Coses viscudes

Records del 1939, esperant que el pare tornés del front de guerra

 

L’hivern del 1939 jo tenia pocs anys i sentia parlar a casa de la guerra i que s’acabava -això deia la mare-. El pare era al front i per això el nom de guerra i front m’eren gairebé familiars. Cada dia a les converses, tant de la mare com de l’àvia materna i de la tieta, germana de la mare, parlaven sempre d’això. A més, de vegades venien a casa gent de fora que portaven notícies del pare o a vegades era la mare qui en tenia per a aquestes persones. Això i el nom del Segre, que més tard vaig saber que es tractava d’un riu, era la conversa diària, el nostre pa de cada dia.

A casa, per ajudar en la situació, ja que sense el pare la passàvem una mica magra, teníem crec que se’n deia un comissari. Aquest era de Barbastre i a Manresa hi treballava o almenys s’estava a l’hospital de sang o del front, segons deien, situat a l’antic convent de les monges de les Salesses, avui Germanetes dels Pobres. Aquest comissari dormia a casa i suposo que també li devíem rentar la roba. Sempre he recordat el seu nom, Enrique Bielsa Pueyo.

Així com a casa esperàvem com més aviat millor l’arribada del pare, l’arribada dels nacionals i l’acabament de la guerra, el comissari era tot al contrari, ja que aquest ho temia, tot això.

Recordo un bon dia que la mare em va agafar i juntament amb el meu germà, de nom Vicenç, tretze mesos més petit que jo, ens va dur a tallar els cabells en una barberia que hi havia a la plaça de Sant Ignasi i que la mare en deia a Cal Lluís barber. Molts anys endarrere aquesta barberia havia venut el número de la grossa de la rifa de Nadal.

En un dels dos bombardejos que hi va haver a Manresa, va quedar bona part feta malbé, ja que hi va caure una bomba i ja mai més va funcionar com a barberia. Ara al seu lloc hi ha una farmàcia. Tornant a la barberia, la mare, mentre a nosaltres ens tallaven els cabells, va sentir dir que els nacionals es trobaven ja a la Segarra i que ja marxaven en direcció a Rajadell i que, per tant, aviat arribarien a Manresa.

Al vespre la mare ho va explicar al comissari i aquest li va dir: “Debían de ser unos facistas quienes lo decían” i a continuació hi afegia: “No pasaran”, cosa que, segons sentia dir a la mare, aquest comissari deia bastant “no pasaran”. I ara, una anècdota: un bon dia i potser el darrer a venir a casa a dormir, es va presentar calçat amb unes botes grosses i alguna altra cosa que a mi em va cridar molt l’atenció. La mare li va preguntar el perquè d’aquell calçat i ell li va contestar: “Para correr por la carretera de Francia”, cosa que la mare dies posteriors sentia dir-li i repetint el “no pasaran”.

Aquest home jo el veia com un home poc enraonador, seriós i potser més aviat sorrut. A mi em deia molt poques coses, malgrat que tot jugant a vegades jo feia coses per cridar-li l’atenció. Un dia recordo que no sé què de roba em vaig posar al cap i ell em digué: “Estás guapo.” Crec que és l’única cosa que em va dir.

A casa, van guardar d’ell molt temps una maleta amb roba i altres coses que, passats uns anys, van aprofitar. El pare va anar un temps vestit amb la roba del comissari. Mai més n’hem sabut res. Crec que va quedar molt compromès a Barbastre. Segons la meva mare, tenia molta por pel que pogués passar a la seva mare i a la seva germana amb l’entrada dels nacionals.

 

 

 

Últims records

Jaume Grandia i Cortina
Jaume Grandia i Cortina
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Josep Maria Massegú
Josep Maria Massegú i Bruguera
Buscar a tot memoria.cat