Retalls de la memòria

Sobre el Grup 13 i el seu entorn (1987-2008)

a) – Notes prèvies

Penso en les serralades i els seus pics; els quals, segons les seves altituds, són emblemàtics per a un poble, ciutat, comarca, país, continent o per a tot el món. Exemplifiquem-ho: el Collbaix (543 m.) ho és per Sant Joan de Vilatorrada i Manresa; el Massís del Montseny (1.706 m.) i el Montserrat (1.236 m) per a tot Catalunya; el Pic de l’Aneto (3.403,5 m.) i la Pica d’Estats (3.143 m.) per a més d’una nació; el Mont Blanc (4.808 m.) i el Cerví (4.478 m.) per a tot un continent; i l’Everest per a tot el món.

Amb els artistes, passa el mateix. Tot i que molt sovint ho sobredimensionem, el temps posa les coses al seu lloc. Per exemple, sense moure’ns del nostre país: Pablo Picasso (1881-1973), Joan Miró (1893-1983), Santiago Rusiñol (1861-1931), Ramon Casas (1866-1932), Eliseu Meifren (1859-1940), Francesc Cuixart (1875-1927) o Venanci Vers (1908-1965) serien coneguts i representatius a diferents nivells, sense que aquest fet minvi l’estima i el reconeixement que se’ls té a cada estadi. Val a dir que alguns dels nostres artistes catalans, si haguessin estat espanyols o francesos, avui en dia estarien considerats més amunt, internacionalment.

M’atreveixo a escriure que els artistes pintors del segle passat, de casa nostra, que van sobrepassar les barreres del reconeixement local o comarcal, van ser tan sols dos: l’il·lustre fill de Sant Fruitós del Bages, molt relacionat amb Manresa, Alfred Figueras i Sanmartí (1898-1980) i en Josep Mestres i Cabanes (1898-1990)1. Potser ho haurien merescut en Basiana i en Vilanova, però no va ser així.

Figueras i Mestres, dos artistes importants, nascuts el mateix any, dels pocs que el seu camí de formació no va passar pel mestratge i/o influència d’Evarist Basiana. Per aquest motiu, un i altre, van gaudir d’una gènesi artística diferent: potser més rigorosa, científica i al servei de la comprensió del volum i de les formes. Mentre que a Figueras, els camins el van tirar cap a la modernitat, sense oblidar mai de deixar-hi la marca d’aquella solidesa inicial, Mestres Cabanes2 es va mantenir fidel a un academicisme, basat en el coneixement matemàtic i científic de la perspectiva. Igualment, van divergir en la vida mateixa: Mestres, va gaudir, gràcies al seu saber fer, al seu estil clàssic i a la seva simpatia amb les dretes, dels favors de la burgesia barcelonina i espanyola; i, com a conseqüència, d’una vida plàcida, regalada i més o menys sedentària. Altrament, en Figueras, més aviat republicà, en algun moment fins i tot es va haver d’exiliar: Alger (1925-1930). Va ser canviant de domicilis, aventurer i un viatger incansable; així com, va viure èpoques bones, alternes amb altres de magres, degut a les dificultats econòmiques provocades per la típica tossuderia de voler viure, únicament, de la pintura.

Mestres Cabanes3va néixer al carrer de Sobrerroca, prop del Pou de la Gallina. Tenia dos oncles que treballaven, un en el ram de la decoració a Manresa, i l’altre al taller escenogràfic barceloní de Maurici Vilomara i Virgili (1848-1930). Va iniciar els seus estudis artístics, als Art i Oficis de Manresa4; ben aviat, però, va prosseguir els estudis a Barcelona, on va aconseguir entrar al taller de Salvador Alarma i Tastàs (1870-1941), amb el qual va arribar a formar una societat5. A quaranta tres anys, va substituir al mestre Vilomara com a escenògraf del Liceu (1941-1956)6. Podem afirmar que va ser el darrer escenògraf clàssic; després, els conceptes de la decoració i de l’escenografia van canviar, radicalment.

Va ser catedràtic de perspectiva de l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi7. Va gaudir del reconeixement oficial; ens ho indiquen la Medalla d’Argent al Mèrit del Teatre, el Premi Nacional de Teatre, la Medalla d’Or de la Ciutat de Manresa (1989)8, així com la creació de la Fundació Mestres Cabanes9.

La família d’Alfred Figueras, vivia d’una botiga a Sant Fruitós; comerç que el seu pare traslladarà a Barcelona; fet que significarà que el pintor, que tan sols tenia catorze anys, passés a viure a la capital catalana. Ben jovenet, doncs, entrarà a l’Escola de Belles Arts de la Llotja; on el seu mestre més significatiu fou Francesc Labarta i Planas (1883-1963). Més tard, s’enrolarà en el Grup dels Evolucionistes, d’esperit Noucentista. El 1924, en acabar els estudis, se’n va a París, on coneix Miró, Picasso, Clarà, Pruna i, sobretot, l’obra de Cézanne i dels fauvistes. Els seus paisatges urbans, els interiors amb figures, els bodegon destaquen i es diferencien de la moda impressionista per la serietat de la composició, la solidesa del dibuix i pels seus colors sobris i austers. A l’Alger10 trava amistat amb Albert Camus (1913-1960) i Le Corbusier11 (1887-1965). El 1945 s’instal·la de nou a Barcelona i el 1950 fa una llarga estada al Marroc.

No cal dir que Figueras12 va ser un regal pel seu poble de naixement, perquè les èpoques en què hi va residir, casa seva sempre va ser un centre on amics i joves es reunien per discutir, pintar i organitzar activitats populars.

 

b) – Com un rebrot o un simple annex

La nostra ciutat, després de la Guerra Incivil, va tenir dos punts àlgids, respecte a les arts plàstiques i la cultura en general: la dels liberals i catalanistes del Gremi de Sant Lluc (dècades dels quaranta i cinquanta) i el grup més polititzat d’ArtViu (dècada dels seixanta).

El Grup 13, doncs, va ser com una prolongació de l’antic Grup “Llum i color” del Cercle Artístic dels anys seixanta. Tanmateix, amb una important diferència, que havien passat trenta anys; i, per tant, els més joves del grup rondàvem els seixanta anys. Sí que alguns dels membres participaven en les pintures ràpides, però, en general, ja no se sortia a pintar en grup, a l’aire lliure; la majoria treballava al taller i, molts, sota el suport de la fotografia.

 

c) – Una vegada més, una tertúlia

Joan Jubert i Segon (1926-1986)13, sastre i pintor, tenia la sastreria i l’estudi al Carrer Nou de Manresa. Era solter i, al fer-se gran, va decidir que per viure necessitava fer un sol vestit a la setmana. La resta del temps, alguna estona pintava i/o es dedicava “al dolç no fer res”. Aquesta actitud, va afectar al seu taller de sastre, ja de per si decorat molt a l’antiga, que es va anar convertint en una mena d’antre bohemi.

Així com quan anaves a visitar el taller del membre del grup, tallista, aquarel·lista i bon amic, Andreu Descals (1938-2011) no deixava mai de treballar. En Jubert, que hi anessin gent a fer-la petar, l’hi anava com l’anell al dit…

I vet aquí que, a unes hores determinades, sobretot cap al tard, s’hi concentraven una dotzena de persones o més. Però, a qualsevol hora del dia, si hi entrava algú, no per fer-se un vestit a mida, sinó per xerrar, era benvingut. La tertúlia en sí, no tenia el gruix intel·lectual de la del Gremi ni la d’Art Viu, però els contertulians s’ho passaven d’allò més bé. Perquè, a més de les notícies i comentaris, més o menys interessants, el sastre s’ho valia, ja que si el burxaven, i aquí hi tenien molta traça el Lluís Sanz i el Jaume Casacuberta, sempre tenia coses picants que l’hi havien passat per explicar, de verdes i de madures…

En Joan Jubert l’any 1986 ens va deixar; un càncer se’l va emportar. I els col·legues que havien sovintejat aquella seva botiga 14 vam decidir dedicar una exposició col·lectiva a la seva memòria (1988), presidida per algunes pintures seves; i, també, posar una placa al carrer, al costat de la sastreria que el recordés15.

 

d) – La continuació del grup

De les persones que s’emmarquen dins del món de les Arts Plàstiques, els dissenyadors, publicistes i arquitectes, per exemple, estan acostumats a treballar en equip. Tanmateix, els pintors i els escultors, tenim una forma de treballar solitària. Per aquest motiu, segurament, tenim tendència a agrupar-nos amb facilitat, potser cercant una mica de companyia i escalf humà.

Igualment, buscant facilitar exposar el nostre treball: tothom tenim la necessitat, en un moment o altre, de mostrar allò que fem. Ja que fer una exposició individual és complicat; no solament per les despeses, sinó perquè s’ha de tenir un bon gruix d’obres, per a poder fer una bona tria. Contràriament, exposar col·lectivament, significa, tenir unes poques obres a punt.

Penso que serien algunes de les raons per a comprendre la continuïtat d’aquest col·lectiu, bastant heterogeni. I així va succeir, la gent va voler seguir. Ens reuníem, normalment, al “Mesón”, un bar restaurant que hi havia al carrer Vilanova. Fèiem beguda, xerràvem i decidíem allò que ens agradaria fer. El primer que es va decidir, va ser nominar-nos “Grup 13”; nom que va sortir perquè, en el moment de la fundació, érem realment tretze persones. Va quedar clar, però, que això no havia de significar que poguéssim ser més o menys. En Salisi va fer el logotip, al seu estil, molt clàssic, però a tothom va satisfer.

Tot i que alguns del grup esperaven que les reunions fossin una tertúlia de nivell, no van ser gaire més que un parlar del com, el quan i el lloc on faríem la propera exposició.

 

e) – Els pintors del Grup

Des de la primera exposició (1988), que hem estat una colla de persones constants; altres s’hi han afegit en algun moment puntual; i, darrerament, se n’hi van afegir, convidades16.

Els membres del grup que ja havien format part, activament, del Gremi de Sant Lluc17 foren: en JOSEP VILA CLOSES (1921-2005), en RAMON SALISI BONASTRE (1921-2008) i l’ANTONI MARCH SALAS (1923). Hem de dir que eren els nostres estendards, perquè, quan havíem de fer qualsevol gestió, ens obrien totes les portes; tothom els coneixia, els respectava i els apreciava; sobretot, per la seva popularitat, en Salisi i en Vila.

En SALVADOR CLOTET SOLÀ. (Gelida 1929-Manresa 2012). Fou dibuixant, cartellista, gravador, pintor i atleta18. Autodidacta; tanmateix freqüentava el taller d’Estanislau Vilajosana (1913-1991); degut a aquesta relació, se’l veu en moltes fotografies d’aquella època ajudant i participant en les activitats del Gremi. Va treballar a l’Anònima, i per això també va tenir una bona relació amb en Joan Vilanova (1908-1990); fins i tot van compartir estudi i l’ajudava a l’hora de fer els pesats tiratges amb el tòrcul. Artísticament, va tocar moltes tecles; potser li va faltar la personalitat suficient per a lligar-les.

El 1991, en Clotet va substituir l’Andreu Argelich a la presidència del Cercle Artístic, i hi va fer una llarga i eficient campanya.

Es va casar amb la Beatrice Nyffenegger (1940), nascuda a Murten (Suissa), que es va arrelar a Catalunya, de tal manera que el català ha estat la seva llengua literària. La seva especialitat eren els contes, escrits i/o explicats, i la poesia19, tant per infants com per persones grans. Va traduir al català els tres volums de contes dels germans Jacob (1785-1863) i Wilhelm (1786-1859) Grimm. El matrimoni, va tenir quatre fills i sis nets.

Els que havien format part del grup “Llum i Color” dels seixanta, eren l’ANTONI SIVILLÀ BELTRAN (1920-2000), en JOAN SALLENT TATJER (Navarcles 1926- Manresa 2019) i l’ANTONI SALA CLOTET (1931).

Els autodidactes o de formació no basianenca:

JOSEP FORNELLS PIULATS (1923-2010). Vivia al començament de les Escodines, a prop de l’estanc. Va iniciar la seva formació artística amb la seva tieta, monja de Sant Francesc, Dolors Fornells. Va cursar estudis a l’Escola d’Arts i Oficis de Manresa. Posteriorment, completà coneixements a l’Institut Parramon de Barcelona. Tanmateix, qui va marcar la seva línia pictòrica fou el mestre Rossend González Carbonell20 (1910-1984). També va fer vitralls emplomats.

Fornells era un senyor de tracte complicat, difícil d’acontentar; del típics que no li penjaves mai els quadres al seu gust, sempre s’havia de queixar. Era cosí germà de Josep Fornells Torras (1923-1994)21, sastre, col·leccionista i amant de l’art; avui en dia, segueix aquesta afecció el seu fill en Jaume Fornells (1959), “impulsor de l’art al jardí” a la seva casa de Pineda de Bages, mecenes d’artistes i promotor cultural.

MÀRIUS GARCIA MALLOFRÉ (1924): d’aquesta persona, tan sols recordo els seus bodegons acadèmics i que la seva gènesi artística no va passar pel Basiana.

RODRIGO RODRÍGUEZ COMOS (Llanes -Astúries- 1935). El 1958 exposa per primera vegada a Lugo, al mateix temps que participa en moltes col·lectives d’aquesta ciutat gallega. Resideix a Catalunya des de 196022; i des d’aquesta data, que es dedica professionalment al dibuix de còmic i a la il·lustració, treballant a distància gairebé per tot Europa.

Segurament que és dels pintors acadèmics més dignes que viuen a la nostra ciutat. Pintant i dibuixant, és molt polit i ordenat. Les seves aquarel·les, molt acurades, transparents i netes, estan, salvant les distàncies, en la línia dels grans mestres Josep Tapiró (1836-1913) i Marià Fortuny (1838-1874); i molt allunyades de l’estil Josep Martínez Lozano (1923-2006). Si hagués de fer-li algun retret, seria el de no voler dominar-ho tot. Si deixés una petita escletxa oberta a la sorpresa, les obres li guanyarien en moviment i vida.

LLUÍS SANZ TORREDEFLOT (1936-2018). Autodidacte; el seu pare tenia un taller de pintura al carrer Circumval·lació, prop del camp de bàsquet; pintaven pisos i murals publicitaris; així com, tant el seu pare com un tiet, eren pintors de cavallet. Fets que el van influir, ben segur. Es va espavilar tant, que les feines més delicades les feia ell.

De més gran, el Salisi el va fer entrar a la secció que dirigia a Banca Catalana. Fins que un ictus23 el va deixar impossibilitat, tenia cura de totes les oficines que es feien noves o de les reformes, de Catalunya, part del País Valencià i Aragó. Val a dir que era un bon professional, exigent, coneixedor del ram de la construcció, tenia sentit pràctic i bon gust. Per tant viatjava molt. Gairebé sempre, però, dormia a casa seva. Va conservar el taller del pare com a estudi particular. Les tardes, quan era a Manresa, les passava al taller, pintant.

Fou un home molt presumit i elegant. Sempre l’havia vist amb la corbata posada, fins i tot treballant per ell. Tenia un cotxe que es feia mirar. Mentre la salut el va acompanyar, fou un “gourmet” i un “bon vivant”.

La seva pintura tenia ànima mediterrània; per alguna cosa, el seu ídol era Joaquim Sorolla (1863-1923). Els estius els passaven a Llançà. Els temes mariners i, posteriorment, els Camps de les terres profundes de Castella, el definien. Va ser un impressionista, tant per les qualitats com per als defectes. Les seves obres van tenir molta acceptació i èxit.

FRANCESC SERRANO CASTRO (1937-1997). Treballava als antics magatzems Gras de la plaça Major, xamfrà amb el carrer de Sant Miquel. Vivia a la Reforma, cara a la Seu. Diria que és el més autodidacta de tots. Ningú li va ensenyar res. Va ser el dibuixant i pintor més naïf que hi va haver a la nostra ciutat. Era com un infant, no en sabia gens, però allò que feia era innocent i posseïa una certa gràcia. Per això va treure bastants premis de dibuix, perquè xocava al costat dels altres. Una vegada va arribar a les finals de l’important concurs de dibuix internacional que organitzava la Fundació Joan Miró.

Corrien moltes anècdotes de la seva santa innocència, el Sanz i el Casacuberta, els de sempre, en sabien un pou. Explicaré tant sols que en els sopars que es feien pels Salons de Pintura i de Dibuix, a la tardor i a la primavera, que hi érem més d’un centenar de persones, era típic fer-lo cantar duos de sarsuela; feia tant el paper de l’home com el de la dona: “hace tiempo que vengo al taller y no se a lo que vengo…”; primer amb la seva veu gruixuda, seguida d’un falset d’estar per casa, per la resposta femenina. Al Serrano, l’hi passava igual que al torejador “El manresanito”, que ambdós feien la seva feina amb tota la bona fe del món, però la gent no podia aguantar-se el riure…

ANDREU DESCALS CODINA (Sant Fruitós de Bages 1938-Manresa 2011). Tallista i aquarel·lista. Durant els anys 1971-76, va presidir el Cercle Artístic de Manresa. L’any 1976 va ser el promotor de la Fira d’Artistes i Artesans de l’Associació de Veïns del Passeig i Rodalies. El 1992 creà i realitzà l’àguila de Manresa. Fou un home senzill, de paraula. Es va emmirallar amb el seu cosí Joan Descals, al qual tenia en gran estima. Fou un convergent irreductible. Bellíssima persona, però una mica cabut24.

MAURICI PLA MESAS (1940). Es fa dir “MAURIS”. Ha viatjat i coneix idiomes. Havia muntat una acadèmia d’idiomes. El seu pare era pintor i ell sempre diu que pinta per fer-lo content: bàsicament aquarel·les naïfs. En “Mauris”, és dels que viu somniant en aquell plus que tenim els artistes, que ens ve d’una idea romàntica dels pintors i dels poetes: la bohèmia, París, Montmartre, el Moulin Rouge, el de la Galette, etc.. Soroll i poques nous, si aquest fet no s’omple de contingut. Tota aquesta parafernàlia la va portar fins a l’extrem en Salvador Dalí (1904-1989). Adonem-nos, tanmateix, que el Dalí murri, sabia allò que feia i era un gran dibuixant. Tot està, doncs, en un maridatge que no pot fallar, ni per un cantó ni per l’altre.

JOSEP ORIOL OLIVÉ RAMON (1950). Pinta des de petit, i sempre aquarel·les. Ell diu que “ha estat un alumne aplicat del “Gran Mestre”, i que mira d’aprendre de tothom que pot”. Tots venim d’unes influències concretes, però; diria que, a l’Oriol, li van fer donar un salt qualitatiu les lliçons magistrals d’en Martínez Lozano25. Les quals van aconseguir que a la nostra ciutat hi hagués un renaixement de l’afecció a l’aquarel·la. Llàstima que només en aquests cursos s’hi presentés una manera determinada d’utilitzar dit procediment: la de convertir l’aigua en la gran protagonista i que la missió del pintor sigui, bàsicament, la de conduir l’aigua acolorida; això sí, la d’estar obert a la sorpresa. Molts dels artistes que segueixen aquest estil, si són com cal, de cada deu resultats n’estripen nou. Sembla fàcil, tanmateix la simplicitat i la senzillesa són dels conceptes més difícils d’assolir.

L’Oriol dirigeix uns tallers d’aquarel·la al Cercle Artístic, des de fa molt temps; té molta requesta, perquè té bon caràcter, sap animar als alumnes i és una excel·lent persona. Com a pintor, com els passa a molts aquarel·listes, és una mica allò de “si l’encerto l’endevino”…

ISABEL VILA PRAT26. Aquarel·lista des dels inicis. Ha sabut aprofitar les lliçons d’alguns mestres que han passat pel Cercle Artístic de Manresa, sobretot les de Martínez Lozano. Ha desenvolupat un sistema personal entre l’aquarel·la i el collage, que destaca i sobresurt per la seva originalitat.

Durant els primers anys del grup, l’Isabel va fer una revifalla interessant; va ser molt guardonada en concursos; i va fer una bona colla d’exposicions individuals. Tanmateix, com passa amb els castells de foc, no n’he sentit a parlar mai més.

Una dona al grup quedava bé. “L’excepció confirma la regla”. En aquells anys poques dones es feien notar27 en el ram dels pinzells.

Els darrers vestigis d’en Basiana:

JAUME CASACUBERTA ROMA (Calders 1932-Manresa 2019). Resideix des de ben jove a Manresa. Conrea la pintura a l’oli, l’aquarel·la i el dibuix. Després del seu pas per l’escola Basiana, va seguir els cursos de l’Institut Parramon de Barcelona. Va treballar als Magatzems Jorba, a la secció de publicitat, escaparatisme i disseny que dirigia en Salisi. No cal dir que allà va aprendre molt. Quan els magatzems van tancar, el van jubilar i va seguir vivint com autònom. Durant tota la seva vida ha estat fidel a un estil i a una manera de fer. La seva pintura i les seves aquarel·les de tan bon veure, sumades a la seva humilitat a l’hora de posar preus, l’hi van permetre tirar endavant vivint del seu treball.

Ha estat un home ordenat i constant en el seu dia a dia, en els seus hàbits i costums. La seva santa tafaneria va fer que fos un dels homes que, formant tàndem amb els seu amic Lluís Sanz, sabia més anècdotes de tots els colors, d’alguns dels artistes més curiosos i estrambòtics de l’univers manresà de les arts plàstiques.

ANDREU ARGELICH LLADÓ (1936-2002). Va començar com a pintor industrial, associat amb en Gregori Garcia (1923-2006). Més tard es va dedicar al negoci dels retalls: amb la seva dona, anaven pels pobles del sud d’Espanya i compraven roba sobrera de fabricacions i les revenien a Manresa. La seva botiga va tenir molt èxit i es va guanyar molt bé la vida. Destacaria que va ser un dels mecenes d’en Basiana, en els seus darrers anys més difícils. Cert que ell es va quedar una gran quantitat d’obra, i segurament a bon preu, però al mestre li va anar molt rebé. Igualment, va col·leccionar pintures d’altres.

Com a pintor, feia quadres molt grans i foscos. Paisatges oberts a l’hora del capvespre. A vegades les seves obres eren impactants, tot i així no es va prodigar gaire com a pintor.

Iniciats a l’Acadèmia Vilajosana: JOSEP Ma. MASSEGÚ BRUGUERA (1942). Diria que vaig allistar-me al Grup 13 pel respecte i estimació que sentia, i sento, per la generació d’artistes pintors que em va precedir; així com per l’amistat que m’unia amb una bona colla de persones del grup.

JOSEP Mª SARRATE I DAURELLA (1948). Dels nou als setze anys, va anar a aprendre amb el mestre Vilajosana28. Es va titular en arquitectura per la Universitat de Barcelona (1973). A partir de 1996 participa en concursos de Pintura Ràpida, certàmens i mostres individuals i col·lectives, sobretot les organitzades pel Cercle Artístic de Manresa; però també a Cadaqués, Riudebitlles i altres pobles i ciutats, amb diversos premis obtinguts al llarg del temps.

En Sarrate, com arquitecte que és, té un gran coneixement del dibuix, sobretot del que ateny al domini de la realitat mitjançant el mètode geomètric i el descriptiu. Fet que, d’entrada, li dóna una manera diferent d’encarar-se amb allò que veiem i que volem interpretar. Les seves primeres obres que recordo queien del cantó del llenguatge arquitectònic. Després, d’una llarga temporada de treball, ha anat trobant una síntesi entre una manera i l’altra, fet que la seva obra ho ha agraït. Els seus quadres els situaria entre l’impressionisme i l’expressionisme.

En el grup, hi va haver un cas especial, el dels germans JOAN i l’ENRIC CABALLÉ PÉREZ. M’explico: al cantó oposat a la sastreria que en Joan Jubert tenia al Carrer Nou, hi ha l’Òptica Caballé; òptica que en aquells anys la dirigien dos germans: l’Enric i en Vicenç. Aquests germans, doncs, estaven al cas de tot el què feia i desfeia el sastre; i, bàsicament l’Enric29 anava sovint a la tertúlia de cal sastre. Aquests germans en tenien un altre, de nom Joan, que pintava. Així que en la primera exposició, aquest tercer germà hi va participar. L’Enric també va constar en el grup, col·laborava econòmicament i assistia a les reunions; però, com que no pintava ni dibuixava, no hi va aportar mai cap obra.

 

f) – Les exposicions

– La primera, va ser a la Caixa de Pensions (Guimerà, 1), del 25 de març al 5 d’abril de 1988, a la memòria del nostre company i amic Joan Jubert i Segon.

– La segona, de nou a la Sala d’Exposicions de la Fundació Caixa de Pensions (Guimerà, 1), del 17 al 27 de febrer de 1989.

– La tercera a la Sala Manresa de Caixa Barcelona (Àngel Guimerà, 54), del 4 de gener al 4 de febrer de 1990.

En aquesta s’hi van celebrar uns actes durant la mostra: el dia de la inauguració va fer la presentació en Rafael López Pozo (1940). Un altre dia la Coral Eswertia va fer un concert. I un tercer dia la Pilar Parcerisas i Colomer (1957) va impartir una conferència: “L’art dels 80: balanç d’una dècada”.

– La quarta es va celebrar a la Sala d’exposicions de Caixa Manresa de Sant Fruitós de Bages, del 15 al 31 de març de 1991.

– La cinquena una altra vegada a la Sala d’Exposicions de la Fundació La Caixa (Guimerà, 1), del 19 de març al 12 d’abril de 1993.

– La sisena a la sala d’exposicions de la Casa Lluvià, del 16 d’abril al 2 de maig de 1993.

– La setena fou una exposició de pintura en homenatge a Francesc Serrano i Castro, que havia mort aquell mateix any, a la sala d’exposicions Sant Domènec (Ajuntament de Manresa)30, del 12 al 28 de juny de 1997.

– La vuitena una exposició de pintura, aquesta en record d’Antoni Sivillà i Bertran, que ens havia deixat l’any 2000, que es celebrà a la sala Sant Domènec (Ajuntament de Manresa) del 28 de març al 14 d’abril de 2002.

– La novena mostra es va fer a la Sala d’Art Xipell, en motiu del seu cinquantè aniversari, del 15 al 27 de febrer de 2003.

– La desena a la Sala del Cercle Artístic de Manresa del carrer de les Barreres, del 14 al 28 de maig de 2004.

– L’onzena la vàrem fer al Teatre Auditori Agustí Soler Mas de Navarcles, de l’11 al 26 de setembre de 2004.

– La dotzena ja es va fer a la Sala d’exposicions Art 7 del Centre Cultural El Casino, del 6 al 22 d’octubre de 2006, i en record de Josep Vila Closes que havia mort el 2005.

– La tretzena a la Fundació Caixa de Penedès: Aula de Cultura de Solsona, de l’1 a l’11 de setembre de 2007.

– I la catorzena i darrere, per recordar Joan Vilanova31, una exposició de dibuixos a la sala del Museu Comarcal de Manresa, del 28 d’agost al 21 de setembre de 2008.

 

g) – Algunes consideracions a dites exposicions

En les exposicions in memoriam dels nostres companys i amics traspassats, Jubert, Serrano, Sivillà i Vila, així com la nostra participació en l’any Vilanova, sempre hi va haver obres dels pintors recordats presidint-les, un retrat o autoretrat en un cavallet i un ram de flors al peu.

De les flors sempre en va tenir cura la Rosa Casajuana, dona del Salisi, que hi tenia molt gust i traça.

Les dues exposicions més sonades celebrades varen ser, en primer lloc, la de la Caixa de Barcelona (Guimerà, 54: on hi havien hagut els transports Moll) (1990); la sala era molt gran i hi vam penjar sis o set obres cadascun. Però, sobretot pels tres actes que s’hi van fer, que li van donar molt relleu.

En Rafael López Pozo, que va fer la presentació en l’acte d’inauguració, en aquells moments feia de corresponsal de la revista Gal’Art, especialitzada en la difusió de tot tipus d’activitats artístiques.

En Rafael, quan el pintor Àngel Millan Rigol (1919-2000) va deixar la barberia del Joc de la Pilota, per obrir la botiga de pintures que hi havia a l’actual plaça Europa, va quedar-se-li la barberia i va seguir aquesta feina fins que es va jubilar. Actualment viu sota el turó del Puigberenguer i hi té muntada, a més de la seva vivenda, una acadèmia on hi fa tasques artístiques docents.

És un dels artistes pintors independents de les influències d’en Basiana, realistes de casa nostra. Especialitzat en el procediment del pastel. L’hi agrada posar-se en el terreny del virtuosisme, per demostrar les seves capacitats de domini dels detalls. Tot i així, la pintura i el dibuix, no agraeix gens que la martiritzin fins a tal extrem. Com als cavalls tampoc els agrada que els tensin tant i tant les brides, els procediments artístics necessiten d’espais de llibertat per donar òptims resultats.

La coral Eswertia del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, gràcies a en Salisi que hi tenia influència, ens va fer un magnífic concert.

El dia de la conferència de la Pilar Parcerisas (1957), molts es pensaven que parlaria del grup, doncs no va ser així, ens va impartir una conferència que ja devia tenir preparada: “L’art dels 80: balanç d’una dècada”, amb la seva facilitat de paraula i plena de dades i d’informacions. Recordo que va cobrar un bon pilot de calerons, que Caixa Barcelona va finançar.

La Pilar Parcerisas jo la recordo de jove com a pintora; ho va deixar penjat en els seus anys d’aprenentatge. I es va dedicar als estudis, amb els quals va sobresortir en gran manera: doctorada en Història de l’Art i llicenciada en Ciències de la Informació per la UAB; a més, ha gaudit d’alts càrrecs en les altes esferes de l’univers de les arts i la cultura catalanes; així com ha comissariat moltíssimes exposicions. Una dona, doncs, plena de saviesa. De totes maners, sense treure-li gens de mèrits, va rebre un bon cop de mà de l’insigne crític Daniel Giralt-Miracle (1944) que la va catapultar.

La meva modesta opinió és que ella, com en Giralt o com aquell incisiu i terrible Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983), foren i son savis, dignes de lloança, però teòrics a mans plenes. Es diu que els crítics acostumen a ser artistes fracassats. Potser no diria tant, però sí que crec que s’ha de fer més cas a aquells que s’han passat la vida estudiant, no només amb el cap, sinó amb les mans i el cor.

L’altra mostra important va ser la del Teatre Auditori de Navarcles Agustí Soler Mas (2004). Es va fer a la platea, les butaques quedaven plegades i recollides a una banda de la gran sala. I ens van muntar un estant per a cada un, on hi havia el nom i cognoms de l’artista i les obres que cadascú havia penjat al seu gust. En fi, va ser com una fira i va passar-hi moltíssima gent. Un bon record; feia goig de veure.

 

h) – Punt i final

Posaria el 2008 com a data final del grup; la mort d’en Salisi (2008) i la de l’Andreu Descals (2011), que en van ser l’ànima, van ser la causa que el grup es diluís. No hi va haver cap motiu seriós, simplement es va desfer perquè ningú va fer cap pas per demanar trobar-nos de nou; si més no, per tancar-ho com hauria calgut, dignament.

Va acabar el Grup 13 i segurament que el seguiment d’una tradició. Els nous membres, miraven cap un altre cantó o tenien una altra mena d’interessos i inquietuds; i el més grans, s’havien quedar sense esma.

 

i) – Conclusions personals

Final simptomàtic, entre moltes altres coses, d’una manera d’aprendre, de rebre influències i de triar camins. I començament d’una altra manera de ser i de fer: millor o pitjor? diferent.

En el nostre temps, els atractius, els assoliments i les experiències es feien a peu de carrer, mitjançant contactes personals. Alguns pintors de casa nostra, havien fet escapades a París i venien portant noves idees apreses; l’Àngel Millan (1919-2000), per exemple, el seu viatge a New York l’hi va aportar el descobriment dels pintors abstractes. Els que no podien anar tant lluny, anaven a veure exposicions a Barcelona o a visitar el Museu d’Art Contemporani del parc de la Ciutadella i constataven les diverses maneres de pintar i dibuixar, a través d’artistes que també havien anat als llocs on es coïen velles i noves maneres de saber fer. I els que no podien moure’s de la nostra ciutat, ho veien a través de les mostres exposades a Manresa. I així funcionàvem, conscient o inconscientment.

Avui els mitjans de comunicació, sobretot Internet, han fet que no existeixin distàncies; des de casa mateix, un pot veure i triar d’allò que es fa en qualsevol punt dels cinc continents. Ja no hi ha fronteres, o almenys no es noten, entre allò sorgit naturalment i que és típic d’un país, i el què és sobrevingut o artificial. Exemplifiquem-ho: actualment, ja hi ha pagesos catalans i aragonesos que conreen quinoa, originària dels Andes. A Andalusia ja cultiven el meravellós mango tropical i el popular alvocat mexicà. I el boníssim kiwi, originari de Nova Zelanda, es cultiva ja a Galícia i Astúries. Semblantment, ens atrevim a dir, passa en les arts, per a bé i per a mal. Ja que pots veure, a la nostra comarca, obres pictòriques típiques del continent Africà o de la Cotxinxina o d’altres punts de la nostra geografia peninsular…

En aquells anys de la nostra joventut, a les exposicions que normalment es celebraven, no hi havia extrems o no eren massa significatius. Dintre dels esquemes figuratius, a l’entorn de l’impressionisme, el postimpressionisme i el fauvisme, hi havia varietat. Avui en dia, aquí com a tot arreu, dominen els extrems i hi tenen poca incidència els entremitjos. L’abstracció radical i el realisme extrem, possiblement per reacció un de l’altre, són els monarques de les nostres exhibicions plàstiques

En el nostre panorama ciudatà actual, doncs, veiem com magnífics pintors de la generació posterior a la nostra, han tallat amb la tradició i han anat a pouar en altres terres, més o menys llunyanes a la nostra. Pintors enamorats d’un ultra realisme, s’han emmirallat, directament o indirectament, d’en Antonio López (Tomelloso 1936). Res a dir, és clar, però la pintura d’aquest gran dibuixant i pintor, és un fruit dels austers, sobris i aspres paisatges de l’altiplà castellà; un hiperrealisme allunyat de l’esperit que ens insufla la Mediterrània. A més, al nostre petit país, ja gaudim d’un realisme extrem, mediterrani però: Marià Fortuny, per exemple. Igualment, l’obra d’alguns dels nostres successors, tiren vers una plàstica inspirada en l’Espanya negra i profunda: José Gutiérrez Solana (1886-1945), seria un altre exemple inspirador.
Per un altre cantó, els alumnes sortits de l’Escola d’Art de Manresa, majoritàriament, naveguen vers l’abstracció. Aquests dos pols oposats, són aquells que compten avui en dia, no solament a la nostra ciutat i comarca, sinó a tot el món. Tanmateix, subratllaria ben fort, que si un és creatiu i artista de veritat, tant se val l’estil que es proposi conrear, realista o no.

Uns i altres, no podem desempallegar-nos dels perills atàvics existents en les Belles Arts, pel sol fet de ser humans. Amenaces que tan sols poden transcendir els que tenen la gràcia d’un geni i/o la companyia de les muses, per dir-ho d’alguna manera. Riscs que poden ser: manca de personalitat o d’originalitat; rutina i/o el propi amanerament; que l’obra neixi morta, orfe de vida, faltada de contingut o superficial; que sigui un virtuosisme buit de sentit, presoner de la verborrea o xerrameca plàstica, que no diu res; resultats plàstics que no fan companyia, distants, sobrats o faltats de tècnica, etc., etc..

 

j) – Cloenda

Acabaríem aquest “teixit de paraules, sobre el Grup 13 i el seu entorn”, amb una anècdota que em va passar amb Mn. Josep Junyent (1930-1993). Cal dir, primerament, que no he estat mai afavorit per les condicions innates, més aviat he estat dur de mollera; allò que he après, ha estat a base de voluntat i constància, qualitats que sí he tingut abastament. Bé, doncs, durant un període de la meva joventut, vaig estar capficat en allò que significava subjectiu i objectiu. Com que no ho acabava de capir, el Mossèn em va sorprendre amb un sonet32 molt aclaridor, que pot casar bé en aquest punt i final. A més, poden ser uns bons consells i un bon repte per un bon pintor.

 

A UN ARTISTA AMIC PREOCUPAT PEL QUE ÉS “OBJECTIU” I PEL QUE ÉS “SUBJECTIU”

 

Si massa sensitiu te’n vas beverri

de colors i reflexes, somniant,

alerta!, allò potser que vas pensant

pot ser que el mateix pas t’ho esguerri.

 

Cal que per Ment la teva vida aferri

la rel de tot i el cor en faci cant.

Alerta! Saps?, perquè no ho pensis tant

que et surti abstracte quan el cant ho xerri.

 

Cal recollir amb els dits el material

i és en els dits que haurà de prendre forma.

La Ment al CAP-DELS-DITS: és bona norma.

 

Pastant el fang, l’has d’estimar i trobâ’l

que sense saber com, sents que es conforma

a allò que el cap i el cor troben que els val.

 

Josep Ma. Massegú i Bruguera

Gener de 2021

 


1 Al Museu Comarcal de Manresa hi ha la Sala Mestres Cabanes, on es poden contemplar algunes de les seves obres cabdals: pintures, dibuixos i diorames.


2 Mestres Cabanes, va tenir d’amic i manager, durant molts anys, el comerciant de pintures i col·leccionista Josep Muncunill Camprubí (1928-2016). Aquest va ser el responsable de la relació i de les donacions de l’escenògraf a Manresa.


3 En Josep Mestres Cabanes era tiet d’en Manel Mestres, pintor, decorador i, també, un bon pintor de cavallet. Els fills del Manel, Quico (1948-2013), Montse, etc., que van tirar més a les esquerres, xocaven amb aquest seu tiet del seu pare, molt senyor i un xic encarcarat.


4 Francesc Cuixart va ser un dels seus primers mestres, ja que en aquells anys n’era professor. Cuixart és l’autor del gran quadre “La crema del paper segellat”, que presideix la Sala de les Columnes de l’ajuntament.


5 La societat Alarma – Mestres, va decorar, entre molts altres llocs, el Teatre Cervantes de Buenos Aires, carrosses per desfilades, salons de ball i centenars de botigues.


6 Va ser un magnífic especialista en l’escenografia wagneriana i en la creació de projectes mitjançant els seus famosos diorames o teatrins.


7 Jo encara vaig seguir el seu mètode de perspectiva, amb els seus llibres i el famós descobriment de “l’angle mestre”, durant els anys que vaig estudiar a la dita escola (1975-1980).


8 Amb motiu de la concessió d’aquesta medalla, es va organitzar una mostra d’en Mestres dins del mateix Ajuntament. Un d’aquells dies de l’exposició, va demanar venir a dinar a la Fonda de Sant Antoni, perquè l’hi recordava la seva infància; van ser-hi tota la seva família i la del Josep Muncunill.


9 Fundació que presideix la seva filla Isabel Mestres i que ocupa les quatre plantes de l’edifici n.17 del carrer de Sobrerroca de Manresa.


10 Conjuntament amb André Gide (1869-1951), que hi escriu els textos, il·lustra “Imatges d’Alger”.


11 El 1931, amb la segona República, torna a Sant Fruitós; on viurà en una casa dissenyada pel seu amic Le Corbusier.


12 Joan Descals i Esquius (1933), polític, professor i artista, sempre ha reconegut Figueras com el seu mestre. Descals actualment viu al Vendrell.


13 El seu pare fou un dels primers taxistes de la nostra ciutat; de quan la parada de taxis estava a la Plaça Sant Domènec, darrere el quiosc de l’Arpa. Aquesta família vivia al final de la baixada del carrer dels Esquilets. Els Jubert, tenien una finca al poble de Maians (Castellfollit del Boix). Avui és dels hereus dels fills de la germana del sastre. Aquesta dona, va donar una obra del seu germà al Museu de Manresa; jo vaig anar a triar-la, perquè la coneixia. El quadre, d’estil puntillista, és de la pujada de la Seu.


14 Jo, a la dita tertúlia, no acostumava a assistir-hi; em vaig unir a la idea pel fet que el coneixíem, venien, molt sovint, a dinar a casa, tant ell com el seu pare.


15 D’entrada el nou llogater d’aquell lloc, no ho volia, però al final ho va acceptar. És una petita rajola de ceràmica amb una inscripció que el recorda.


16 L’Andreu Descals, que va ser l’ànima del grup, va tirar per convidar saba nova, pensant que aportarien noves idees i tirarien del carro. Però no va ser així, la rutina va seguir, més o menys, igual.


17 Dels pintors que ja en vaig dir quatre paraules, en l’article “El Cercle Artístic de Manresa que vaig conèixer (1960-1975)”, en principi, no n’afegiré res més.


18 De jove, va ser atleta i molt integrat dins de l’atletisme local.


19 Jo l’hi vaig il·lustrar tres d’aquests llibres: “El silenci retrobat” (1993), “Essència” (2010) i “Veure-hi amb els ulls dels somnis” (2012) (Editats per Parcir Edicions Selectes).


20 Un dels típics il·lustradors de calendaris d’altres temps. Els temes que aquest pintor rememorava, eren escenes de segles passats, romàntiques i molt teatrals. En Miquel Esparbé (1942) també s’hi va inspirar, per als temes dels seus quadres.


21 Aquest sastre va confeccionar roba per Dalí i Gala, amb els quals va tenir una bona relació. Un tiet d’aquest, Avelino Fornells, sastre també, es va casar amb una fillastre de l’Eliseu Meifren (1859-1940); dona que, igualment, va esdevenir una col·leccionista d’obres d’art. Segons cita el fill de Joan Vilanova, en el seu llibre sobre el seu pare, aquest Avel·lí Fornells, va ser el primer president del Cercle d’abans de la guerra.


22 Actualment, està jubilat i viu a Manresa.


23 Tenia el costum de deixar la porta oberta del seu taller, situat a planta baixa, sort, perquè una persona el va veure estirat a terra davant del cavallet. L’íctus li va paralitzar la part dreta. Amb molta voluntat va aprendre a dibuixar i pintar amb l’esquerra, va ser un esforç titànic. Ingressat a la residència Sant Francesc de Santpedor, durant molts anys, encara va pintar algun quadre ben reeixit. Aquestes malalties no perdonen i el va anar acabant, mica en mica.


24 N’explicaré un exemple: respecte a l’àliga de Manresa, tothom l’hi deia, per activa i per passiva, que l’havia de construir amb materials lleugers. Ell no en va fer mai cas, va anar a la seva i avui l’àliga pesa tant que pocs poden portar-la. A més, si et dona un cop et pot deixar estabornit.


25 Durant la presidència de l’Andreu Descals i la valuosa ajuda de l’Andreu Argelich, el Cercle va organitzar unes sessions en viu, dirigides per aquest il·lustre aquarel·lista. Val a dir que van tenir un èxit notable; lliçons que acabaven amb la visita al Museu de l’Aquarel·la de Llançà, guiada pel mestre, amb “sardinada” inclosa.


26 A les dones no els agrada posar la data del seu naixement, així no sabem l’edat que segueixen tenint. Ves què hi farem!


27 En el moment d’escriure aquestes lletres, la cosa ha ben canviat. Per exemple, a l’Escola d’Art de Manresa, si hi ha deu professors/es, nou són dones. Avui en dia, doncs, el sexe femení ha fet un salt quantitatiu en el nostre ambient artístic. I, en algun cas concret, qualitatiu, també.


28 Quan jo hi anava ell devia ser un nen, ja que ens portem sis anys.


29 Aquest Vicenç, durant molts anys va ser veí nostre; vivíem al mateix edifici del carrer Dr. Esteve. Anys més tard, ell va canviar de domicili i nosaltres també.


30 Quan la seu de la Caixa de Pensions va passar al Passeig de Pere III, al lloc on està actualment, de la sala d’exposicions, així com la biblioteca, se’n va fer càrrec l’Ajuntament, tot esperant que els futurs espais del Casino estessin a punt.


31 Fou durant l’any Vilanova (2008), un any en què tots els actes culturals que es van celebrar a Manresa, portaven el segell “Any Vilanova”, recordant el centenari del seu naixement.


32 El poema, inèdit, està datat a Manresa, el 14 d’abril de 1972.

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat