del pas de la via del tren de la potassa per utilitzar-ho amb finalitats lúdiques, per poder fer-hi algun baixador com el de l’escombrera, o el de l’àrea de descans del Mas de Sant Iscle.

Paral·lelament a l’any 1991 es va constituir la Fundació Aigües de Manresa-Junta de la Séquia, que va acabar de donar una empenta al present i futur del projecte.

Va ser l’any 1995 que la Jove Cambra de Manresa va iniciar l’organització de la “Transéquia” que s’ha desenvolupat any rere any pels vols de la festa simbòlica de la Misteriosa Llum –el 21 de febrer-. Una misteriosa llum que va convèncer al bisbe de Vic i que va permetre la finalització de les obres del canal medieval construït pel mestre d’obres Guillem Catà.

Totes aquestes iniciatives han contribuït a posar en valor el patrimoni natural, històric i cultural de la Sèquia. Un fil natural que acompanya un recorregut ple de suggerents mirades però que alhora permet no dispersar-se, que ajuda a entendre el territori en general i la comarca del Bages en particular.

El llibre “Coneguem la Sèquia,” publicat el 1983, va ser un primer pas per revaloritzar-la i reivindicar-la. Una proposata precoç que va posar les bases i va saber reconèixer la seva importància i el seu valor i que el pas del temps ha corroborat. Les intervencions fetes han permès mantenir la Sèquia en bon estat, amb la restauració dels trams que es deterioren; també s’ha aconseguit la seva divulgació i ús per part d’escoles, institucions i entitats del Bages, i l’acostament de tota la població, a través d’usos diversos. Ara és un camí molt concorregut, que s’ha fet amable i segur, però que requereix molt respecte per part de tothom, d’una cura i manteniment continu i segurament d’una regulació –camins alternatius per a bicicletes o cavalls per exemple- per aconseguir que l’ús no malmeti el recurs.

 

 

Últims records

Buscar a tot memoria.cat