Acariciant la memòria

Matonets de la Granja Saldes

Durant els anys seixanta, els ciutadans dels barris baixaven a ciutat. El centre s’identificava com l’autèntica ciutat. Les barriades tenien menys entitat. Amb l’aparició de les associacions de veïns, a principis dels setanta, les realitats perifèriques incrementaren el seu valor, fruit del contrapès que exercien vers el Consistori municipal. Dins d’aquest context, recordo la lluita de l’Associació de Veïns del barri de la Sagrada Família per aconseguir un semàfor per la cruïlla entre la Ctra. del Pont de Vilomara i el carrer Viladordis. Ara, la reivindicació sembla insòlita, però era ben real.

Arribada la democràcia, la ciutat va créixer descentralitzant i desconcentrant espais i serveis. El centre urbà es va anar diluint, a favor de noves centralitats.

Però, les dinàmiques centrípetes dels seixanta feien bullir el centre manresà. Els cotxes corrien per arreu, els comerços desprenien vitalitat i els ciutadans circulaven animadament. Sobretot, els dissabtes al matí, quan, desenes de parades s’instal·laven a les places més cèntriques. Des de la Plaça Major fins a la Plana, i per la Muralla, des dels Infants fins a Sant Domènec. Entre d’altres, em fascinaven els luxosos cotxes estacionats damunt la vorera, entre la Muralla del Carme i la Plaça Sant Domènec, amb les portes ben obertes, per deixar sentir la qualitat sonora de la ràdio que tenien sintonitzada, i exposats com a mostra del premi que guanyaria qui volgués provar sort.

En algunes ocasions, tenia l’oportunitat de viure directament aquell tragí del centre. La meva àvia vivia al núm. 3 del carrer Nou, un edifici cantoner amb la Plana de l’Om. Quan la visitava percebia la ciutat molt diferent de com la vivia des del meu barri. La terrassa comunitària permetia gaudir d’una vista privilegiada sobre la ciutat. Des d’observar el dia a dia de la Plana de l’Om, fins al preciós paisatge de teulades cèntriques que planejaven sota el cel, passant per unes vistes excel·lents de la façana principal de la Seu i de la Torre Santa Caterina.

A la mateixa escala, hi vivien alguns dels comerciants amb negocis situats als locals de la zona. Els Srs. Franquesa regentaven una tintoreria a la Plana de l’Om i els Srs. Calsina una botiga de puericultura al mateix carrer Nou. Des d’allà, també s’interactuava amb altres comerciants del voltant. El més freqüent, el Sr. Francisco Planas, que regentava una atapeïda botiga de queviures situada al número 8 del mateix carrer. Era un simpàtic senyor, capaç de proveir un variat ventall de productes, amb un parell de sagals que s’encarregaven de fer arribar la comanda als domicilis de la clientela. D’altres comerciants a qui visitàvem sovint, eren la botiga de punt El barato, al mateix edifici. El sabater Magí a la casa del costat. La carnisseria Riera i el Forn Esquius, una mica més enllà. La impremta Solà i la cereria Miravitlles, al carrer del Mestre Planes. L’orxateria Coloma i la Granja Saldes, a l’altre costat del carrer. Ara, un punt i a part pel darrer establiment.

La Granja Saldes estava situada al núm. 6 del carrer Nou. Era un espai tranquil i silenciós, on semblava que no passava el temps. Al costat de la porta d’entrada, hi havia un petit aparador on no s’exposava res d’especial. A l’interior, amb una estètica atemporal, destacaven les taules de marbre amb potes de ferro forjat, situades a banda i banda del local. Al fons, un taulell i una estança on es preparaven les comandes de la clientela. D’allà sortien els meus millors desitjos.

La meva àvia paterna, a qui havia batejat com a iaia Txon, per la contracció del seu nom real, Encarnación, quan començava a articular les meves primeres paraules, solia convidar-me a berenar. Habitualment, un suís amb una enciamada, però a mi m’encantava la perla de la casa, el matonet. Tot i el seu nom, no tenia res a veure amb el tradicional mató. Era una delícia del cel, semblant a una pannacotta. El dolç era el resultat de bullir a foc lent la llet amb pell de llimona, sucre i canella; espessida amb midó i reposada en una flamera per donar-li forma. Per servir-lo, es bolcava en un plat i amb una cullereta tocava gaudir de la seva exquisidesa.

La granja estava regentada per l’Angelina Bosch. Una persona seria i educada, que amb la seva eficiència ens preparava el berenar. Després, el negoci es devia traspassar, atès que el 1965 va aparèixer nou personal. La nova responsable era la Montserrat Piñot qui, amb l’ajuda de la seva germana Dolors, va donar continuïtat a l’activitat. Però, els matonets eren igual de bons.

Més tard, vaig retrobar-me amb l’Angelina i vaig conèixer el motiu per què havia deixat la granja. Als vuit anys, els meus pares van decidir matricular-me a l’Acadèmia Catalunya, just a l’altra banda de la ciutat. Crec que, hi va ajudar la coneixença que el meu pare tenia amb l’Angelina. I, allà me la vaig trobar, fent de professora del nivell de Preparatòria. L’Angelina havia deixat el davantal de la granja per la bata de docent. Un nou rol professional, sota la direcció del Sr. Bernat. La recordo com una persona culta i ben capacitada, que sabia gestionar un grup de canalla com nosaltres, amb moltes ganes de divertir-se.

Les meves visites al carrer Nou van continuar fins a principis dels setanta, quan la meva àvia va venir a viure al nostre barri. El centre començava a perdre efectius.

Els berenars a la Granja Saldes es van acabar i, malauradament, els matonets es convertiren en un record que mai més he oblidat. Qui els havia provat, encara es pregunta com estaven fets. Recentment, la Montserrat Piñot llançava una pista, vinculant la similitud dels matonets de la Granja Saldes amb el Mató de monja, un dolç de l’edat mitjana atribuït a la comunitat de monges Clarisses del Monestir de Santa Maria de Pedralbes de Barcelona.

 

Últims records

Universitat Catalana d’Estiu a Vic i alguna cosa més

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez
Buscar a tot memoria.cat