Jo hi era

Quan estovàvem el bastó d’apallissar el tió

Quan jo era petit, als anys cinquanta i primers seixanta del segle passat, a casa érem compassius i estovàvem amb aigua els bastons utilitzats per colpejar el tió, costum bàrbar d’incitació a la violència sobre el que s’abatran qualsevol dia els activistes de la guerra cultural contra la reacció. Això de colpejar un subjecte per aconseguir que et doni menjar o regals és tot un paradigma de les relacions de producció vigents des del neolític fins els nostres dies, i perpetua la idea que el món es divideix entre els que produeixen riquesa i els que se n’apropien a bastonades.

El tió descansava vora el pessebre, damunt un calaix de fusta i cobert amb una manta. Era un simple tros de biga vella, sense barretina, sense uns ulls ni una boca mal pintats, sense nas, i sense altres forats que els propis de la fusta maltractada pel pas dels anys. Igual que a moltes altres cases. Sobre aquest tema tinc en la memòria una anècdota semiprofessional datada els primers mesos de l’alcaldia de Juli Sanclimens, el 1987. L’empresari Pere Vilarasau Serracanta, que havien designat regidor de circulació i transports, va voler conèixer els periodistes locals que seguien la vida consistorial i va convidar-los a un berenar a la seva casa dotada de llar de foc, detall que va permetre un àpat de bones torrades amb el corresponent embotit. En un moment de la vetllada, i com que el foc semblava minvar, un company va agafar un tronc de la llenyera que hi havia al costat i el va dipositar sobre les brases. Quan l’amfitrió se’n va adonar va fer un bot i va córrer a retirar-lo, massa tard per evitar una certa carbonització. «Aquest tronc és el tió de Nadal de casa nostra des de fa anys i panys!», es lamentava mentre li feia un examen forense que, pel seu llenguatge gestual, no era gens afalagador i més aviat apuntava a una jubilació forçosa.

Tornant al tió de casa, el meu germà i jo assistíem encuriosits a la cerimònia d’alimentar-lo pel sistema de posar-li al davant un plat amb alguns bocins de quelcom comestible. (Quina part era el davant i quina el darrera era una d’aquelles veritats sense evidència que ho són perquè les proclama l’autoritat). Llavors l’havíem de deixar sol perquè el tió era tímid i no menjava quan el miraven. I si el tió no menjava, tampoc no cagava, igual que li passa a tothom. La relació entre la ingesta i l’evacuació la teníem molt clara des de petits, i no calia atribuir-la a cap prodigi nadalenc.

Un dia vaig preguntar per on menjava el tió i em van assenyalar un dels foradets que el corc i la sequedat havien obert a la suposada part davantera. Després vaig preguntar per on cagava i em van dir que per un altre forat que no m’ensenyarien perquè el cul no s’ensenya a tothom.

El darrer àpat, que havia de ser acurat i exigent, se li servia la vetlla de Nadal. L’endemà, en tornar de missa, es posava en marxa el ritual. Pujàvem les escales que menaven al terrat on hi havia el safareig, en el qual submergíem uns bastons cilíndrics que no eren altra cosa que antics pals d’escombra. De tant en tant el pare els tocava amb mà experta i deia: Encara no és prou tou, s’ha de remullar més.

Quan els bastons havien passat prou estona en remull, el pare declarava assolida la textura correcta i baixàvem per procedir al maltracte vegetal tot cantant una de les versions de la popular cançó; la de casa era aquesta: «Caga tió, caga torró d’avellana i de pinyó, tant si en tens com si no en tens en cagaràs per les meves dents». El torró que cagava era d’ametlla, però no li teníem en compte.

La dinàmica es repetia diverses vegades, i la deposició minvava progressivament fins que uns trossos de carbó indicaven que allò s’havia acabat. Ja teníem postres per als àpats, algun parell de mitjons i alguna joguina menuda, perquè les importants les portaven els Reis.

Naturalment, de tot allò no en dèiem «fer el cagatió» sinó «fer cagar el tió». Això del «cagatió» sempre m’ha sonat com el «pamtumaca», expressió que assoleix el cim de l’absurd quan un bar del carrer Mayor de Madrid anuncia a la pissarra «bocadillos de pan com pamtumaca» per atraure la colònia catalana

Últims records

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala
Buscar a tot memoria.cat