Jo hi era

Ràdio Llamborda

Un acudit gràfic del ja llavors genial Manel Fontdevila, a principis dels anys vuitanta del segle passat, pretenia retratar el panorama comunicatiu de Manresa. Es veien tres vàters, un al costat de l’altre, amb la porta oberta, i a cada vàter, una persona asseguda a la tassa. La configuració era clarament familiar. Al de l’esquerra, el pare llegia la Gazeta de Manresa. Al centre, la mare escoltava Ràdio Manresa en un transistor. A la dreta, el fill jove llegia Regió7. El dibuix il·lustrava un dossier sobre els mitjans de comunicació elaborat per un altre mitjà, la revista Llamborda, que va aparèixer els anys 1980 i 1981 per l’esforç amateur d’un grup de gent jove amb ganes de fer comunicació «alternativa» i autogestionada en hores lliures. Eren temps d’ebullició social i cultural i no costava gaire fer una comanda d’impressió barata en una copisteria econòmica. No diré el «jo hi era» perquè en aquells moments treballava a plena jornada a Regió7, i tampoc no m’havien convidat.

Sí que van convidar-me, en canvi, a fer alguna cosa a la segona part de l’aventura d’aquella colla: Ràdio Llamborda. Una emissora de freqüència modulada que va saltar a les ones hertzianes per la cara, és a dir, sense demanar permisos a cap autoritat reguladora de l’espectre radioelèctric, una gestió que hauria estat endebades perquè no s’estaven concedint noves llicències. Per la cara estaven emetent llavors moltes altres ràdios a diversos indrets de Catalunya, i d’Espanya; s’autoanomenaven «ràdios lliures» i quan el govern central, llavors únic competent, va voler adonar-se’n ja no podia embridar la marea.

Amb aquest esperit que van titllar d’«ona lliure», els promotors de l’emissora manresana van fer una provatura els dies de la Festa Major de 1982. Eren «la FM de la FM», segons deien. El dissabte 4 de setembre, Regió7 ho explicava d’aquesta manera: «La gent de Ràdio Llamborda han valorat molt positivament l’experiència de set dies d’‘ona lliure’ a les antenes manresanes en freqüència modulada, i tenen presa la ferma decisió de continuar fent ‘ràdio alternativa’. D’aquí a dos mesos podrien tornar a saltar a l’aire amb una emissió regular de cap de setmana».

Continuava així la crònica: «En aquest assaig de Festa Major, Ràdio Llamborda ha saltat a les ones de la mà de l’equip humà de la revista Llamborda amb la inestimable col·laboració del grup d’afeccionats a l’electrònica de Sant Joan de Vilatorrada. Aquests, que són els que durant la Festa Major de la seva vila han anat muntant el Saló de l’Electrònica i l’Emissora Experimental de la Festa Major de Sant Joan, han estat al càrrec de les retransmissions en directe». Tanmateix, i de cara a la nova etapa d’emissions regulars en cap de setmana, els de Llamborda pensaven en «una total autonomia tècnica».

I així va ser. Van començar a emetre programació pròpia els caps de setmana, i la resta de dies difonien el senyal de Ràdio 4, l’emissora en català de Radio Nacional de España, en aquells moments l’única que emetia íntegrament en la nostra llengua, ja que les emissores de la Generalitat encara no existien.

En una carta al director de Regió7, publicada el 14 d’abril de 1983, en Xavier Olivé, un dels promotors de la iniciativa, es queixava que el diari no en parlava prou tenint en compte que, al seu parer, «caldria que tothom fos conscient de la importància del projecte Ràdio Llamborda, ja que és, que jo sàpiga, la primera emissora que a l’Estat espanyol engega una entitat cultural. Gairebé totes les altres, que són la tira, són propietat d’empreses privades, o de l’Estat o dels Ajuntaments. La concessió d’una emissora a una entitat cultural, possibilitat contemplada al darrer ‘Plan Técnico Transitorio de Radiodifusión en FM’, encara no s’ha donat mai. Per tant, Ràdio Llamborda és la pionera d’un tipus d’emissores que més endavant poden jugar un gran paper dins les ràdios comarcals. Enfront les emissores municipals, les emissores culturals tenen l’avantatge de no estar sotmesos als canvis polítics».

Un any més tard, l’11 d’abril de 1984, l’equip de l’emissora posava en marxa una programació pròpia els dies laborables, centrada en dos informatius diaris, al migdia i al vespre, aquest últim seguit per un espai temàtic, diferent cada dia de la setmana. No va passar massa temps abans que els problemes econòmics portessin els responsables a oferir-se a l’Ajuntament com a emissora municipal; l’equip de l’alcalde Joan Cornet va acceptar, però amb la condició de manar, i Ràdio Llamborda va transformar-se en Ona7 Ràdio, mentre una part dels seus col·laboradors es convertien en empleats municipals, ni que fos a temps parcial. Tampoc no van passar molts mesos abans que el mateix govern local en decidís el tancament, però aquesta és una altra història que mereixerà un capítol específic.

I el «jo ho era?». Hi vaig ser, durant uns mesos, al principi, fent un programa els diumenges al matí. Em permetran una autoreferència, la d’un article que vaig publicar a Regió7 el 18 de gener del 2017: «Si el traspassat Vicenç Comas em va donar el primer micròfon radiofònic, al segon m’hi va empènyer Ignasi Ribas quan em va engrescar per fer alguna cosa a la pirata (segons ell, alegal) Ràdio Llamborda, que amb el nom ho deia tot. Vaig fer un espai matinal cada diumenge durant una temporada, i va ser molt gratificant. Els estudis eren en un pis vell d’una casa vella, avui desapareguda, del carrer del Carme. L’Ignasi buscava la manera de fer arribar les ones ben lluny, a l’altra punta de Catalunya, perquè això era el que li agradava de la ràdio: el repte tècnic. A d’altra gent que corria per allà –el Felip, la Remei, els Xaviers, el Roger, el Jordi, etcètera– els interessaven més aviat els continguts. I per això s’entenien: cadascú a la seva feina».

Per a la història, aquí van els cognoms dels noms citats: Felip González, Remei Cano, Xavier Prunés, Xavier Olivé, Roger Hernández, Jordi Jané. I no s’hi esmentaven els mags de la part tècnica, començant pels Peres (Montoro i Alier) que des de l’altre costat de la peixera aconseguien endevinar el sentit de les meves confuses instruccions gestuals, i en feien el cas necessari perquè allò sonés bé; és a dir, que feien cas al seu propi criteri, afortunadament.

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat