Amb aquest títol 1… del que, ara, faré memòria és de la introducció i desenvolupament del que, llavors, anomenàvem “Noves Tecnologies” (l’ús educatiu de l’ordinador i els “ratolins”!) a l’Escola de l’Hospital Sant Joan de Déu2, durant el temps que la meva experiència personal docent abasta (1975 a 2010).
En una escola d’hospital – tot i que l’evolució de la sanitat i de l’ensenyament han donat lloc a una perspectiva ben diferent de la que es presentava en els seus inicis – sempre es conviu amb la malaltia i patiment com un fet quotidià.
Vol dir treballar, cada dia, amb alumnat de diferents edats i patologies, “vestit” amb pijama, i pendent de proves, analítiques i visita mèdica.
La introducció de la informàtica al món educatiu, va comportar introduir un estil de treball dinàmic, obert i engrescador.
Amb el temps, ha esdevingut inqüestionable, però, unes dècades abans, pensar en un aparell que deixava escriure, dibuixar, aprendre, jugar i comunicar-nos … era gairebé cosa de màgia!.
Actualment, en qualsevol centre docent i per tant, també, en qualsevol aula hospitalària ja no es planteja el fet de tenir i/o utilitzar els ordinadors sinó, potser, donar objectius clars i definits i regular-ne l’ús.
Per la ubicació de la nostra escola i per les característiques de l’alumnat, vam expressar el desig d’iniciar aquest tipus de treball el curs 1987/88, atès que ens podia permetre un estil de treball amb recursos adaptats a moltes necessitats i prou engrescadors, que ens servien de nexe d’unió amb la realitat, l’escola d’origen i el món exterior.
La necessitat de disposar d’un racó d’ordinador es va formalitzar el curs 1993/94, en què es va rebre una dotació del PIE (Programa d’Informàtica Educativa del Departament d’Ensenyament).
Tota aquesta línia d’actuació es va anar consolidant, a mitjans del curs 1994/95, amb motiu de la proposta d’un projecte en comú, per a totes les escoles d’àmbit hospitalari, l’objectiu del qual era millorar la pràctica diària i la progressiva incorporació d’activitats telemàtiques i de comunicació, entre nosaltres i les d’origen dels infants.3
El 1966 es van realitzar les 1.eres Jornades d’Educació i Telecomunicació a la població de Callús. Això ens va permetre contactar amb l’Equip LaceNet i conèixer i participar en projectes com “Navegació Solidària i erradicació de la pobresa”, el 1996, (promogut per I*EARN i Pangea)4 i, més endavant, el 1998, en “Un passeig pel Bages” (LaceNet).
I així, amb el permís de la Direcció de l’Hospital i l’assessorament i recolzament del Servei d’Informàtica del centre sanitari, vam començar a fer algunes col·laboracions, amb els “nostres” alumnes, desplaçant-nos, a la Sala R+D de l’Hospital. Tota una “aventura”!!!.
El curs 1999/2000, la nostra escola, amb l’alumnat ingressat, vam col·laborar en el projecte “De Montserrat a l’Everest” 5, de l‘Equip LaceNet, que consistia en un acompanyament virtual educatiu de l’expedició d’alpinistes del Bages a l’Everest, patrocinat per Caixa Manresa, i que es va adreçar a tots els centres educatius de Catalunya, de la resta de l’estat espanyol i del món, gràcies a la col·laboració amb el Secretariat Internacional de l’I*EARN.
Per aquest motiu, vam fer una crida als professionals del nostre hospital que poguessin estar interessats a fer-hi d’experts, en temes de salut, assessorar en l’elaboració d’activitats i respondre a qüestions mèdiques dels nois i noies de les escoles i instituts, inscrits en el projecte, a través d’aportacions amb el títol “Sabies que…?”6.
Va ser tot un repte i una satisfacció. Hi vam participar amb el nostre alumnat i vam gaudir de la col·laboració de l’Hospital en un projecte pròpiament de l’Escola. Vam fer equip!!!.7
Aquesta implicació, en treballs específics de la nostra escola i que també tenien una transcendència exterior, també es va produir en un altre dels projectes LaceNet, anomenat “Sàlix i els sentits”, amb suggeriment d’activitats sobre el sentit del Gust8
Per nosaltres era molt important mantenir el lligam amb l’escola de referència de l’alumnat, tant per hàbits d’estudi com de relació amb la seva classe i mestre/a o tutor/a.
A més d’activitats com cercar informació a l’espai web per treballs o interessos concrets, una pràctica habitual era la d’establir contacte amb la pròpia escola, mitjançant una simple salutació – via correu electrònic – amb independència de l’edat.
A voltes, enviar un dibuix escanejat podia ser prou il·lustratiu o, simplement, quatre ratlles …
A vegades només podíem fer una tramesa, però en d’altres es podia fer un intercanvi prou continuat que omplia l’ingrés d’il·lusió i interès de rebre’n i enviar-ne de nous.
Aquesta relació no tan sols s’establia entre l’alumnat, sinó que el/la mestre/a recollia la iniciativa donant suport i proporcionant tasques a fer per aquell/a alumne/a momentàniament “despenjat” del grup.9
Una altra opció, en un cas molt particular va ser la de fer el contacte amb l’escola a través de videoconferència.
Es va fer amb una escola de la Comarca del Bages, de comú acord, i havent de demanar la càmera al Centre de Recursos Pedagògics del Bages, en préstec, per poder dur-la a terme.
Es va comptar amb permís i presència familiar i del pediatre.10
Teníem molt clar que l’alumne/a no havia de ser el centre d’interès, sinó que – després de les salutacions – es va derivar la conversa en preguntes que es van fer al metge, perquè havia de ser un espai de reflexió sobre temes de salut.
En una escola ordinària, els mestres estan rodejats de mestres i, a l’hospital, vam veure que també podíem establir col·laboració amb d’altres professionals…
Havíem obert un nou camí en l´ús dels recursos informàtics, i hi havíem implicat, també, pediatres i infermeria en un plantejament pròpiament pedagògic.
A partir d’aquestes experiències, vam anar desenvolupant propostes didàctiques relacionades amb les malalties de més incidència en l’ingrés hospitalari.
Es tractava de garantir els coneixements d’educació per a la salut, avaluar-ne l’adquisició, i oferir-les als infants que es trobessin amb aquesta problemàtica i als seus docents, ja que estaven penjades, de manera oberta i gratuïta, a la xarxa educativa del Departament d’Ensenyament:
-
“Vols saber com passa un dia a l’Hospital?”, amb diferents pantalles, interactives que podien afavorir la comprensió i acceptació de l’ingrés hospitalari, per minvar angoixes i pors que podien experimentar els infants, permetent situar-se, en aquest àmbit, de manera positiva, física i emocionalment.
-
“Descobrim la Diabetis”
Amb motiu del força freqüent “debut diabètic infantil”, i que la infermera docent en diabetis – Eugènia Abadal – estava realitzant formació a les famílies i al propi infant, ens vam oferir a crear, conjuntament, materials per poder-los treballar, d’una manera motivadora, i amb l’ordinador.11
Se’n van fer dos paquets d’activitats:
-
“El Clic de la Diabetis Tipus 1 – Les noves tecnologies al servei de la salut” (1999), i
-
“Descobrim la Diabetis Tipus 1 (2ª part) – Complicacions agudes, insulina i exercici físic” (2002)12
-
“Asma Infantil – Programa Educatiu sobre al·lèrgia”
A partir de la Marató de TV3, de 2003, sobre les Malalties Respiratòries Cròniques, i a petició del Cap de Pediatria, Dr. Santiago Nevot – President de la Societat Catalana d’Al·lèrgia i Immunologia Clíniques – es va col·laborar en la campanya “Dóna’ns una mica d’aire” que, a continuació, va comportar tot un treball didàctic sobre l’Asma Infantil, conjuntament amb la Secció d’Al·lèrgia del Servei de Pediatria.
Aquesta iniciativa va anar tenint continuïtat, difusió i concreció en un CD del que se’n va donar coneixement a la premsa, el 2007.13
La “descoberta” de que “fer de mestre a l’hospital” implicava col·laboració amb el nostre entorn immediat, va fer que sentíssim, també, la necessitat de crear materials que servissin de recurs educatiu per a diferents situacions “d’aprenentatge” que s’hi produïen.
Parlem de l’elaboració d’un fulletó per a embarassades, o d’un plafó de comunicació per a usuaris/es d’immigració recent14.
I posteriorment, a l’àrea de Salut Mental, amb l’elaboració conjunta de materials per al tractament d’infants amb Trastorns amb dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH).
Atès que, en el IV Congrés europeu de mestres i pedagogs a l’hospital (Barcelona, 18 a 20 de maig del 2000)15, les “noves tecnologies” havien anat agafant cos i s’havia creat el Taller 3 de Noves Tecnologies de HOPE (Hospital organisation pedagogues in Europe), com a membres participants, ens va permetre, el 2003, organitzar (amb motiu del cinquantenari de la nostra escola) un Seminari Europeu d’Educació i NNTT a l’àmbit hospitalari, a Manresa.16.
Una altra experiència interessant, a nivell ciutadà i amb aplicació d’activitats informàtiques, va ser per la Festa de la Llum 2004, en què al ser-ne els Administradors el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona – Delegació comarcal del Bages, se’ns va demanar de fer el Pregó Infantil amb el lema: “Una LLUM amb molt bona SALUT”.
Com que, en aquells moments, ja existia l’aula de l’Hospital de dia infantil i juvenil del CSMIJ de la Fundació ALTHAIA17 – a cura d’Alfons Vila – el vam preparar i fer conjuntament, i el vam titular “La presència d’unes veus”.
Pel que fa, concretament, al Curs 2004/2005, no hi va poder haver una millor satisfacció que la concessió d’un doble premi en la convocatòria organitzada per la Fundació la Caixa de Projectes d’Innovació Educativa Hospitalària adreçat a professionals de l’educació el treball dels quals estigués relacionat amb aquest àmbit18
També va ser una bona sorpresa la publicació de l’experiència, en TIC, de la nostra escola, al llibre Manresa Innov@ – 30 experiències innovadores al Bages amb el títol “Fer salut amb les TIC”, que va representar un reconeixement i un estímul per a seguir avançant en aquesta línia.19
I, amb l’ajut de la tecnologia de la informació vam poder contactar i fer treballs conjuntament amb d’altres docents de l’àmbit hospitalari europeu, concretats en Projectes Comenius.20
Fer servir l’ordinador, per nosaltres i totes les escoles d’àmbit hospitalari21, va esdevenir…
Una eina educativa essencial i molt especialment en aquells casos en què l’alumne/a no podia realitzar cap activitat de motricitat fina, a causa d’un tractament endovenós i el ratolí li permetia escriure allò que amb el llapis no podia fer, així com per ajudar a conèixer quelcom més sobre la malaltia.
I per sobre de tot, un mitjà de comunicació per mantenir normalitzades les relacions i intercanvis amb la pròpia escola i la continuïtat del procés educatiu.
