Fragments d'unes memòries inèdites

Mion-Puigberenguer, un barri combatiu

Obro l’àlbum de fotos de 1975 i hi trobo en Paco Candel, que va venir com a convidat per l’Associació de Veïns a fer una xerrada multitudinària un diumenge al matí, davant de la guarderia del barri. Era el dia 9 de febrer. Es va quedar a dinar amb nosaltres, a casa de la Marina Salguero, i recordo que ens explicava que el futur rei d’Espanya, el príncep Juan Carlos I, era un baliga-balaga i un curt de gambals.

En un full de diari de «La Gazeta de Manresa» del 31 de maig d’aquell any, signat per Bertran Teixidor, hi llegeixo:

«La lluvia no es buena para los vecinos de la barriada Mión-Puigberenguer. Y no lo es por la senzilla razón de que el agua hace intrasitables los circuitos destinados a la circulación del autobús (Habrá observado el lector que hemos escrito “circuitos”, no calles. Porque nos duele tener que afirmarlo, pero es así. En Mión-Puigberenguer no hay calles, hay circuitos llenos de baches, con fuertes desniveles sin asfaltar.) Ese es el drama de la barriada cuando llueve. […]

Y es que para estas gentes, 3.500 personas, nada menos, el autobús constituye una primera necesidad. Una cuestión imprescindible. Precisamente conseguir que el autobús pasara por la barriada, constituyó una lucha muy importante de la Asociación de Vecinos…»

Com podeu veure les accions de l’Associació de Veïns anaven agafant ressò, però la cosa va anar per llarg, i no va ser fins després de la manifestació en contra de la remodelació de la plaça Bages, per les festes de la Llum de 1978, que l’ajuntament manresà no va començar a asfaltar alguns carrers del barri. I és que com molt bé deia un adhesiu que vam escampar per tot Manresa els veïns del barri Mion: «De barro y polvo a montones está(ba)mos hasta los cojones».

L’any 1976 ja havíem denunciat la situació en què ens trobàvem amb una auca bilingüe que vam escriure en Josep M. Boix i jo, amb dibuixos d’en Lluís Mestres. Aquí teniu la versió en català que podeu veure amb dibuixos i tot a www.auques.cat

 

Auca de Puigberenguer

On ho tenen tot per fer

1. L’auca de Puigberenguer

també vol sortir al carrer.

2. Tot prenent-nos-ho de broma

ens divertirem estona…

3. … amb el que és nostre calvari,

la situació del barri.

4. D’urbanitzat, no hi ha un pam;

aquí tot és pols i fang;

5. tant que si molt ha plogut

l’autobús ens diu «No puc».

6. S’ha de ser molt atrevit

per estrenar aquí el vestit.

7. Els carrers són foradats

i molts d’ells desnivellats.

8. Per fer cros sí que estan bé,

molt més que el Puigberenguer.

9. Si ens queixem com uns salvatges

s’arriben a tapar els batxes

10. Aquí la circulació

no té senyalització,

11. …i el dia menys esperat

passarà algun disbarat.

12. Colom i municipal,

mai no pugen aquí dalt.

13. De sereno, no en tenim

i el seu pito no sentim.

14. D’escombriaire i carter,

d’això sí que n’estem bé.

15. Una escola d’EGB

ens van prometre… no sé.

16. És qüestió de paciència,

sempre es fa esperar, la ciència.

17. Per a xerrades culturals

ens trobem sense locals.

18. Quan ens volem reunir

el carrer hem de fer servir.

19. Passatemps per a la quitxalla?

Altra volta aquí tot falla.

20. Tenim un sol miniparc,

gairebé ningú no hi cap.

21. Tampoc no tenim piscina,

ni cap església ni cine.

22. Però hi ha uns bassals tan grans

que hi cabrien els gegants.

23. Quant a la part esportiva

la cosa és fora de mida.

24. Perquè sols hi ha un petit camp

que hauria de ser més gran.

25. Si el baló algú xuta amb fúria

se l’emporta el tren a Súria.

26. Pels avis no hi ha local,

tot i que han pencat com cal.

27. Zones verdes?, què és això?

No el conec aquest color.

28. Per curar el mal de queixal,

aquí una farmàcia ens cal.

29. Però com que no en tenim cap,

aviat se’ns ha curat.

30. Que això dura, ja fa tant!

que el petit se’ns ha fet gran.

31. Qui tenia ús de raó,

ara ja va amb un bastó.

32. Enramades a ciutat

ja fa temps s’han acabat.

33. Però a la nostra barriada

existeixen encara ara.

34. Són els fils d’alta tensió

que guarneixen el sector.

35. I passen tan a la vora

que s’hi pot estendre roba.

36. Veient-los eternament,

el millor és fer testament.

37. Puix si un dia es trenca un cable

ens n’anem tots al diable.

38. Que al barri hi ha bona gent,

bé que ho sap l’Ajuntament.

39. Perquè si fos al contrari

ja fóra asfaltat el barri.

40. El que hem dit és veritat,

prou que ho saben a ciutat.

41. Però si algú no s’ho vol creure

valdrà més que ho vingui a veure.

42. Quedarà bocabadat,

i aquesta auca s’ha acabat.

PRESENTACIÓ DEL DISC FENT CAMÍ A MANRESA

A Manresa, els Esquirols vam fer la presentació del disc Fent camí a principis de juny, a la Sala Loiola. No cal dir que va ser un èxit clamorós. Cròniques canten. Vegeu la notícia que en donava el «Mundo Diario», que segons sembla s’atrevia a publicar en català alguna coseta, el 6 de juny de 1975:

«Manresa. Els Esquirols continuen fent camí. Els Esquirols, el famós grup de joves cantants que ja ha gravat el segon disc de llarga durada, han actuat fa pocs dies a Manresa, obtenint un gran èxit. Una altra vegada hem pogut comprovar que el moment actual d’aquest grup és molt bo i se’n pot fer una mica de ressò. El recital que ens van oferir a Manresa va constar d’alguna cançó antiga dels seu primer disc, de totes les de l’últim disc, que porta per títol Fent camí, i d’altres cançons. En el programa de mà ens deien “En les nostres cançons es manifesta la inquietud per l’home i la societat on viu; no pretenem donar solucions, però sí una esperança, fruit de l’esforç de qui, com nosaltres, pretén fer camí.» Foren molt aplaudides pels assistents cançons com «Arrels», «Conte medieval», «Volem pa amb oli», «Tot depèn», «I va callar», «Jo he vist el rei», «El joc d’obrir gàbies» i «Riu avall». Però molt especialment tingué molt èxit la cançó «Al banderer de la pau», que està dedicada a Lluís Maria Xirinacs, candidat al premi Nobel de la Pau d’enguany, i que els Esquirols hagueren de repetir al final. Jaume Corner.»

I entre altres coses Francesc Serrat escrivia, a la «Gazeta de Manresa»:

«…La obra de Esquirols nos parece muy honesta y aunque concebida en parte, para satisfacer una necesidad personal de expresión, refleja unas situaciones que afectan al hombre y la sociedad que le envuelve, de una forma concisa y a través de una poesía sencilla e inteligente, armonizada por una música suave en la mayoría de los casos, sin estridencia y también por tonadillas populares en otros. En definitiva el recital, que duró algo más de cinco cuartos de hora, fue una manifestación de la fina sensibilidad musical de Esquirols y del profundo matiz crítico que caracteriza al grupo.»

També en el mateix diari escrivia Jordi Vilanova:

«Els Esquirols, en disco. No se trata de un nombre despectivo; es el nombre de un pueblecito de la comarca de Vich del que provienen la mayoría de los componentes de este conjunto músico-vocal catalán, del que actualmente uno de sus componentes reside en nuestra ciudad. […] La canción que cierra el disco no constituye un final, sino ansias de continuidad, donde sus sentimientos son expuestos en boca de un pequeño velero:

I malgrat que mil troncs

barraran el seu pas

ell, constant, lluita ferm

per poder navegar amb llibertat.

Esperemos que este trabajo pueda ser continuado y seguramente mejorado por un próximo disco, pero mientras tanto, ahí tendremos la muestra de lo que pueden hacer unos muchachos no profesionales que tanta audición están cosechando en los pequeños pueblos y ciudades de nuestro entorno.»

LA CANÇÓ «FENT CAMÍ»

[Com que d’aquesta cançó arrenca el títol del disc, deixeu-me que us recordi la lletra, que amb música de Joan Crosas va esdevenir un autèntic himne, i copiï un fragment de les meves memòria que n’explica l’origen.]

Fent camí per la vida
em tocarà menjar la pols,
ficar-me al mig del fang
com han fet molts,

compartir el poc aliment
que porto al meu sarró,
tant si m’omple la joia
com si em buida la tristor.

Vindran dies d’angoixa
vindran dies d’il·lusió,
com la terra és incerta
així sóc jo,

dubtaré del compromís
i, a voltes, diré no
o em mancarà quan calgui
decisió

Però lluny, a l’horitzó,
(Amb la llum resplendent,

la força del vent

m’empeny endavant)
ja lliure de l’engany,
veuré més gent com jo

(són els homes)
que van vencent la por.

Alleugeriré el pas

(és la joia i l’esperit, la força del crit)
duent amb mi el sarró

(que em guia davant)
i avivaré amb el cant

(tan lleuger com el pas dels meus companys)
el pas dels meus companys…

Endavant!

La lletra de «Fent camí» és de 1971, o potser de finals de 1970, de molt abans de venir a Manresa, segur. Jo llavors tenia 21 anys. Estudiava teologia a Barcelona on vaig aprendre a distingir entre fe i religió i vaig començar a entendre que el cristianisme no és teoria sinó «praxi», un programa de vida, una vivència. Que ser cristià implica viure un compromís ètic, social i polític. Tot això, però, ho havia de dir d’una manera aconfessional perquè fos una cançó «políticament correcta», cantada per Esquirols.

Volia de fet que el text admetés una lectura humanista, més que religiosa. Dit d’una altra manera, que no semblés una cançó de missa.

Arrenca amb el tòpic literari de l’homo viator. Un caminant, en primera persona que, tot i que sap que li «tocarà menjar la pols», no es deixa endur pel corrent. Té set de justícia i no defuig el compromís. Que comparteix «el poc aliment que porta», les penes i alegries, «tant si m’omple la joia com si em buida la tristor», a les verdes i a les madures. Que experimenta que la vida és un camí incert, amb els seus alts i baixos: «com la terra és incerta» (avui fa sol i demà plou) «així soc jo», però que malgrat el dubte, i acceptant les pròpies limitacions: «duent amb mi el sarró», sap que el camí que fa té sentit en comprovar que no està sol en el combat per un demà més just i més lliure, ja que experimenta «la joia i el crit que l’empeny endavant» en veure «lluny a l’horitzó» més gent com ell «que van vencent la por», i fins i tot es disposa a ser líder, a «avivar amb el cant el pas dels seus companys».

Últims records

La Universitat Catalana d’Estiu a Vic i els pas de la Marxa de la Llibertat

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez
Buscar a tot memoria.cat