A finals de l’estiu de 1971 el meu company Josep Antoni Serra i jo teníem un problema. Havíem fet 1r i 2n de Magisteri com a alumnes lliures i ens tocava fer el 3r curs en què, forçosament, havíem d’integrar-nos en un centre oficial, en el nostre cas, a l’Escola Normal de Barcelona. A Manresa hi havia l’Escola de Magisteri de les Dominiques, però era un centre només per a noies.
Vam tenir l’atreviment d’anar a demanar a la directora del centre, la germana Remei Casellas, i a la secretària, la germana Carme Baraldés, que ens deixessin ingressar al centre. I, amb gran alegria nostra, es van compadir de nosaltres i ens van acceptar. Vam ser els dos primers nois a entrar a l’Escola de Magisteri de les Dominiques.
Per fer l’any de pràctiques calia anar tot el curs escolar, matí i tarda, a una escola, excepte dues tardes en què fèiem classes teòriques en uns locals de l’Acadèmia Catalunya, a la plaça del mateix nom. Com a cosa positiva, cal dir que aquestes pràctiques es remuneraven amb 4.500 pessetes mensuals, uns 500 euros de l’actualitat perquè, si calia, substituíem els mestres que faltaven.
Afortunadament em van destinar a l’Oms i Prat, un centre que feia només tres anys que funcionava i que la Caixa de Manresa havia subvencionat davant la gran manca de places escolars de primària que hi havia a la ciutat. El professorat del centre era de procedència estatal i el director era el senyor Ballesteros, del Cuerpo de Directores de Enseñanza Primaria, un cos funcionarial que es va extingir amb la Llei d’Educació de 1970.
Només arribar-hi, el primer descobriment va ser que hi havia dues menes de mestres: els que es deien “Joan”, “Josep”, “Hermínia” i els “dons” i les “doñas”: “doña” Pilar, “don” Julio, “don” Abilio. Evidentment, un tret distintiu entre la mentalitat castellana i la catalana. Els mesos que hi vaig estar de pràctiques vaig passar pel 3r de don Julio, pel 4t de Joan Baldomà, pel 6è de Josep Serra, pel 1r de don Clodomiro Crespo i pel 8è de l’Hermínia Vilurbina, i vaig fer substitucions a 1r i a 2n. Tots ells vivien el moment de transició en què ens trobàvem amb la implantació de la Llei d’Educació de Villar Palasí. Molts mestres estaven preocupats per les “fitxes”, això que se’ls demanés que preparessin fitxes d’aprenentatge provocava una certa angúnia a alguns d’ells. L’estrena del que s’anomenava Segona Etapa d’EGB també provocava incertesa pel que feia al professorat que la podria impartir. El menorquí Josep Serra era un entusiasta del nou sistema educatiu, però es trobava atabalat amb una classe de 6è, amb 40 alumnes, bastants dels quals eren repetidors que provocaven un rebombori continu al final de l’aula.
Dins els cànons tradicionals, un bon mestre que en recordo era el sorià don Julio. Un dia que ell estava fent un dictat passejant entre els rengles de pupitres, veig que s’atura al costat d’un nen i li clava un lleuger calbot i li diu, tot empipat: “Rez, he dicho rez, con “d”. A 2n hi havia un mestre una mica fet i deixat estar; una dia va fer allò d’embolicar unes llenties amb cotó fluix humit per estudiar la germinació; al quart dia un nen se li va acostar i li va dir: “Maestro, a la lenteja le ha salido una colita” i ell que li contesta: “Pues no es una lenteja, es un lentejo”. Tot el contrari era l’Hermínia Vilurbina, una mestra que portava el seu 8è de noies -l’alumnat estava separat per sexes- amb molta mà esquerra i creava un bon ambient d’aula. D’un tarannà molt diferent era don Abilio, el mestre de 5è, alt, barbut, eixut de carns i de paraules, seriós, estricte i tibat com un militar, però que, misteriosament, era un dels mestres més apreciats per l’alumnat.
Amb tots ells vaig aprendre que el fet d’ensenyar i de saber portar una aula és molt complex perquè hi intervenen tota una sèrie d’elements emocionals intangibles i difícils de descriure. Veure’ls a fer classe em va ajudar a definir quina mena de mestre volia ser jo. Per això, el curs següent, vaig decidir anar a demanar feina a l’Escola Flama, l’única escola catalana i de pedagogia activa que hi havia a Manresa.
