Pàgines viscudes

Objectiu: desempallegar-se de la premsa del Movimiento

L’autonomia periodística de l’únic diari local durant la dictadura, estava tan collada i condicionada per les consignes polítiques del règim, que no deixava cap marge de maniobra a la pluralitat informativa. De manera que, després de fer-se palès sense cap dubte que l’operació de rebatejar el vell “MANRESA” com a “GAZETA DE MANRESA” no era més que un hàbil joc de mans, per no dir un barroer intent de maquillatge per esquitllar-se per la porta falsa de la tutela del “Movimiento” quan ja s’olorava d’una hora lluny que el franquisme tenia els dies comptats; aquella operació, amb tota franquesa, no tenia altra finalitat que mantenir el monopoli de la informació local sense canviar a penes res de la línia editorial. Raó per la qual des dels partits polítics –alguns encara gestionant la sortida de l’armari de la clandestinitat– i d’una emergent societat civil, es van començar a rumiar sistemes per desmuntar definitivament aquella rèmora informativa, tan arcaica i fastigosa des del més estricte punt de vista de l’objectivitat.

La veritat és que el tractament que donava a la informació el periòdic “MANRESA”, des de que el 3 de gener de 1942 va substituir a “CIUDAD” com a òrgan de la “Delegación Local de Prensa y Propaganda de la FET y de las JONS” era, periodísticament parlant, un vergonyós nyap i una mofa a les llibertats de recerca i d’expressió, ja que les seves planes es limitaven a servir de corretja de transmissió de les consignes ideològiques del règim que el tenia amorrat amb una bota al coll, abonant una orientació clarament germanòfila fins ben acabada la segona guerra mundial. Després, a les escorrialles dels anys quaranta, coincidint amb l’accés a la direcció nominal del diari de Juan Antonio Lozano, suposo que per exigències del nou guió propagandístic proliferaren reportatges generalistes d’agència, precuinats i amanits des del fogons de la “red nacional de premsa del Movimiento”, en el cas del “MANRESA” dosificats per l’Andreu Calaf, des de la redacció del diari “SOLIDARITAT NACIONAL”, que es va publicar a Barcelona fins 1979, i que s’autodefinia com a “diario de la revolución nacional-sindicalista”.

Aquesta manipulació informativa i cultural avorria els manresans, sobretot als que amb més criteri maldaven per una premsa que no estigués emmordassada intel·lectualment i sentimental. Els intents de trobar alternatives al “MANRESA” s’havien començat a desvetllar l’any 1953, amb l’aparició de la revista “BAGES”, camuflada com a òrgan dels ex-alumnes de l’Institut “Lluís de Peguera” per tal d’aixoplugar-se sota el paraigua legal obert pel demòcrata-cristià Ruiz Jiménez, llavors ministre d’Educació. En l’editorial del primer número de la revista, corresponent al mes d’abril, es feia constar subtilment per no trencar les oracions de ningú però sense amagar el cap sota l’ala, que la intenció de la revista era: “remoure el provincialisme que dominava el panorama cultural manresà”.

El periòdic local, degué sentir-se al·ludit, puix de seguida de llegir aquella mena de declaració de principis va prendre candela i replicà la “barra” dels promotors més significatius de la publicació –el psiquiatre Llusà i el catedràtic Bajona–, amb una xurriacada en forma d’article groller signat per un tal José Pla, una ploma a sou del règim que malgrat no tenir res a veure amb l’escriptor de Llofriu se n’aprofitava de l’equivoc per embolicar la troca; mai millor dit, perquè aquell soldat de fortuna del periodisme mesquí, tenia una manera d’expressar-se tan enrevessada que, llevat dels insults, poca cosa més se li entenia dels seus escrits que, a més a més, gramaticalment eren un pastitxo.

De totes maneres, quan la tímida escletxa impulsada per Ruiz Jiménez va fer figa l’any 1957 en caure en desgràcia el ministre, llavors a la revista “BAGES” se li va fer la vida impossible fins que va tancar la paradeta, deixant el camp lliure a un “MANRESA” que respirà tranquil sense cap mosca collonera que li disputés les seves llagoteries a aquell invent de la “democràcia orgànica”, barrant portes, finestres i finestrons a tots aquells que en discrepessin o se la prenguessin a tall de conya.

Entre els diversos intents de materialitzar, durant la segona meitat dels anys setanta, una alternativa enraonada al “MANRESA”, n’hi hagueren dos que no seria just passar per alt. El primer consistia en un projecte de coordinació dels corresponsals manresans per tal d’aprofitar aquells “canals” per donar veu i fer-se ressò de les activitats d’entitats que no estaven ben vistes i de les quals no se’n publicava ni una referència, ja que per parlar-ne és necessitava el nihil obstat del Consejo Local del Movimiento. Aquella iniciativa, si bé es va implementar a empentes i rodolons, no va arribar gaire lluny ja que moltes corresponsalies estaven condicionades per les “capelletes” que giraven en l’òrbita dels dos mitjans de comunicació hegemònics en la ciutat: el diari dirigit pel senyor Lozano i l’emissora de ràdio controlada, també amb mà de ferro, pel senyor Mira.

Tanmateix, es va plantejar la possibilitat de muntar una Oficina d’Informació local que distribuís les noticies de Manresa i de la comarca, i on també qualsevol ciutadà pogués accedir-hi per deixar constància de queixés, suggeriments o informacions complementàries. Però aquest somni d’una bonica nit de primavera, no va passar de les beceroles. En canvi, a principis dels setanta, gent propera a l’ideari “fer país” impulsat per Jordi Pujol, van estudiar en serio la possibilitat de fer-se amb el control estratègic del “MANRESA”, intervenint la propietat de l’impremta Perramón, que editava el periòdic. Era de domini públic que els números no li sortien al senyor Lozano i que arrossegava una “llufa” considerable amb la impremta, raó per la qual no era forassenyat que el senyor Perramón es deixés estimar i convèncer de vendre-se-la a un bon preu que li permetés jubilar-se sense passar angunies. Fins aquell moment, es tractava de la temptativa més ben calculada i seriosa per desmantellar l’entramat informatiu local, que si no va reeixir fou perquè a en Lozano algú li va xiuxiuejar a cau d’orella el que s’estava ordint a la seva esquena.

Aleshores, el director del “MANRESA” es va despenjar amb una arriscada operació de reciclatge, tant des del punt de vista polític com financer, que va consistir en muntar una impremta pròpia aprofitant part de la maquinaria de l’impremta Perramón, i continuar editant el diari sota una nova capçalera, “GAZETA DE MANRESA”, amagant el característic jou i les fletxes, per oferir una ficció d’independència política. Tota aquesta operació, esclar, no hagués estat possible sense el recolzament financer incondicional de “Caixa d’Estalvis de Manresa” que, gràcies a la predisposició del seu director, senyor Josep Cors, hi va abocar el sac generosament. Des del punt de vista polític, la nova capçalera es desvinculava “aparentment” de la cadena de Premsa del Movimiento, enterrant el vell “MANRESA” i tot el que significava; vés a saber si pensant el director que amb aquesta maniobra s’assegurava les garrofes pel dia de demà, si el règim anava de mal borràs, com semblava inevitable. Aquesta operació, però, no era gens neta ni transparent, sinó una simple estratègia de maquillatge, ja que de fet darrera la nova capçalera hi havia tota la cartera de publicitat, subscriptors i redacció de l’antic “MANRESA”, redacció que continuava com sempre al segon pis de l`edifici del carrer Barcelona on a la planta baixa, a una antiga oficina de Caixa Manresa s’hi va traslladar la nova impremta. Però, desenganyeu-vos-en, tot plegat no hagués estat possible sense la complicitat dels capgrossos del Movimiento local, des de l’alcalde Soldevila a l’inefable Peret Carreras. En conseqüència, pura tramoia.

Paral·lelament al projecte pujolista, un altre grup estava analitzant la possibilitat de treure un setmanari d’informació local. Per informar-vos d’aquesta iniciativa manllevaré el testimoni del seu coordinador, en Joaquim Aloy, per no dir l’a per la bé: “… La proposta no hauria tingut gens de sorprenent sinó fos que els seus promotors eren més aviat gent dretana que hi pretenien fer-hi diners. Potser perquè estaven una mica desorientats, em vingueren a veure a mi i em parlaren del seu projecte. En definitiva, em plantejaren que m’encarregués de buscar director, el consell de redacció corresponent i fes una planificació de la revista. Tot i la meva sorpresa, no vaig dir pas que no, ans al contrari; en vaig parlar tot seguit amb en Pere Fons i en Xavier Domènech –que havíem treballat abans a la revista “Xarxa” i que estàvem realitzant llavors un famós programa de radio que s’anomenà “Mirador del Bages”, en el qual també hi intervenien en Pere Bascompte i l’Andreu Alsina – i posàrem mans a l’obra. Estudiàrem les diferents seccions que podia tenir la revista, els possibles col·laboradors i parlàrem amb en Josep M. Serviá per si es volia fer càrrec de la direcció. Aquest acceptà la nostra proposta i aviat hi hagué una reunió entre els promotors de la revista i nosaltres. La reunió fou llarga i en ella s’arribaren a acords importants: la revista sortiria íntegrament en català, que llavors encara no s’estilava massa, hi hauria una bona part dedicada als esports i que intentaríem fer la competència al “MANRESA”. Hi hagué algun contacte més i prou. Un bon dia em digueren que momentàniament ho deixaven córrer, que ja em tornarien a avisar. No n’he sabut mai res més”.

L’especulatiu transvestisme del “MANRESA” reconvertit en “GAZETA DE MANRESA” havia despertat, en un principi, a la ciutat i àdhuc en la mateixa redacció l’expectativa que potser si que les coses millorarien, periodísticament parlant. Però tot acabà sent un joc d’encenalls, un miratge interessat per amagar l’ou. La llàstima és que amb un xic de mà esquerra i sentit comú el periòdic podia haver aprofitat aquella oportunitat per fer-se quelcom més que un rentat de cara oportunista, intentat passar pàgina d’una difícil convivència anterior, farcida de travetes i llengotes a la llibertat d’expressió i al catalanisme. Però la direcció no va poder, no va voler o no va saber mantenir-se en una línia d’autèntica neutralitat, mantenint com a mínim una equidistància objectiva i honesta, per ésser acceptat com un periòdic de tota la ciutat.

En realitat, els partits polítics que encara estaven a les beceroles, no es plantejaven com a prioritat immediata impulsar un nou periòdic, ja que estudis econòmics que s’havien fet no garantien suport publicitari suficient ni un volum de vendes apreciable, sobretot si convivien dos periòdics a l’hora; per tant, no quedava més remei que reconvertir o comprar el diari que ja existia. Però aquesta tàctica va fer un canvi radical d’orientació, a la meva manera de veure perquè es va produir una circumstància inesperada, que va fer desestimar per impossible l’opció de democratitzar el periòdic des de dintre, a través d’una reforma a fons de llur estructura executiva, inclús reservant a l’antic director un paper honorable purament decoratiu, en el nou organigrama. El desencadenant de la percepció que no hi havia res a fer contemporitzant, al meu parer, es degué a la falta d’ètica política i de sensibilitat periodística com es va tractar la commemoració de la Diada de 1977, circumstància a la que avui em refereixo només de passada, perquè la tractaré amb tots ets i uts en un altre capítol d’aquestes pàgines viscudes.

El cert és que pocs dies després de la Diada els periodistes manresans més actius en aquella època, fórem convocats pels partits polítics a una reunió per temptejar-nos sobre com veiem la possibilitat de reconduir l’estat de la informació a Manresa. La trobada es va fer al local dels socialistes, al carrer Carrió, i la va moderar en Joan Cornet, que després d’un intercanvi d’impressions va fer l’encàrrec als assistents perquè desenvolupéssim un document de treball envistes a un periòdic comarcal. Per una qüestió de logística, les següents reunions s’havien de fer alternativament a les seus d’altres partits, però aprofitant que jo llavors col·laborava amb el triumvirat Arpa, Conrad Planas i Ramón Borràs que mantenien el caliu d’ERC, per comoditat una mitja dotzena de vegades ens varen reunir al local d’Esquerra, al carrer dels Esquilets, damunt del cafè de l’Oscar. Hi assistirem de forma regular en Xavier Domènech, en Jordi Vilanova, l’Antoni Prat i un servidor.

A finals d’octubre ja teníem redactat l’esborrany de l’avantprojecte que se’ns havia encarregat, el qual es va sotmetre a la consideració de la comissió de partits polítics, que es varen reunir aquesta vegada a la seu de Convergència, al carrer Puigterrà. Per raons evidents d’espai, no em recrearé comentant el contingut tècnic de la proposta, però si considero que pot ésser d’interès explicar-ne les vicissituds. En primer lloc, els periodistes que hi havíem estat treballant vàrem discrepar que la tutela del projecte l’assumissin exclusivament els partits polítics, recomanant la constitució d’una Comissió Gestora que es preocupés de redactar un pla de viabilitat i nomenés un coordinador general, proposant en Pere Fons per aquesta funció i per a la direcció del futur diari. En principi, va quedar sobre la taula de qüestió de la Gestora però, en canvi, es va designar coordinador a l’advocat senyor Guerra, a proposta d’Unió.

Tanmateix, es va recalcar la necessitat de seguir treballant amb discreció per tal de no perjudicar la necessària reserva sobre les gestions que encara quedaven per fer. No obstant una recomanació tan assenyada, sigui per la pressa d’uns o per l’afany de protagonisme d’altres, el cas és el flamant coordinador va treure de l’olla el guisat abans que s’hagués acabat de fer el xup-xup necessari, convocant els representants dels partits i de les AA. de VV. a una segona reunió informativa a la seu de Convergència, moderant-la acompanyat del dirigent d’Unió, l’advocat Xavier Sitjes, i per l’economista Fernández Bau. Sorprenentment, tant els membres de l’equip redactor de l’avantprojecte així com els representants d’altres partits, entre ells l’amfitrió i un economista convergent, s’assegueren entre el públic, mantenint durant tota l’estona un posat que anava de la incomoditat a la sorpresa, a mesura que el senyor Guerra desfullava un repertori de consideracions que palesaven inconsistència i precipitació, i que donaven la impressió que tot plegat era tan de nyigui-nyogui i poc madurat, que feia pena.

Per acabar-ho d’adobar, a aquesta reunió que en teoria tenia de limitar-se als iniciats en la diguem-ne pacífica conxorxa, s’hi va convidar, suposo que a benefici d’inventari, a en Joan Lladó, redactor en cap de “GAZETA DE MANRESA”, el periòdic que, precisament, ens volíem carregar. En Josep Camprubí que assistia a la reunió en representació del PSC va expressar la seva decepció per aquell desgavell, en comprovar que després de dos mesos de treballar-hi el més calent semblava estar a l’aigüera, arribant-se a escoltar paraules pujades de to entre alguns dels assistents i un Guerra massa crispat. El senyor Sitjes va tractar de reconduir l’acte proposant a tothom, però sobretot als representants dels barris, col·laborar en la venda d’aportacions convertibles en futures accions del nou diari, per tal de comptar d’immediat amb capital suficient per cobrir les despeses de la gestió. El mofeta d’en Lladó va arrodonir aquella esperpèntica vetllada, oferint-se a comprar un parell de butlletes.

La guinda d’aquella reunió, però, la va posar en Joan Montraveta, un perfecte desconegut per molts dels assistents, que va irrompre a la sala dient que representava un col·lectiu que tenien molt elaborat un projecte alternatiu al que es debatia aquell vespre, projecte que posaven a disposició de la comissió de partits per a la seva consideració. L’equip que feia costat a en Montraveta estava format per Remei Aranda, Pere Fons, Albert Macià, Gonçal Mazcuñan, Pilar Parcerisas, Josep Raluy i Manuel Simó. De moment, l’única coincidència entre els dos projectes era que ambdós comptaven amb en Pere Fons per encapçalar-los. En quant a la resta de plantejaments, els dos equips estàvem en principi bastant allunyats, tant en quan a l’estratègia econòmica, com pel que feia als objectius i als terminis d’execució. Però, he de reconèixer que al costat del nostre esborrany, el dossier presentat pel grup d’en Montraveta es mereixia treure’s el barret.

A partir d’aquesta novetat sobrevinguda, la comissió de partits es va refermar en la seva determinació a trobar una alternativa ràpida a “GAZETA DE MANRESA”. Ningú, però, no havia parlat prou clar al respecte, i als partits que en teoria comptaven amb més possibilitats de remenar les cireres després de les eleccions, els costava d’admetre que no només desitjaven un periòdic de tarannà més democràtic, també es delien perquè el “substitut” els fes la farina blana; sobretot la gent de Convergència arrufava el nas sense dissimular-ho davant la proposta Montraveta, perquè no els hi acabava de fer el pes i es temien que, a la llarga, els portaria maldecaps, no sé si m’explico. Per aquesta raó, Convergència es va decantar discretament per refredar un xic l’ambient, a l’espera de veure-les venir. En dono fe perquè des de feia poques setmanes jo m’hi havia afiliat al partit davant la insistència d’en Juli Sanclimens, amb qui ens veiem cada dia a la feina, i en unes primeres eleccions internes vaig accedir al Comitè comarcal, sent el segon més votat després d’en Josep Piñot, que n’era el president. Als convergents, doncs, els feia l’efecte que l’assumpte s’havia accelerat degut a les cuques que sembraven tenir els d’Unió per enllestir l’afer del diari, si calia tirant pel dret i a tall d’arrancar naps. I si els convergents predicaven prudència i una hivernació terapèutica del projecte, per la seva banda, tant els del PSC com els del PSUC, feien manetes mig d’amagatotis amb l’equip Montraveta.

Convergència, malgrat de portes enfora feia veure que dormisquejava, en realitat no parava de burxar, sense fer massa fressa i entre bambolines, les dues úniques alternatives que des de bon principi considerava les més satisfactòries pels seus interessos: o bé accedir a la propietat de la capçalera “GAZETA DE MANRESA” o bé parir un diari nou de trinca. La primera possibilitat l’abonava una especulació de l’advocat Vives Llambí, en el sentit que el senyor Lozano estaria disposat a parlar-ne de traspassar la propietat; supòsit que jo, vertaderament, mai vaig acabar-me de creure perquè no em quadrava que el director de l’òrgan del Movimiento tingués algun domini sobre la propietat de la capçalera del diari. Però els convergents ho tenien coll avall, sobretot després d’haver arrancat al president del consell d’administració de “Caixa Manresa”, el doctor Josep Badal, la promesa de reclamar sense contemplacions el préstec que tan generosament s’havia atorgat al senyor Lozano, per transvestir l’antic “MANRESA” en un rejovenit “GAZETA DE MANRESA”. En aquesta iniciativa hi estaven compromesos diverses patums manresanes, algunes de les quals malgrat no eren pas militants del partit, tenien molt d’interès que no prosperés l’aventura empresarial “d’uns quants arreplegats d’esquerra” que, ignorants de totes aquestes intrigues, havien posat fil a l’agulla i constituït una societat editora que captava de porta en porta, la col·laboració dels manresans en el projecte d’un periòdic que ja tenia nom –Regió-7–, i que estava preparant el seu número zero de promoció.

Els homes forts convergents, que es reunien per allò de no aixecar la llebre en una dependència annexa a la consulta del Dr. Llatjós, al costat de la Clínica de Sant Josep, després de garbellar pros i contres arribaren a la conclusió que la neutralització del periòdic local, pel sistema d’intervenció que fos, era una operació que portava plom a les ales i que, donades les circumstàncies, més valia decantar-se per crear un diari nou que no pas mirar d’aprofitar una estructura corcada. Aquesta determinació, però, no va tenir tants adeptes com setmanes abans, degut al desencant i a l’escepticisme que després de gabiejar tant es corria el risc que tanta dispersió d’esforços no acabés trinxant l’objectiu final. D’altra banda, entre els periodistes que havien treballat en l’encàrrec de la comissió de partits s’havien produït algunes desercions significatives cap a l’altre cantó.

Aleshores, Convergència va festejar una nova estratègia basada en el pragmatisme: qualsevol nou diari per subsistir hauria de comptar amb la publicitat com a font principal d’ingressos perquè el projecte fos econòmicament sostenible i, en aquest sentit, es refiaven que els principals munyidors de publicitat a Manresa i al Bages els controlaven gent de la seva corda i, per tant, els promotors de Regió-7 haurien d’acabar passant per l’adreçador i negociar les diferencies d’enfoc. Aquesta reflexió, en el fons, també se la feien els promotors de “REGIO-7” i com que en definitiva l’objectiu final era el mateix, com no podia ser d’altra manera, es va arribar a un apropament entre les posicions de CDC i les del grup Montraveta, i es van acabar els estires i arronses amb un compromís que varen pactar en Carles Llusà i en Miquel Vivó, per una part, i en Joan Montraveta i en Gonçal Mazcuñan, per l’altre, en una sala de visites de l’Auxiliar Tèxtil Manresana, mentre en Josep Camprubí i jo que treballàvem a l’empresa, estaven a l’aguait de si hi havia fumata blanca.

El principi d’acord amorosia els quatre punts principals de recel per part de Convergència, en el sentit que el propi Miquel Vivó es faria càrrec de la Gerència, que el director del diari seria designat pel Consell d’Administració, que la redacció renunciaria al caràcter assembleari que pretenia i que, finalment, el periòdic s’editaria fonamentalment en català. En els aspectes d’assegurar la llengua i rebutjar les vel·leïtats cooperativistes dels redactors, van jugar fort els convergents, ja que projecte inicial de l’equip capitanejat per Montraveta tenia, en principi, altres plantejaments, com queda reflectit en aquests resums de la memòria que acompanyava el seu projecte i que va treure de polleguera Convergència:

Quant a l’idioma:… volem una evolució del diari cap al català com a llengua pròpia de la nació catalana que és, i per això plantegem el diari com una sortida més cap a la normalització del català. L’evolució del diari cap al català pot tenir en el cens unes dades molt vàlides per mesurar l’estat de lectura de la llengua catalana. Una nova oportunitat de fer-ne un serà l’any 1980, i esperem que no es demani només qui parla català, sinó també qui el llegeix, qui compra premsa i llibres en català, en una mostra molt més àmplia d’un vint per cent. Per acabar, només ens cal dir que en aquesta decisió no ens guia un afany comercial, sinó el que la informació arribi a més gent que fent-lo total o bàsicament en català… Tots aquests elements que abans hem esmentat no podem de cap manera oblidar-los, si, com hem dit al començament, pretenem eliminar el màxim les barreres entre el diari i els seus lectors. I és per això que nosaltres pensem que, si bé el diari fa des del començament una declaració de principis on es mostra partidari de la normalització del català com idioma oficial, ens comprometem a introduir-lo progressivament en el seu contingut total, a mida que aquesta normalització es produeixi

*************

Quant a aspectes legals del funcionament de la societat: “… la normativa legal vigent no deixa gaires alternatives a prendre en aquesta qüestió. Per l’equip de professionals que hem elaborat aquest dossier queda molt clar que una cosa són els passos legals que hem de donar per sortir a la llum, i una altra és el sistema de funcionament que hem d’establir perquè la responsabilitat recaigui en una labor d’equip i no en la persona d’un director o sotsdirector que davant la llei consten com a responsables. Volem dir amb això que si legalment no podem sortir com a cooperativa de redactors, sortirem com a societat anònima, però assegurant per damunt de tot que cap grup de pressió, ni econòmic ni polític, pugui, en un moment determinat, posar en perill els objectius pels quals s’ha de posar en marxa aquest mitjà d’informació…

Últims records

Buscar a tot memoria.cat