El passat que fuig

Records personals. Emigrants.

 

La meva família era de Rajadell. Vivíem en una casa rural que formava part del raval de La Fabriqueta on hi havia cinc cases. Totes eren famílies de pagesos pobres que sols tenien la casa i un hort en propietat. Les terres que cultivaven les tenien com a parcers de propietaris de les masies de l’entorn. Als anys cinquanta a casa meva es passava gana, sobretot els meus pares, els fills no en vam passar perquè els pares es treien el pa de la seva boca. Sovint havíem d’anar a ca la Pepeta perquè ens donés alguna cosa per menjar o una capsa de mistos per encendre el foc. La misèria era molt gran. El meu germà i jo dormíem acotxats amb sacs d’espart. No teníem aigua a casa, havíem d’anar a buscar-la a la font o al torrent que passa per allà a la vora. La mare anava a rentar al torrent, a l’hivern havíem de trencar el glaç per poder rentar. El pare feia de pastor a cal Massana, una de les cases de propietaris més importants de Rajadell, i guanyava molt poc. La mare també hi feia de minyona. El fill gran, el Joan, va poder entrar a la Salle de Manresa gràcies a un tiet que hi treballava de cuiner. El Jaume i l’Anna Maria s’estaven a casa amb l’àvia Marianna. Es passava molta misèria i les perspectives de cara al futur eren dolentes. El futur dels fills era el de fer de mossos de cal Massana i continuar amb la vida de privacions i escassetats. Per això els pares van decidir que el millor era marxar a viure a un altre lloc amb un futur millor on hi hagués treball i els fills poguessin anar a l’escola. La majoria de la gent deia que marxar era una mala pensada, que a la ciutat tot era molt car, que hauríem de pagar per tot, la casa, l’aigua, els impostos, etc. L’amo de cal Massana havia promès un augment de sou al meu pare però com que va plegar no l’hi va pagar. El pare deia que més negre que el carbó no ho seria pas. Van demanar consell al senyor rector que els va animar a fer el pas de marxar i a més els va deixar 300 pessetes i que les tornessin quan poguessin. I efectivament anys després vaig anar amb el pare a Castellbell i el Vilar a tornar les 300 pessetes al mossèn. Emigrar de Rajadell era una decisió arriscada i suposava molta valentia, o desesperació. Davant d’un futur molt negre els pares van decidir emprendre el camí de l’emigració. Perquè en realitat érem emigrants de Rajadell que marxàvem a viure a un altre lloc per guanyar-nos millor la vida. Era el 1958, nosaltres vam ser de les primeres famílies que vam emigrar de Rajadell. Després de nosaltres moltes altres famílies de pagesos pobres van emigrar cap a la ciutat. Aquest és un fenomen que es va donar en molts pobles del Bages i de Catalunya. Es va començar a produir un gran despoblament i buidatge de població de molts pobles rurals. Rajadell va passar de tenir 653 habitants el 1950 a tenir-ne 253 el 1981.

Vam decidir anar a Santpedor gràcies al contacte amb uns cosins dels pares, la família Riera, que vivien a la casa de pagès de Ponsgrau. La tardor de 1958 vam marxar de Rajadell, tots menys la Marianna que no va voler marxar. Era una dona egoista i violenta, no tenia bona relació amb els meus pares.

Sort en vam tenir d’aquesta bona gent, dels cosins de Santpedor, perquè ens van ajudar a buscar feina i un pis on viure. El pare feia de pastor, la mare va entrar a treballar a la fàbrica de cal Carreras a fer bitlles. Els fills a l’escola dels Hermanos el Joan i el Jaume i a l’escola Nacional l’Anna Maria.

El trasllat de Rajadell a Santpedor es va fer amb el carro del cosí Joan Riera de Santpedor. Les poques coses que teníem, mobles, roba i vaixella, van cabre totes al carro. El germà Joan va anar amb el carro al darrera agafat a la corda que controlava el fre de la màquina i el Joan Riera anava al davant agafant el cavall pel ronsal. Com que el carro estava ple van haver de fer tot el camí de Rajadell a Santpedor a peu. Després amb el camió del Tint van portar alguns mobles que van comprar a Manresa. A Santpedor vam anar a viure en un pis petit i mancat de llum al carrer del Monjo. Després d’uns anys vam canviar de pis i després vam anar a un tercer pis al carrer del Vall, a cal Ballaró. Finalment, l’any 1979, els meus pares també van anar a viure a Manresa on ja vivien els dos fills. Cada canvi de pis va suposar una millora en les condicions de vida. A pesar de les dificultats sempre vam pagar puntualment el lloguer i vam deixar el pis en bones condicions. La nostra família sempre hem tingut un sentit de la responsabilitat ben clar. I també del respecte a la paraula donada.

Anar a viure a Santpedor va suposar una gran millora per a la família. A vegades fèiem el comentari que sort que vam anar a viure a Santpedor, que a Rajadell ens haguéssim mort de misèria, no hi teníem cap futur. De mica en mica treballant molt i estalviant molt vam anar millorant. Els pares van saber administrar els pocs recursos que tenien. La manera era fer allargar els diners, comprar el més barat, fer durar la roba, apedaçar la roba, privar-se de qualsevol luxe, etc. Viure amb austeritat però amb uns mínims. A poc a poc al llarg dels anys vam aconseguir tenir ràdio, nevera, màquina de rentar, televisió, cotxe, etc, que ens feien la vida més còmoda i agradable. Els pares deien que som pobres però honrats. Pobres però nets i endreçats. Treballadors i honrats.

Com moltes famílies de pagesos pobres vam fer el pas d’emigrar, d’abandonar la terra que no et donava el necessari per viure, cap a una ciutat o un poble a buscar un futur millor. Eren temps difícils, costava molt guanyar-se la vida, però amb treball, esforç, estalvi i bona administració vam anar endavant. Vam ser emigrants dins de Catalunya per poder viure millor.

 

 

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat