Coses viscudes

Menjar durant el temps de la guerra i la postguerra

Març de 1937: una parada de queviures del mercat de la Plaça Major de Manresa. (Fotografia de Lluís Rubiralta i Garriga. Arxiu Comarcal del Bages).

 

“El pa no té cames, però fa caminar”. Aquesta dita era popular i es deia durant la guerra i molt els primers anys durs de la postguerra. Del meu record, foren temps de gran escassetat d’aliments i sobretot del que és bàsic en la nostra alimentació, el pa.

La població baixa, la de peu de carrer, la majoria de ciutadans, fou la que més va patir aquesta carència del menjar i del més bàsic, el pa, que era subministrat per racionament i no tots els dies, sinó només els dies que en donaven.

I els dies que en donaven, el pa era gairebé sempre fet de tot menys de farina blanca. Hi havia pa negre, pa de blat de moro de color tot groc –i aquest encara Déu n’hi do-, pa de figues posades a assecar -recordo haver vist les figues fet un forat i en un cordill, una gran quantitat d’assecades al sol; aquell temps, se’n menjaven de fetes com un pa, però es deia que si se’n menjaven moltes embrutaven la sang- i pa de  guixes. Aquest darrer era el que més mala fama tenia.

De les guixes, recordo haver vist uns homes d’aspecte encara bastant jove, però que per caminar s’ajudaven d’un o dos bastons, i la gent gran deia que era degut a haver menjat pa de guixes o haver menjat massa d’aquest gra.

De tot això, han passat molts anys per recordar i això del mal de les guixes he de confessar que dubtava d’escriure-ho. En una recent visita a una entitat bancària, l’empleat que em va atendre va dir-me: “Vostè és d’una generació molt forta”, i li vaig contestar: “No serà pas  per no haver-ne passat”, i amb la mà i obrint la boca li vaig fer el senyal de gana de tot, “però sobretot del pa” li vaig dir.

L’empleat de banca en qüestió va dir-me: “Efectivament, de pa i pa de guixes”. Em va sorprendre, per la seva edat, que em parlés de les guixes. Es veu que això ho sabia pels seus avis. Aquest home era egarenc. Llegit recentment el llibre de Vicenç Villatoro “La casa dels avis”, ja cap al final del llibre i parlant de la immediata postguerra també esmenta el pa de guixes i els seus efectes nocius a la ciutat de Terrassa.

Hi havia molta gana. Amb diners es trobava de tot gràcies a l’estraperlo i als estraperlistes, però no hi havia diners. Tothom treballava, però els sous eren de misèria i els diners no arribaven i molt més en famílies amb canalla per mantenir i algun avi sense cap tipus de pensió.

Aquells anys d’acabada la guerra, tot era per fer. No existia la seguretat social com la coneixem nosaltres. El sistema de punts, que era una ajuda per als treballadors casats amb fills menors d’edat, es va tardar encara uns anys a implantar i així tantes coses.

El pa, essent essencial, no ho era tot per a la menja. Hi havia les farinetes que, com la mateixa paraula diu, ve de farina. En aquells temps de gana també eren menjar per a moltes llars. Les farinetes no crec que anessin de racionament i si eren netes eren ben bones. A casa meva un plat de farinetes i un got de llet, que aquesta no fallava mai, era el nostre esmorzar diari.

Recordo a casa que, en un colador, colaven les farinetes perquè n’hi havia de molt brutes i plenes de palletes i abans de fer-les, doncs, s’havien de colar i les farinetes afegides en un brou com el de la matança del porc eren ben bones.

Al barri de les Escodines de Manresa en aquells temps encara hi havia molta pagesia. La mare anava per les cases conegudes quan mataven el porc i els demanava si els donarien brou de la matança, i si entre aquest brou hi havia trossets de la matança, que bo que era al plat de les farinetes! Però havia algunes cases que el que donaven gairebé era aigua de tan colat que era i llavors la mare deia que per haver-nos donat això valia més que no ens haguessin donat res.

Durant el temps del moniato, aquest feia de substitut de la patata, que sí que n’havien donat per racionament i a la botiga anaven cares. Les patates al camp eren molt envejades i sovint víctimes de robatoris, tot un maldecap per als pagesos.

Les garrofes també es menjaven. Havien servit com a xocolata. Fins i tot les peles de patates es menjaven. La nyàmara, planta que es veu a l’estiu entre regs, planta alta de tiges amb flors de color groc, gens oloroses, però de vista bonica, a la seva arrel fa com un tubercle de color vermellós i n’havia vist a menjar amb vinagre. Jo quan era canalla n’havia tastat. Fins i tot d’ortigues, n’hi havia que les agafaven per fer-ne sopes i amb altres herbes.

Una altra menja d’aquell temps era el blat de moro escairat de color blanc i era força bo. Recordo que deuria ser l’any 1943 que, per primera vegada, vaig anar a Montserrat amb els de casa, tots llevat de la iaia, i vam pujar la costa a peu pel cremallera. Com nosaltres, molta gent, ja que no hi havia diners. El pare portava una cistella grossa a l’esquena amb una olla de blat escairat, i aquest fou el nostre dinar d’aquell dia a Montserrat.

Aquells anys es menjava de tot i força. A cases de fumadors recordo haver vist als balcons en unes torretes unes plantes que deien que eren de tabac, un tabac molt dèbil. El pare era fumador, però no recordo haver-lo vist fumar aquesta classe de tabac o almenys no devia ser de la nostra collita, ja que mai no havia vist a casa tabac de torreta.

Tothom volia tenir un tros de terra; recordo haver sentit una noia, que els seus pares es dedicaven a l’agricultura, que va dir un dia que abans ningú volia fer de pagès i ara tothom voldria ser-ne.

Un exemple clar que tenien molta gent envers els pagesos i també envers els forners. Ambdós gremis eren, per certa gent, també malvistos. La Seu, acabada la guerra, quedà sense altars a les seves capelles laterals i les primeres on hi hagué altars començats i acabats fou a les del forners i dels pagesos.

La del forners tenia l’altar tot de marbre, amb el seu patró Sant Honorat, i al seu costat el de Sant Isidre, patró dels pagesos. La gent deia: “Mira, els sants dels pillets i dels lladres!”.

El meu germà i jo vam fer la primera comunió junts l’any 1941. El forner on de tota la vida els de casa havien anat a buscar el pa, cal Jordi de la família Noguera, a la plaça de Sant Ignasi, ens va regalar com a obsequi de comunió un pa blanc rodó de dos quilos, un vertader regal en aquell temps.

L’any 1942, el primer diumenge del mes de maig, concretament el dia 3, les Congregacions Marianes, que dirigia el jesuïta nascut a Sant Joan de Vilatorrada Ferran Torra Sisquella,  organitzaren una excursió amb carros  a Viladecavalls de Calders i més concretament a la colònia Jorba.

Amb carros el transport fou més econòmic, en aquell temps de tantes mancances. El número de carros fou de divuit i l’objectiu fou anar a visitar la tomba de l’anterior director de la congregació dels petits, els coneguts com a estanislaus, el també jesuïta Manel Peypoch, mort a les Tàpies durant la revolució del 1936.

Tota la molta canalla i no tan canalla s’hagueren de portar el dinar. Recordo un nen de la meva mateixa edat que, a l’hora de menjar, amb una carmanyola a la mà menjava cols soles.

Amb el meu germà anaven a l’escola Pare Algué, més coneguda per a tothom com la Bonavista, pel fet d’ésser al començament de la carretera del Pont Vilomara. Els dissabtes també hi havia escola, però només els matins, ja que després de passar el rosari i sortir a jugar al pati ja no fèiem res més.

En sortir de l’escola el dissabte, marxàvem tots dos sols, deixant els companys d’altres dies, per poder arribar a casa i menjar un mos de pa. Arribats a casa ens obria la porta la iaia. Li estimàvem la mà i, en demanar-li pa, més d’una vegada ens deia que no n’havien donat avui, fins dilluns. Hi havia gana de tot, però, per sobre de tot, de pa.

Explico dos casos que demostren la necessitat de la mancança del pa.

A la casa penúltima del carrer de Sant Llorenç de Brindisi d’aquells anys hi vivia una dona velleta amb la jove i un noiet; la velleta es deia Gertrudis (per a tothom Tuies) Pons Guitart. Aquesta dona demanava a la nora, de nom Queralt, pa i aquesta no n’hi podia donar perquè no n’hi havia. Gairebé al davant de casa seva, hi vivia una família que els avis encara tenien terra. La filla d’aquesta casa a l’hivern sortia al balcó, que estava ple d’espigues de blat de moro posades a assecar, i aquesta noia sortia amb una bona llesca de pa blanc. Llavors la velleta deia a la seva jove que sí que hi havia pa, que, al davant de casa, la Rosario en menjava. Aquest cas de la velleta amb la seva jove vídua sempre m’ha recordat el relat bíblic de Rut i Noemí.

Una cosa semblant passava a una noia al carrer de Santa Clara. Aquesta noia a estones cuidava un nen petit d’una casa també de pagès i on també menjaven pa. Al nen li donaven pa per menjar, però, coses de canalla, el pa que li donaven a vegades anava per terra, brut i potser amb mocs. La noia que el cuidava se’l menjava fos com fos, i així tants casos.

Resum del que es menjava en aquells temps:

Pa de tot tipus: el més escàs era el pa blanc, pa negre, pa de blat de moro, pa de guixes, pa de figues.

Altres menges:

Farinetes, sobretot; diria que aquest plat s’havia generalitzat.

Blat de moro escairat.

Patates, però no tothom.

Moniatos al seu temps.

La nyàmara.

De gra, fins i tot el blat de moro de les gallines; a casa el menjàvem una vegada ben cuit a la llar de foc. També pèsols, mongetes, cigró, si s’hi podia arribar. Hi havia de tot, però per a molts mancaven els diners.

Cols soles i fins i tot, sense exageració, certes herbes.

Parlant del pa de blat de moro, que aquest pa encara Déu n’hi do, era bo, recordo un acudit que es va fer bastant corrent: una família va portar un fill petit a cal metge perquè es rascava molt sovint el cap. El metge va preguntar als pares si el nen acostumava a menjar pa de blat de moro, i els pares li digueren que sí que en menjava, és clar. El metge els va dir que això de rascar el cap era aquest pa, que li volia començar a sortir la cresta.

Quan un pa es començava s’acostumava a fer-li una creu amb la gavineta i si en queia un tros a terra s’agafava i s’estimava dient “el pa que Déu nos do”.

 

Últims records

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala
Buscar a tot memoria.cat