Records del que he viscut

Nens i nenes jugant al carrer a les vivendes de la Sagrada Família de Manresa

Josep Fuentes va redactar aquest escrit amb motiu de la trobada de 44 dels antics veïns -nens i nenes- que jugaven al carrer durant les dècades dels 50 i 60 del segle passat al barri de de la Sagrada Família i entorn, i que va tenir lloc el 4/11/2016 al Kursaal de Manresa.

La construcció de les vivendes de la Sagrada Família i el seu entorn. Neix un barri de famílies treballadores.

Arribada autoritats al lliurament simbolic de claus habitatges sagrada familia
22/11/1953: arribada de les autoritats a l’acte de lliurament simbòlic de claus dels habitatges de la Sagrada Família. A primer pla, el governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, i el bisbe de Vic, Ramon Masnou. (Foto: M. Lladó. Arxiu Comarcal del Bages).

 

El 22 de novembre del 1953, l’alcalde de Manresa, Joan Prat Pons; el Bisbe de Vic, Ramon Masnou; el Governador Civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga -també hi eren un general que era el comandant militar, el jutge de primera instància i el secretari de l’“Instituto Nacional de la Vivienda”- i els directius de la Caixa de Manresa, feien la benedicció i el lliurament simbòlic de claus als futurs veïns.

La inauguració oficial es va fer el 19 de desembre del 1954. Les Vivendes de la Sagrada Família foren promogudes per l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis de Manresa, llavors de “la caixa d’ahorros”. Encara hi ha unes lletres ben grosses a la paret del bloc que dóna a la carretera del Pont de Vilomara que ho diuen. Inicialment eren 17 escales amb un total de 136 pisos. Un munt de famílies treballadores joves i amb fills petits hi van anar a viure i per moltes d’aquelles famílies va significar poder disposar per primera vegada d’un habitatge digne. El lloguer que pagàvem era d’unes 220 pessetes mensuals i 250 pels pisos de quatre habitacions. Més endavant, l’any 1965, es van inaugurar un grup de 56 noves vivendes similars.

Es creava un nou barri de blocs de pisos d’estètica anodina, no tenien res d’especial, i seguien el paràmetres que marcaven des del “Ministerio de la Vivienda”. No obstant, eren unes vivendes adequades per viure-hi les famílies. Però cal explicar, que de molt abans ja hi havia els xalets també anomenats “cases barates”. 9 xalets dels 44 que se’n havien de construir. Es van construir entre els anys 1926 i 1932, abans de la guerra incivil que van viure els nostres pares. Eren del tipus del somni petitburgès que tenia el President de la Generalitat Republicana Francesc Macià, quan deia allò de “la caseta i l’hortet”. I parlant dels hortets que tenien algunes de les casetes, qui més qui menys se n’havia menjat algunes maduixes, a risc de punxar-te amb els filferros, del de la caseta on ara hi ha la residència d’avis. Per cert, aquestes casetes, pel seu estil, formen part de l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

A part de les vivendes, poca cosa més hi havia. Carrers sense asfaltar però unes àmplies voreres. La font, que anava molt bé per l’estiu quan rajava. El pont entre els números 2 i 3, que servia per trobar-nos quan plovia, i la barraca del vigilant amb un solar buit al davant. Ah! i uns bancs al carrer del mig, el de la font, que anaven molt bé per seure i fer les xerradetes a les nits d’estiu. Sembla que la intenció inicial era de tancar el perímetre de les cases i al costat de l’escala número 10 hi havia a terra unes grans portes metàl·liques que mai es van instal·lar.

A l’entorn hi havia altres cases, amb famílies i nens i nenes que també formaven part del col·lectiu del barri. Les cases del carrer Viladordis, amb la peixateria Serra i el bar La Vinya, on alguns hi vam passar tardes senceres de diumenge descobrint la televisió i consumint una sola gasosa –graciosa- per mitja dotzena de nens. Algunes cases al carrer avui anomenat de l’arquitecte Gaudí, com cal Sangrà o Ca la Dorotea, on les nenes anàveu a fer puntes al coixí i si no us portàveu bé rebíeu un cop de canya. També hi havia cases a la carretera del Pont de Vilomara, especialment al bloc on ara hi ha dos bars a la planta baixa i més endavant va construir-se la casa que acolliria la pastisseria de la Sagrada Família, on venien caramels –en dèiem carmelos- i uns bons tortells de nata. Pràcticament al costat, on ara hi ha el Forn de Cabrianes, hi havia la fàbrica del gel.

A l’estiu, els pares ens feien anar a buscar el gel. A unes hores determinades sortien les barres de gel i els operaris les trencaven a trossos amb uns punxons, pagàvem 2 o 3 pessetes i ens emportàvem un tros amb una galleda. Es tractava d’arribar aviat a casa i posar-lo dins de la nevera, un moble revestit de fusta, que conservava la frescor un parell de dies. Al darrera de les vivendes hi havia, encara hi és, la casa i els camps de Cal Mitger. I on hi ha els blocs de pisos edificats posteriorment, hi havia camps de patates i blat de moro. Recordo com omplíem pots de vidre amb aquells escarabats de la patata amb ratlles negres i grogues i com ens fèiem bigotis amb la pelussera del blat de moro. També durant uns anys hi havia una era, amb un cobert i màquines de batre el blat que feien força polseguera.

El barri veí del Tossal del Coro. L’escola, l’acadèmia i l’església.

Abans de construir les nostres vivendes, a prop ja hi havia el barri -un grup de cases- del Tossal del Coro. Aquest barri va tenir algunes coses importants per a nosaltres: una petita escola a sobre una vaqueria, l’acadèmia Rufas i la primera església del barri.

De l’escola recordo poques coses, però sí que recordo que els diumenges a la tarda hi feien catecisme i a vegades cine. Allà vaig veure les meves primeres pel·lícules, per exemple el “Rin-Tin-Tin” i altres de l’oest, i tots els nens i nenes picàvem de peus amb perill d’enfonsar el local quan arribaven els soldats de cavalleria de l’oest per parar els peus als “maleïts” indis. També recordo que al final de la sessió de catecisme ens acomiadaven donant-nos una pega dolça i cantant “Tan bé que estem aquí, ja ens hem de despedir. Jesús! Maria!, doneu-nos bona guia pel camí”.

A l’acadèmia Rufas vaig anar-hi poc temps, potser uns mesos a l’estiu, i no vaig aprendre gran cosa. Ens vam ajuntar una trepa de nens del barri i del Tossal que fèiem de tot menys estudiar.

La primera església del barri, que ja se’n va dir de la Sagrada Família, era en uns baixos, més aviat un garatge, del carrer Viladordis. El capellà era mossèn Feu. Poques vegades m’hi vaig confessar, era molt seriós i posava unes bones penitències. A les misses no ens concentràvem en la matèria. Xerràvem i rèiem i el mossèn constantment havia d’interrompre la missa per renyar-nos. Els diumenges de rams, era tradicional que els nens i nenes portéssim un palmó o una branca de llorer amb garlandes i rosaris de sucre i l’objectiu dels més trapelles era, en plena missa, tibar i arrancar alguna de les garlandes.

El número 13, la meva escala i els veïns propers.

Quan penso en la meva escala, em ve a la memòria aquella vinyeta titulada “El 13 de la Rue del Percebe” on es veuen tots els pisos amb els inquilins que són molt animals. No sé per quina raó m’ho recorda, serà perquè era la número 13 de les Vivendes -ara és la 12 del carrer del Vallès- ja que a la meva escala hi vivia gent molt normal i formal.

A la planta baixa o “entresuelo” hi vivien la família Macarulla, amb un fill que es deia Enric, i al costat els Ayuso, amb el seu fill Fernando i una germana més petita. Al primer pis, el Jaume Puig i els seus pares. Al costat una senyora sola i molt silenciosa que crec que es deia Serafina. Al segon pis, la família Guiu, amb el seus fills, el Pere, la Lluïsa i la Ramoneta. Al costat la família Martin Francitorra amb el seu fill Josep. Al tercer pis, la família Prat amb la seva filla Rosa. I al tercer segona, la meva família, els Fuentes Ribas, amb la Carme i jo mateix, el Josep.

Entre els nens i nenes de l’escala hi havia força relació, sobretot entre els de la mateixa edat. Ens ensenyàvem les joguines que ens havien portat els Reis, algunes vegades anàvem a jugar al pis dels veïns o a les golfes quan plovia. De les joguines que vaig tenir recordo especialment uns soldats de goma que en deia “romans” però en realitat eren cristians medievals i un pont fet pel meu pare, amb fusta i vímecs, semblant al pont de la pel·lícula “El riu Kwai”. També recordo que la meva germana tenia un ninus que apreciava molt i que va anomenar Dolly.

Com he dit abans, eren famílies treballadores. L’activitat laboral del pares de família era molt diversa. Algunes mares treballaven a la fàbrica, altres ho feien a casa i alguna als dos llocs. Crec que el pare Macarulla era conductor, estava períodes de temps fora i la seva dona va treballar força temps al tèxtil. Del pare Ayuso solament recordo que cobrava l’assegurança dels morts. Del Secundí Puig, que treballava a la companyia Anònima d’Electricitat, em va quedar a la memòria el record que va tenir una caiguda d’accident laboral i va haver de fer llit i després anar força temps enfaixat per recuperar-se. El pare Guiu era encarregat general de Cal Jorba i li dèiem el Senyor Guiu. El Mariano Martin treballava a la Maquinària Industrial i durant un temps hi va fer de vigilant, mentre que la mare, la Lurdes, feia de sastressa a casa. El pare Prat treballava a la Pirelli i durant uns anys feia de barber a casa. A casa seva van ser dels primers en tenir televisió en blanc i negre i algunes vegades els veïns propers hi anàvem a veure apassionadament els partits entre el Barça i el Madrid i encara no m’explico com és que llavors tenia més simpatia pels merengues. El José Fuentes (el meu pare) va treballar a la fruiteria de Cal Arrufat i després a la metal·lúrgica Lemmerz. La Maria Ribas (la meva mare) quan érem molt petits cosia a màquina camises per Cal Jorba i després va treballar durant molts anys de plegadora a la tèxtil Perramon i Badia, a més de fer les feines de casa.

Els jocs al carrer i el procés de socialització.

La meva mare em deia, “Josep, ets un perrot de carrer”. Jugar al carrer va ser molt important per nosaltres. No únicament pel joc en si mateix, també per altres coses. Els nens i nenes durant la nostra infantesa, adolescència i joventut fem el procés de socialització. Aprenem a relacionar-nos entre persones i adaptar-nos a l’entorn social. Aprenem a comportar-nos, a establir relacions de confiança i a fer amistats. Això ho aprenem en la família, a l’escola i també ho vam fer al carrer mitjançant els jocs. Van establir-se fortes amistats que en més o menys mesura encara duren. Aquesta trobada és una expressió més del què va significar per a nosaltres jugar al carrer.

Jocs de nens i jocs de nenes.

En general els nens i nenes jugàvem per separat. Els nens recordem els disputats partits de futbol a l’era o als mateixos carrers entre les cases. Jugàvem a cuca al pot o cuca amagar, a saltar a píndola, als quatre cantons al pont i a cavall fort, que era un joc bastant bèstia. Per guanyar calia que un grup de nens saltéssim, sobre una colla que estaven acotats, amb tota la força i per tal d’enfonsar-los, amb el perill de carregar-nos l’esquena d’algun. També jugàvem a boles, amb les senzilles de fang, amb les grosses anomenades “truques”, amb les de vidre i les d’acer, i quan no guanyàvem, agafàvem unes bones emprenyades ja que tocava donar-li boles al guanyador. Al pont jugàvem al frontó amb unes pilotades que emprenyaven força als veïns.

Les nenes jugàveu a saltar a corda tot dient la cantarella del “Cochecito Lere…” o de “Si la barqueta es tomba…”. Al joc de la setmana fent saltironets pels quadrets guixats a terra. També als jocs del mocador i de passar l’anell i pagar penyora. A llançar la piloteta contra la paret i recollir-la tot dient “Manga, media manga i manga entera”. Més endavant van posar-se de moda els patins, algunes en vàreu tenir i fèieu unes bones patinades per les amples voreres dels carrers.

Lectures d’entreteniment i nocions de comerç.

També llegíem i vam aprendre les primeres nocions del comerç. Ho vam fer amb els anomenats tebeos o patufets. Els pares i mares, quan podien, ens compraven tebeos i cromos. De tant en tant, al carrer organitzàvem paradetes per vendre, comprar, canviar tebeos i cromos. Qui no recorda els TBO, els Pulgarcito, i els herois com el Capitán Trueno, el Jabato, el Guerrero del Antifaz, el Superman, els Hazañas Bélicas i els de l’Oest? I els tebeos de les nenes com la Azucena, la Alicia, la Graciela, la Sissi i el Claro de Luna, la majoria amb vocació matrimonial.

Vam fer algunes col·leccions de cromos. Recordo haver-ne fet alguna amb els cromos que sortien a la xocolata Torras.

Personalment tant em van impressionar els tebeos, historietes i patufets d’aventures, que de gran n’he fet algunes col·leccions.

Trapelleries i altres distraccions.

Penso que els més terribles érem els nens, almenys pel que jo recordo i pels jocs en què vaig participar. Fèiem moltes trapelleries. Concursos de pixar en l’aire per veure qui arribava més amunt, de tal manera que més d’un es va dutxar en calent. Recordo un dia que va passar un carro amb cavall i vam agafar els cagallons encara calents i fumejants i els vam tirar a la finestra d’una senyora del número 15 que es deia Manuela i era molt neta i polida. No vegeu els crits de desesperació que feia la dona quan va obrir la finestra i va veure el percal, més ben dit “la merda”. Érem nens i encara no sabíem que les bromes tenen límits.

Quan el vigilant regava els carrers a l’estiu, era típic provocar-lo cantant “la manguera curta no arriba, quan arribarà serà demà”, fins que aconseguíem que l’home ens ruixés i tots escapessin a córrer.

Alguna vegada quan no sabíem què fer anàvem a llançar pedres a cala Dorotea on les nenes aprenien a fer puntes de coixí. Fins que sortia la Dorotea amenaçant-nos amb una canya ben llarga i tots desapareixíem en un instant. Per cert, una canya que servia per donar un bon cop al cap de les nenes que en lloc de fer punta, xerraven.

La broma de la paperina també la vam practicar. Consistia en omplir una paperina de manera que semblés que estava plena de gra cuit i deixar-la a terra al carrer Viladordis però lligada amb un fil de pescar. Quan alguna senyora s’acotava per agafar-la, tibàvem des de darrera la bardissa o arbust que separa les vivendes del carrer i els donàvem un bon ensurt. També ho havíem fet amb una moneda foradada de dos rals.

Dates importants.

Les foguerades, sobretot la de la revetlla de Sant Joan, eren uns esdeveniments importants. Unes setmanes abans començàvem impacients a recollir palla seca, troncs d’arbre i mobles vells per les cases. Les famílies aprofitaven per buidar les golfes de mobles i trastos vells. Però més d’una vegada alguns nens dels barris veïns ens havien cremat la llenya dos o tres dies abans de la foguerada i en poc temps aconseguíem fer una nova recollida per poder-la fer. Recordo que per transportar la llenya improvisàvem unes “camilles” o lliteres que solíem carregar massa i es tombaven.

Durant els preparatius, hi havia alguns nens, sobretot els de l’escala del número 7 que fabricaven i experimentaven amb pólvora i preparaven una mena de projectils per llançar amb un tub o bazuca. Una de les vegades van emportar-se un bon ensurt quan se’ls va encendre la pólvora amb una fumera que va deixar les golfes plenes d’una boira espessa. Algunes vegades al carrer també fèiem volar pots posant-hi a dins carbur que reaccionava amb l’aigua.

La nit de la foguerada l’amenitzàvem amb cebetes, bengales, mistos garibaldi –que després van prohibir per tòxics- petards, piules, borratxos, pedres fogueres, trons i alguns fuets. Un dels que rebia aquella nit era el vigilant, ja que li posàvem un borratxo al pany de la porta de la barraca que petava fort i el despertava de cop del seu son. Mentre corríem, sortia cridant “ja us fotré a valtros”.

Aquells dies exprimíem la imaginació per divertir-nos. Posàvem petards als nius de formigues i fèiem volar els cargols. Alguns ens fèiem el valent i ens quedàvem prop dels petards quan explotaven. Una d’aquestes vegades vam posar un borratxo clavat en una merda i quan va explotar, als de més a prop ens va quedar la roba, en el meu cas portava una bata, plena de “topos” de merda i així vam anar a casa a donar una alegria als pares.

Excursions fora del barri.

A vegades els pares es pensaven que estàvem jugant al carrer i en realitat érem força lluny. Anàvem fins a la sèquia a jugar, saltàvem d’una banda a l’altra i més d’un hi havia caigut, tornant a casa ben xop i enfangat. També fèiem excursions pels camps dels voltants i agafàvem cireres, albercocs i préssecs i en alguna ocasió als horts de Viladordis vam emportar-nos un meló que ens el vam cruspir ben calent amb el conseqüent mal de panxa. Havíem arribat anar al riu Llobregat darrere Viladordis a la zona dels Tres Salts.

Jocs perillosos.

Qui més qui menys havia anat a la via del tren dels Catalans, a posar-hi una moneda de 10 cèntims i esperar que passés el tren per comprovar si una vegada ben planxada encara es veia l’escut i la imatge del Sisquet.

Qui no recorda aquells ponts estrets i amb una barana per una sola banda que travessaven la via del Catalans i que els passàvem corrent tan de dia com de nit, tot i els advertiments del pares de que no ho féssim.

Quan van fer el clavegueram del carrer Arquitecte Gaudi i encara no hi passaven les aigües residuals, hi entràvem i fèiem recorreguts de 50 metres i més per aquells tubs estrets, tot i els perills i la claustrofòbia que sentíem.

Al carrer Viladordis, davant els números 10 i 11 de les vivendes, hi havia un solar amb un desnivell d’uns 4 metres per sota del carrer, que ens dedicàvem a saltar-lo tot i les rebrincades que rebien els nostres genolls.

Les guerres de pedres amb els del Tossal del Coro eren un afer perillós. Normalment començaven ells des de l’era, però a continuació ens hi engrescàvem nosaltres. Més d’un ens havíem emportat un cop de pedra al cos o un trau al cap. Recordo una ocasió que van fer-me un trau al front i com que els meus pares no hi eren, una veïna em va fer una embolicada de cap, com un ferit de guerra, que jo lluïa orgullós.

Les bicicletes.

Al cap d’uns anys vam començar a tenir bicicletes noves o de segona mà que ens van comprar els pares. Fèiem carreres ben embalats pels carrers del barri, de tal manera que més d’una vegada vaig estirallar-me jo i bicicleta contra els arbustos que feien de tanca.

Amb les bicicletes havíem anat fins el Pont de Vilomara, amb l’inconvenient que a la tornada no podíem amb la forta pujada i ens tocava fer-ho caminant i portant la bicicleta. Un dia en una de les baixades, un poc més i pico amb un camió per darrere i al desviar-me vaig caure en un marge quedant-me assegut a terra i mig atontat.

Les nits d’estiu.

Tinc un bon record de les nits d’estiu. Com que fèiem vacances de l’escola, molts pares ens deixaven estar al carrer després de sopar. Recordo les xerradetes asseguts als bancs i a la vorera. Els més petits escoltàvem les aventures i les explicacions dels més grans. Comentàvem coses sobre les nenes i allà vaig sentir explicar i vaig riure amb els primers “xistes”.

Algunes vegades ens emparràvem a les parets per espiar els veïns i veïnes dels pisos de les plantes baixes. Sovint quan hi érem uns quants emparrats espiant, arribava algun emprenyador i donava un cop a la finestra, i a continuació tots saltàvem i escapàvem corrent.

Alguns incidents.

Una vegada jugàvem a futbol davant de les escales 12 i 13, amb una pilota de goma que havíem anat a buscar a casa d’un veí que no hi era. Érem 5 o 6 i jo feia de porter. Al fer una sacada des de la porteria, la pilota va anar a xocar amb la farola del número 13 i la va ben trencar. En uns segons no va quedar cap dels nens al carrer, tots vam desaparèixer. Al cap d’uns dies van citar-nos a pares i nens a l’Ajuntament per fer-nos un sermó i per dir-nos que entre tots havíem de pagar la farola que valia 400 pessetes. Un dels pares era Policia Municipal –dels que anaven amb moto- i va dir que el seu fill no hi era i que ell no pagava. Tots els nens vam dir que sí que hi era i els pares van manifestar que si el policia no pagava els altres tampoc. Al final ningú va pagar i al cap d’unes setmanes una pedregada va trencar totes les faroles i la Caixa de Manresa les va canviar per unes de noves. Per cert, en aquella ocasió el cap dels Municipals, que es deia Agapito, ens va dir als nens, que la propera vegada que trenquéssim una farola ens tancaria al quarto de les rates que tenien a l’Ajuntament.

Haig de reconèixer que en aquell temps vaig ser un mal estudiant. Suposo que tenia molt avorrida l’escola i els llibres. Un estiu, des del tercer pis on vivia em vaig dedicar a llençar algun llibre i llibreta de l’escola als nens que hi havia al carrer i quan s’acostaven a recollir-los els ruixava amb una pistola d’aigua. Quina sorpresa va tenir la meva mare al tornar de treballar, quan una veïna li va portar els trossos de llibre i li va explicar el què jo havia fet!

Esdeveniments rellevants.

Hi ha fets que van destacar i que recordem per la seva excepcionalitat o per l’impacte personal que van suposar. En relataré un parell.

L’any 1962 Manresa i Catalunya en general va patir una forta nevada. Recordo la sensació de silenci al matí. Poques persones circulaven i el gruix de neu encara anava creixent. Si mal no recordo el mateix dia o el següent era festiu. El nens i nenes acompanyats pels pares vam sortir a fer ninots i a jugar amb la neu. Alguns pares i nens i nenes de l’escala vam anar caminant fins a Sant Joan de Déu. Aquella blancor era impressionant, el paisatge era ben diferent i ens vam fer algunes fotos –en dèiem retratos- que encara tenim i són un bon record.

Un altre fet, -important per mi personalment- que em ve a la memòria. Amb els anys havia anat col·leccionant tebeos fins arribar a tenir-ne uns centenars, sobretot Capitans Trueno, Jabatos i Hazañas Bélicas. També tenia soldats de goma medievals, de l’oest americà –indis i americans- i de la segona guerra mundial –americans i japonesos-. Quan vaig tenir 13 o 14 anys ho vaig guardar en capses a les golfes. Quina va ser la sorpresa quan amb 17 o 18 anys vaig anar a buscar-ho, ja que era una petita col·lecció i un record sentimental, i no ho vaig trobar. El pare va pensar que ja no m’interessaria mai més i sembla que ho havia llençat a la foguerada. Vaig tenir un bon disgust.

Pas a l’adolescència i la joventut.

Van anar passant els anys i aquells nens i nenes vam passar a ser adolescents i joves, nois i noies. Vam deixar d’anar a jugar al carrer. Vam substituir els jocs al carrer per l’esplai, l’escoltisme, el centre excursionista i altres aficions. Vam seguir les nostres vides personals estudiant o treballant o fent les dues coses a l’hora.

Ens hem fet grans.

Ens hem fet grans i ens retrobem i ens agrada recordar aquells temps, aquells nens i nenes. Avui, com és llei de vida, molts dels nostres pares i mares ja no hi són i desgraciadament alguns d’aquells nens i nenes tampoc.

Al darrere de cadascú de nosaltres hi ha una història, plena de satisfaccions i també de moments difícils, d’actuacions encertades i d’equivocacions, de fites assolides i altres que no, d’amors i desamors. Però en la base d’aquestes històries hi ha aquell temps que anàvem a jugar al carrer i que també ens va ajudar a fer-nos persones.

Brindem avui per aquells nens i nenes, brindem per totes i tots nosaltres i gaudim de la vida.

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat