Fragments d'unes memòries inèdites

Presentació del disc “Colze amb colze” a Manresa. Xirinacs i la Marxa de la Llibertat

 

A finals d’abril de 1977 Esquirols vam presentar a Manresa, a la Sala Loiola, el tercer disc, Colze amb colze, el disc més combatiu, que respon a aquells anys que hem convingut a denominar la Transició. És l’únic disc, en què supero en quantitat en Joan Crosas com a autor. Conté 10 cançons:«l banderer de la pau» (Vilamala, Crosas), «l joc d’obrir gàbies» (Vilamala), «Més enllà d’un adéu» (Crosas), «Endevinalles d’istes istes» (Vilamala), «Ahir va començar» (Vilamala), «El crit del silenci» (Crosas). «No ho diguis a ningú» (Vilamala), «Cançó Brindis» (Vilamala), «L’Ampolla i el got» (Vilamala, Crosas) i «Cada dia és un nou pas» (Vilamala, Crosas). I és també un disc ben manresà, ja que a partir de llavors es va incorporar al grup en Ramon Estrada, el nom del qual consta a part, en els crèdits, com a pianista, al costat de Josep Padró (flauta), Jordi Camp (contrabaix elèctric) i Santi Arisa (bateria).

El vàrem enregistrar el juliol de 1976, segons llegeixo en els crèdits però no es va distribuir, fet i fet, fins per Sant Jordi. En una carta (07.12.76) a en Florenci Costa i Padró que residia a Lyon (França) veig que li deia: «El disc d’Esquirols havia de sortir ara per Nadal, però ha quedat mal reproduït i com que les còpies s’han de repetir i aquesta vegada les feia una casa de Madrid ens tocarà esperar. Avui actuem a Monistrol.»

Referent a aquest disc, Jordi Garcia Soler escrivia el dia 27 de març de 1977, al diari «Avui»:

«Esquirols: “Colze amb colze” Amb la publicació del seu tercer àlbum de llarga durada, Colze amb colze, el grup Esquirols ha fet un gran pas endavant, i ha superat amb escreix les seves dues produccions anteriors, potser encara un pèl primàries. Colze amb colze és una demostració ben clara de l’interès del treball dels Esquirols, aparentment molt senzill, però que en realitat és la conseqüència lògica i natural d’una elaboració molt minuciosa. «Al banderer de la pau», «El joc d’obrir gàbies», «Més enllà d’un adéu», «Endevinalles d istes istes», «Ahir va començar», «El crit del silenci», «No ho diguis a ningú», «Cançó brindis», «L’ampolla i el gol» i «Cada dia és un nou pas» són les cançons enregistrades en aquest nou disc dels Esquirols, i demostren la capacitat creativa del grup, alhora que el seu poder de comunicació a través d’unes interpretacions acurades i no gens sofisticades, en què el paper protagonista de les veus troba un bon suport en tot un joc instrumental molt intelligent i pel de troballes interessantíssimes En una línia exigent i rigorosa, i eminentment popular, els Esquirols ens ofereixen en «Colze amb colze» un treball d’un pes específic evident. Deixant enrera la primarietat de les seves dues gravacions anteriors, i cercant formes expressives, molt més originals, han aconseguit resultats sorprenents, que van des de la força d »Al banderer de la pau», una bella cançó dedicada a Lluís Maria Xirinacs, fins a l’enginy i la gràcia d’una peça com «L’ampolla i el got», però sense que aquesta diversitat estilística i temàtica impliqui una incoherència en el conjunt; ben al contrari, aconsegueixen que l’obra tingui una força molt més gran encara a través de la contraposició de cançons ben diverses. «Colze amb colze», un disc plenament arrelat en la problemàtica concreta que el país viu actualment i amb referències clares a aspectes diversos de la realitat que ens envolta, és una obra que ens redescobreix els Esquirols, un grup músicovocal que caldrà tenir molt en compte, puix que amb les seves cançons connecta directament amb la manera de fer i de ser del nostre poble, i ho fa en una línia d’exigència i rigor realment considerable. JORDI GARCIA-SOLER»

 

Aquí teniu part de la crònica del recital de presentació a Manresa que en feia en Francesc Serrat a la «Gazeta de Manresa» del 29. 4. 77:

«…Esquirols fueron recibidos con un gran aplauso interrumpiendo su canción de presentación Fent camí, del anterior álbum. Esquirols empezaron muy seguros de sí mismos y acabaron como “pollos en el asador”, si se nos permite la metáfora—-Penetraron des del primer momento con el público que llenaba la sala en su totalidad, y esto es muy importante a la hora de imprimir fuerza al recital sino al ánimo de los actuantes. Llenaron los primeros minutos con temas de su disco anterior para presentar luego los de su más reciente álbum Colze amb colze, incorporándose al grupo el teclista manresano Ramón Estrada, que alternaba piano acústico y electrónico, según las canciones: «Al banderer de la pau», «Més enllà d’un adéu», «Cançó brindis», «Endevinalles d’istes istes», «Cada dia és un nou pas»; terminando con el estreno de «Sant Democraç», que lleva un texto muy incisivo y una música fácil, que permite el acompañamiento de palmas y seguir el ritmo a lo rock holandés. Después tuvieron que salir varias veces pues el público se resistía a abandonar la sala. Pasaban de la una de la madrugada cuando se hizo, en orden y concierto. Esquirols están en un brillante momento en el que quizá habría que plantearse el continuar de modo profesional sin perder la identidad de principios, ya que de este modo podrían contribuir más ampliamente al desarrollo y difusión de la cultura catalana, permitiéndoles más actuaciones y más tiempo para la creatividad. De cualquier modo esto es un modesto punto de vista, efímero y contradictorio, quizá, con el razonamiento del porque siguen la trayectoria así. Puede que individualmente les convenga puede también que crean que así se mantienen más puros y menos afectados por los virus que merodean el cotarro artístico.»

El títol Colze amb colze l’havíem pres d’uns versos de la cançó «Al banderer de la pau» dedicada a Lluís Maria Xirinacs, que vaig escriure al barri Mion-Puigberenguer. En Jaume Font (avui dia un reconegut geògraf, professor de la UB i membre de l’IEC), company i membre dels Esquirols, que aleshores treballava a la SEAT i vivia de prop els conflictes obrers, m’havia escrit una carta on em feia una interessant aportació, que vaig recollir en la lletra definitiva. Diu així :

« Barcelona. 11 de març de 1975

Company Joan:

T’escric des de la fàbrica i a l’hora d’esmorzar. Aquest matí quan he arribat a treballar m’he armat de la teva cançó en versió catalana i castellana [que devia traduir ell] i tot fent la viu-viu l’he ensenyada als companys més compromesos, als més indiferents i, ultra, als que crec reaccionaris. Als més lluitadors els ha agradat; m’han dit que ens tancarien, i m’han qualificat d’extremista els últims.

M’he permès, això sí de fer-hi una petita modificació i te l’envio perquè et pot servir per treballar la cançó ja que és una més perfecta conclusió de la mateixa. És aquest afegitó:

La primavera ens portarà flors, / menjaran junts el xai del llop / no hi haurà explotats ni explotadors / ni cap vençut ni vencedor, si abrandem amb l’esforç la raó dels teus mots o bé: “Cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles / i contra nosaltres mateixos / quan siguem forts.”

Crec que pot ser una solució molt vàlida, ja que hi ha més lligam entre la part bucòlica dels xais i llops i el final, ja que aquesta solució preveu que tot això serà realitat, si abrandem amb l’esforç la raó dels teus mots o bé d’aquests mots. Els propis d’en Xirinacs, que queden com una conclusió de la cançó.

Veig que així l’homenatge al company empresonat [Xirinacs] és més palès, alhora que el missatge pel qual ell resta empresonat també es manifesta amb més força. De totes maneres, ahir amb en Rafel la vàrem treballar força i ens agrada molt. Dèiem que potser la primavera, els xais i els llops eren cosa massa bucòlica, però ara jo ja ho veig mig segur amb la modificació que et dic.

[Fent cas d’en Jaume vaig treure la imatge messiànica del xai i el llop convivint, una metàfora bíblica que no tothom entendria, i la vaig canviar per una frase més combativa: «serà el poble senyor de tot», hi vaig afegir l’oració condicional que em suggeria: «si abrandem amb l’esforç la raó dels teus mots» i així va quedar]

Estic content, et felicito, noi, i no és pas per donar-te peixet; ets un gran artista popular i sense que pequis d’extremista arribes a saber dir moltes veritats. Llàstima que els Esquirols en conjunt no siguem més radicals, i ho dic en el sentit de lluita social que podríem donar-hi a la cançó. Ostres!, ara em vénen a buscar per anar a fer un cafè.

Me’n vaig. Fins aviat.

Bé, ja estic satisfet després d’esmorzar un cafè i fer un cigarret; es posen molt bé, no creus? Els he ensenyat la cançó. A un d’ells, que és un revolucionari dels grossos, un home molt ferm, amic íntim d’en Comín, li ha agradat molt.

En fi, Joan, entre «el Baró, el Vaixell, el Rei, el Va callar, els Istes» i aquesta que has fet, crec que més o menys ja anem definint una línia que pot ser molt bona i en la qual podem fer molta feina, i aprofitant quelcom que coneixes et puc dir que “no és en va el teu gest company, Joan”.

En fi, Joan et deixo, no em resta gaire temps. Ara haig de treballar una mica més. Hi ha unes peces que van malament i em porten molts maldecaps.

Ànims, avant i fes forces cançons amb la força dels mots arrelats a la raó com diu en Llach.

     Visca Catalunya! Visca el socialisme!

     El teu company: Jaume.»

 

Al banderer de la pau

 

                                                   A Lluís Maria Xirinacs

 

No és en va el teu gest, company,

quan es perd cobert d’espessa boira,

ni el teu crit que es transforma en clam

perquè amb tu som tots com un sol home.

Tant de temps han amagat

l’autèntic pas de qui ens ha precedit,

massa temps han retingut

l’autèntic cant d’aquest país.

Lluitarem de ferm, anant colze amb colze,

tu has encès un foc que atiar-lo cal

mentre mantens ben alta

la bandera de la pau.

La primavera ens portarà flors,

serà el poble senyor de tot,

no hi haurà explotats ni explotadors,

ni cap vençut ni vencedor

si abrandem amb l’esforç

la raó dels teus mots:

«Cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles

i contra nosaltres mateixos quan siguem forts.»

La teva paraula cada cop més

va passant les reixes per volar després.

No és en va el teu gest, company,

quan es perd cobert d’espessa boira,

ni el teu crit que es transforma en clam

perquè amb tu hem fet un altre pas.

Colze amb colze, que conté una de les cançons més emblemàtiques d’Esquirols,«Cada dia és un nou pas», és un disc que cal contextualitzar-lo en la Marxa de la Llibertat, una mobilització feta a peu que, en diverses columnes, va recórrer els Països Catalans sota el lema «Poble català, posa’t a caminar», per impulsar la democràcia. I sabíeu que Fent camí era el títol del butlletí intern d’aquesta feta? I a fe de Déu que fent camí els marxaires de la pau van aconseguir esvalotar el país, per més que el ministre de governació, l’ex-franquista Manuel Fraga Iribarne l’hagués prohibida. No se’n va sortir.

 

La marxa fent costat a Xirinacs l’havia promoguda Pax Christi. Arcadi Oliveras i Àngel Colom la lideraven, i el company meu de seminari, en Tres ales, com li dèiem, perquè de segon cognom també es diu Colom, aguantava els cops de porra dels grisos com ningú. “Va ser el referent –diuen– de l’inici de la Transició en molts pobles, i si la Marxa de la Llibertat no ha estat prou reivindicada a la nostra història, només és perquè no va ser organitzada per cap partit polític. Es va fer només amb l’esforç, el coratge i les ànsies de llibertat de la gent.” (Sàpiens 10. 08.2010).

 

POBLE CATALÀ POSAT A CANTAR. PALAU BLAUGRANA DIJOUS 20 MAIG, 10 NIT. PI DE LA SERRA COSES C.E. DHARMA CELDONI FONOLL RAMON MUNTANER ESQUIROLS PREUS POPULARS, VENDA ANTICIPADA PLAÇA CATALUNYA i LLIBRERIES ONA, PUBLIA, 5 D’OROS, ARC SANTA MARIA

 

Així, discretament, “Posa’t a cantar” per coses de la censura es va haver d’inaugurar la Marxa de la Llibertat. Una breu nota l’endemà, de Jordi Garcia Soler, en deixava constància en la premsa.

AVUI (23.05.1976). Ahir a la nit, al Palau Blau-grana, prop de quatre mil persones assistiren al festival “Poble català, posa’t a cantar”. L’acte, el qual aconseguí un èxit notable, ha estat organitzat com un reforçament popular de la “Marxa de la llibertat” anunciada per a l’estiu pròxim. Les actuacions de la Companyia Elèctrica Dharma, de Ramon Muntaner, i dels Esquirols, de Celdoni Fonoll, del grup Coses i de Pi de la Serra, assoliren un nivell alt de qualitat, lògicament amb diverses gradacions. La cosa més important, però, fou l’èxit cívic. Una vegada més es demostra la importància de la nostra cançó popular, com a catalitzador i portaveu d’amplíssims sectors dels Països Catalans. Les senyeres, i les ovacions, els llumins i sobretot els crits —”Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”— en foren una prova ben eloqüent. J.G.S. (el subratllat és meu)

D’aquest dia en guardo la samarreta que va ser prohibida i algunes fotografies. En una se’m veu interpretant la cançó de més ressò del moment «Al banderer de la pau». En fi: Colze amb colze és el disc d’Esquirols que reflecteix la Transició mal feta. Franco havia mort. Tot recomençava, i el idealistes teníem clar que el canvi havia de ser real, no fictici (com en realitat va ser en molts aspectes, entre els quals el nacional: En Xirinacs es va quedar sol. Vegi’s La traïció dels líders. Repasseu-vos aquesta lletra d’una de les cançons del disc, «Cançó brindis», i veureu què vull dir.

 

No, no company,

no és hora encara

d’alçar el teu got a la taverna,

cal esperar que a porta oberta

sigui tothom qui pugui beure.

Hem passat tants i tants dies

absents de tot raig de sol

que avui quan despunta l’alba

voldríem apressar el jorn,

però no, són molts encara

que passen nits de tristor

Amb un farcell de paraules

perquè tu ofeguis el clam,

t’oferiran esperances

tot recordant el passat,

però no, no el vulguis vendre

el somni que has forjat.

Cal que siguem tots a taula

per alçar els vasos, companys,

i començar nova història

on ja no imperi la sang,

ni la set de venjança,

sinó la més vera pau.

Llavors company, llavors companya,

quan siguem tots que puguem beure,

als quatre vents i a porta oberta,

brindarem fort a la taverna.

No cal dir que un dels primers discos que vam regalar va ser per a Lluís Maria Xirinacs. En Jaume Font i jo l’hi vam regalar, dedicat i signat per tots, un dia que el vam anar a saludar al carrer Entença, davant de la Model, on es plantava cada matí mentre no hi hagués «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia».

 

Últims records

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Antònia Maria Gorgas
Antònia Maria Gorgas Bargay
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat