Quan tenia quatre anys i mig vaig entrar a l’escola, vivia al carrer Pujolet, i em tocava l’escola de la Renaixença, com es deia en privat, malgrat unes descomunals lletres a la façana pintades de GRUPO ESCOLAR GENERALÍSIMO FRANCO.
Anar a l’escola el primer dia comportava un petit assortiment de materials que en aquells temps justos de diners només es feien com es podia, un llapis, una goma d’esborrar, una llibreta amb algun plàtan, llesca de pa i xocolata ficats dins una capsa de cartró.
El primer dia va marcar-me per vida sense saber-ho massa, llavors us explico: vaig arribar acompanyat de la mare i en van fer entrar junt amb d’altres a la classe de pàrvuls; una senyoreta petiteta molt cridanera ens va fer seure en unes taules petitetes i cadiretes, tot era petitet, és clar. Jo desconeixia aquells aires de disciplina on m’havien ficat, i xerrava content com si fos una festa amb un nen que tenia al costat; de cop vaig sentir la senyoreta que s’acostava cridant cap a on érem: “SILENCIO …SILENCIO..”, repetia mentre s’acostava. Jo de fet encara no entenia el castellà i, estranyat pels esgarips de la mestra, vaig preguntar al company.. “Silencio? Què vol dir?…”. No va tardar un segon que vaig rebre una bufetada entre la galta i orella que em va aclarir què era allò de “Silencio” i el que passava si no entenia l’idioma de l’escola. Aquell dia de fet van aconseguir que amb aquella bufetada entengués què volia dir si era un nen català i no sabia l’idioma del “Imperio” i els seus mètodes convincents. De fet crec que va ser l’episodi que em va fer entendre qui era jo i qui eren els que ens manaven.
Cada dia per entrar, el Sr Félix, director de l’escola, un tipus d’estil militar i un pur feixista (no és insultar, és definició), bigotet fi, ulleres rodones, molts cops amb barret tirolès, prim i força esverat, ens feia formar com si d’un quarter es tractés. A un toc de pito corríem per arrenglerar-nos i fer files rectes amb tècnica que més tard en va servir a la mili. Quan estàvem formats al pati del davant al costat de l’escala amb tres pals i creu penjaven les banderes dels vencedors, la Falangista negra i morada, la Requeté blanca i amb els llamps rojos i, al centre, la famosa rojigualda que ara en diuen constitucional, amb poques variants. Ens feia fer mitja volta estil militar i al toc de xiulet i veu aixecàvem el braç i començàvem cantar el famós “Cara al sol”, al principi sense saber-ne massa, balbucejant, però, a poc a poc i a base de clatellots que ens donava el susdit Director, que alternava amb una canyeta, acabàvem sabent la cançó lluminosa de la “camisa nueva que tu bordaste en rojo ayer”, (de fet jo m’imaginava que deia “roja” en el sentit de vomitar, no exagero, era uns suggeriments que feien més amenes les cantades patriòtiques). De tant en tant algú improvisava massa i el Félix anava sigil·losament com rèptil darrera escoltant els disbarats, com “camisa vieja que rojaste”, que finalment eren reprimits in situ amb clatellades i fuetades, inclús amb sadisme i llançament al terra de la víctima amb alguna coça.
De fet el Sr Félix no sé si tenia el títol de mestre o només el carnet de la Guàrdia de Franco o Falange, el fet es que quan substituïa algun mestre venia a classe a explicar-nos allò de: “José Antonio con un grupo de valientes salieron a la calle a defender la patria empuñando las pistolas!”, amb el retrats omnipresents del dictador i l’al·ludit José Antonio auster de camisa fosca, amb la creu al mig. Ens donava uns paperets tipus segells amb l’àliga imperial o falangista cada setmana, que es bescanviaven per uns altres més grans amb una certa quantitat que al temps es bescanviaven per uns altres més grans, sempre sota promesa de regal final; de fet no vaig arribar a veure’l mai, el regal.
L’acte més sàdic que vaig veure d’aquella desferra d’home va ser un cop que, després del migdia, havien desaparegut bolígrafs i plomes dels pupitres. De seguida amb eficàcia policial va trobar el suposat lladre, un nen d’uns vuit anys amb aparença força inquietant, més aviat molt perjudicat i pobre, que el justicier Félix va passejar per totes les classes agafat de l’orella, cara ensangonada pel nas i llavi obert amb blaus, mostrava els objectes recuperats i demanant un per un de qui era, després de tornar-lo li donava una forta bufetada o cop de puny amb tota la força que podia, tirant-lo per terra i donant-li coces. Aterrits per l’espectacle, alguns que havien perdut el bolígraf renunciaven a demanar-lo per evitar aquell linxament. No el vam veure mai més a aquell desgraciat pobre nen, però segur que estaria marcat de per vida, sempre m’ho he preguntat.
A la Renaixença teníem com a capellà “Pater”, un mossèn de Crist Rei, famós amb el sobrenom de “mossèn pessetes”, ja que insistia molt en passar la safata amb parsimònia i mirada inquisitiva als avars feligresos que posaven deu cèntims i ell enyorava les rúbies, i ho reclama algun dia a la trona. Doncs bé, el Pater venia setmanalment i estàvem quasi obligats, o no sé si instintivament pel pànic, a agenollar-nos davant d’ell i besar-li la mà.. Era tal l’efecte Paulov, que inclús un dia el vaig trobar al carrer i em vaig llençar als peus a besar-li la mà.
Va venir en una ocasió amb altres religiosos amb un projector de cine de 16 mm a la sala d’actes, portaven una pel·lícula per al dia del Domund, amb filmacions d’Àfrica, de missioners i monges. El problema va ocórrer quan, de cop i volta, sortien dones amb els pits a l’aire… El director i el mossèn pessetes no ho van resistir i van fer tallar la projecció en sec. Després d’un petit comitè reunit, van decidir continuar la projecció amb el Félix al costat del projector davant l’objectiu, de manera que al primer pit que es veia, la mà negra tapava l’objectiu, amb la consegüent xifla dels alumnes que vam enriolar-nos per la pecateria de l’individu en qüestió que superava la dels mateixos missioners. La Coca Cola sortia força, per cert, (devia pagar), ni la coneixíem!
El mes de maig era el mes de Maria i ens feien pujar al pis de les nenes, les separaven pels pisos i allí al passadís cantàvem tots l’AVE. Al pati era com el Berlín dividit, si algun nen es passava de la ratlla, amb l’excusa de fer la moto, fèiem incursions ràpides i érem perseguits pel pastor-policia- bidell; amb pal de branca l’anava a portar al seu corral dels mascles.
Les nenes eren les víctimes propiciatòries de portar rams de flors de casa, eren les que feien les ofrenes florals al seu passadís i pis, arreglaven un petit altar on cantàvem allò de “Avé , Avé , Aveee.. Mari-i-a!”, pobretes, i després, el rosari inacabable. O sigui, resumint, el Nazional-Catolicisme..
Poc esperava Lluís Companys quan va inaugurar el col·legi el que passaria dècades després. Aquell edifici lliure i modern del GATCPAC que em va fer sentir ja per sempre més, com un edifici carceller de mal son. No puc passar per davant sense sentir esgarrifances, com si fos un aprenentatge de fins on arribà la crueltat del franquisme amb la infància. No hi he entrat mai més, horrorós temps per sempre més a la meva memòria.
Finalment, he de dir que mestres com el professor Gayoso, gallec, catedràtic represaliat a pàrvuls, que era un avançat en pedagogia, o el professor Larrañaga, basc-navarrès, com algun altre més, eren víctimes i resistents i la seva actitud al marge i caràcter humanista van ser molt positius dins d’aquell monstre menja canalles a mida de l’època.
Joan Isidre Garcia i Codina
Alumne de La Renaixença (Grupo Escolar Generalísimo Franco, anomenat a la postguerra)
1954-1959
