El dimarts 24 de gener del 1939 van fer l’entrada a la ciutat les tropes dels nacionals, les del general Franco. “Han marxat els lladres, s’ha acabat la fam”. Això és el que recordo que ens van dir en català uns homes amb boina vermella.
El diumenge següent, dia 29, a casa van dinar d’hora. Feia un bon temps de sol i els grans van decidir que anéssim al Passeig del Riu per veure els disbarats que havia fet en deixar Manresa l’exèrcit republicà. Els grans de casa eren la mare, la iaia i la tieta, germana soltera de la mare. El pare no era a casa, era al front.
Pel Passeig del Riu hi havia altra gent que, com nosaltres, havien tingut el mateix pensament d’anar a veure com havia quedat. A casa s’aturaven a parlar amb gent coneguda. Parlaven dels darrers dies viscuts i també dels seus familiars que eren el front, com passava a casa. La guerra encara no s’havia acabat.
Al Passeig del Riu, el Pont Vell era partit pel mig. De la palanca del pont de l’Estació del Nord, no en quedava res. El pont de pedra o de Sant Francisco estava una mica escantonat. Recordo que on ara hi ha un hotel llavors hi havia uns taulons. Va fallar la càrrega explosiva. Sort n’hi va haver! El trànsit rodat va poder continuar i així els enterraments van poder arribar al cementiri. El pont del cementiri també se’l van carregar, si bé per una escala que anava de costat a costat sencer la gent podien anar-hi, però no els enterraments.
La gent que els de casa trobaven per parlar, alguns els van dir que aquella tarda de diumenge s’obria la Cova de Sant Ignasi al culte i ja ens tens els de casa a la Cova, camí que ja ens venia bé per tornar a casa. Jo era la primera vegada que recordo haver-hi posat els peus i em vaig quedar bocabadat.
L’església ja era plena de gom a gom. Ens vam haver de quedar al darrere, al darrer banc, i drets. L’església estava amb tots els llums encesos, d’aquells llums que en deien aranyes. N’hi havia quatre al presbiteri, dues de grans i dues de més petites, i al capdamunt dels ciris, unes bombetes petites al dalt de tot on hi ha l’esperit sant i, a cada costat de les imatges trinitàries, uns ciris amb les bombetes obertes. Així mateix, a cada volta de les capelles laterals, també hi havia unes aranyes petites, però també amb llums.
A la trona, un predicador que no sabia què deia perquè no entenia el castellà. A cada costat unes imatges de sants de la Companyia. Els de casa, assenyalant-ne una, em van dir que aquell era el meu patró, Sant Lluís de Gonzaga. El meu germà també va demanar un sant per a ell, que es deia Vicenç, i li van dir la imatge de Sant Estanislau de Koska i tots contents.
En sortir de la Cova vaig demanar a casa si a Montserrat encara era més maco que a la Cova i van dir-me que sí. Jo vaig pensar, doncs, com hauria de ser de bonic, ja que per mi la Cova aquella tarda era el cel.
Vam arribar a casa i a sopar i a dormir. No sé què devíem menjar, però segur que patates. El pare tenia un camp i abans de marxar al front encara havia pogut collir les patates, que en teníem per tot l’any. El pare fou reclutat tard per anar al front. Era de les darreres lleves, i aquesta era a la segona guerra a què anava. La primera, en temps de la lleva que li corresponia, fou la guerra del Marroc. De les dues, gràcies a Déu, en va poder tornar, però d’aquesta darrera, com a record, sempre li va quedar una lleugera i dissimulada coixesa.
