Fragments d'unes memòries inèdites

Manresà “Avant la lettre”

Com que tots tenim un passat, deixeu-me fer un parèntesi, valent-me del que tinc escrit de temps ha en unes memòries inèdites que penso titular Les arrels i les ales, per explicar-vos dues anècdotes relacionades amb la «Molt noble, molt lleial i benèfica ciutat de Manresa» que vaig viure abans de ser manresà: una de la meva infantesa i l’altra de la meva joventut.

 

ESCOLA RATA PA

I per acabar amb la meva carrera d’escolanet, us relato la primera vegada que vaig posar els peus en un escenari de Manresa. Va ser en una trobada d’escolans de tot el bisbat de Vic, que es va fer al teatre Kursaal l’any 1958, no recordo el dia.

Així que vam baixar de l’autocar, amb què veníem els escolans d’Osona, mossèn Xavier Falgueras, el rector de Folgueroles em va presentar per en una tria, càsting en diuen ara, per fer de protagonista d’una breu escenificació que amb prou feines vam assajar. Vaig haver de fer de sant Tarsici, un màrtir romà del segles III-IV, que va morir apedregat per voler evitar la profanació de l’eucaristia.

Val a dir que l’escenificació es va fer en català, i això ja era excepcional per l’època. Ves, qui m’havia de dir que amb el grup de cançó Esquirols (1969-1985) tornaria a pujar en aquell mateix escenari, i altres, de Manresa, i acabaria vivint més anys a la capital del Bages que no pas a Folgueroles! Els camins del Senyor són inescrutables.

Perquè us feu una idea del tema us transcric la història que vam escenificar, treta del llibre Flors eucarístiques (1953) de Zacaries de Llorenç, un frare caputxí. Aquest llibre l’he heretat de la biblioteca de casa de la Tere; és un llibre d’època, un regal típic de primera comunió:

«Sant Tarsici, Protomàrtir de l’Eucaristia. En els primers segles de l’Església, durant l’època de les persecucions, era costum d’endur-se’n els cristians a casa seva la sagrada Eucaristia i de portar-la ells mateixos als germans de religió que es trobessin malalts o a la presó a punt de sofrir martiri. A Roma, a les catacumbes de Sant Calixte, succeí un dia que, després de celebrar la santa Missa, el sacerdot cercava qui fos prou valent per portar la comunió a un dels fidels qui desitjaven rebre el Pa del cel abans de ser conduïts al circ i ésser devorats per les feres. Un jovenet acòlit, anomenat Tarsici, s’atansà tot decidit i demanà que li fos confiat el Santíssim.

El sacerdot no s’atrevia pas a encomanar-li tal missió, puix era realment perillós i delicat anar pels carrers cèntrics de Roma amb l’Eucaristia en temps de persecució tan exacerbada. Però Tarsici instà de tal manera, assegurant que no es deixaria prendre el cos de Jesucrist, que a la fi el sacerdot es deixà vèncer i li penjà el petit copó al coll, revestint el jovencell generós amb un mantell creuat sobre el pit.

Tarsici marxà cap a la presó, tot meditant que portava el mateix Déu i ple d’una celestial alegria. Li sortí al pas una noble senyora parenta seva, convidant-lo a entrar a casa d’ella per celebrar una festa de família; ell, però, refusà el convit al·legant que tenia llavors una missió urgent a complir. Més enllà l’enrondaren uns nois, incitant-lo perquè s’aplegués al joc que estaven fent; Tarsici els fugí de les mans i continuà el seu camí. Alguns soldats i altres pagans es fixaven en el recolliment d’aquell noi i començaren a dir: «Ve’t aquí un cristià que deu portar les relíquies d’algun mort o algun altre misteri dels seus». El detingueren, el voltaren i li preguntaren com se deia. En veure que no responia ni a força de totes les amenaces, el varen agafar violentament, li esquinçaren el mantell i provaren d’introduir les mans entre les seves, sempre encreuades amb tota la força damunt el pit. Tot fou inútil. Tarsici es mantenia ferm, amb els ulls aixecats al cel, amb els braços més adherits que mai, enrobustit per una fortalesa sobrehumana. Llavors els bàrbars agressors, fets unes fúries en veure’s vençuts per la tenacitat d’un noi, el varen fer malbé a bastonades i el mig destrossaren amb tota crueltat. A l’últim caigué a terra amb el front ple de sang, extenuat i moribund, sense deixà, però, el bon Jesús i expirant als pocs moments abraçat encara a Ell. Els sacrílegs botxins prou li volgueren separar les mans, una vegada mort. Mes fou endebades. Jesús volgué glorificar la valentia del seu petit atleta, permaneixent amagat als ulls d’aquells miserables i evitant d’aquesta manera miraculosa llurs ultratges. Davant tal prodigi s’estamordiren i varen fugir ciutat endins.

Alguns cristians recolliren el cos del jove màrtir. Un d’ells, robust d’espatlles, se’l carregà damunt i el conduí a les catacumbes de Sant Calixte, d’on feia poc havia sortit Tarsici. El sacerdot li va desfer les mans, trobant intacte el petit copó amb el Santíssim.»

I, que consti que, a Folgueroles, no tan sols vaig fer d’escolà a la parròquia, sinó també a dalt de l’escenari, ja que com a tal vaig actuar, dirigit pel mestre Ernest Morató, el dia 15 de febrer de 1959 al Centre Parroquial de Folgueroles en l’obra de teatre La creu, de D.P. Colomer, segons llegeixo en el programa de l’època redactat en castellà. Dels dotze actors que hi interveníem jo era l’únic menor i recordo haver vist, entre bambolines, una parella petonejant-se que van acabar essent marit i muller: en Lluís Riera, de cal Masover de la Sala, i la Mercè Tatché, de can Turo.

 

BALL DE MUNTANYA DE FOLGUEROLES I L’ESBART DE DANSAIRES MANRESANS

Ara fa 50 anys, l’any 1971, Joventut Verdaguer [Un col·lectiu de joves que veníem una filial d’Amics de Verdaguer, una de les primeres entitats culturals amb estatuts aprovats (1968) durant el Franquisme. Des de 1967,fins que vaig venir a Manresa, al llarg de cinc anys vam fer un munt d’activitats com ara teatre, conferències, cantades de caramelles, castanyades, exposicions, focs de Sant Joan, un viatge amb autocar a Peníscola, i un munt d’excursions que van culminar en tres anades a la Pica del Canigó i en la total implicació amb les festes de Mn. Cinto.

Tot això, a finals del franquisme, va ser possible gràcies a l’orientació d’Ernest Morató, el mestre de Folgueroles (llavors n’hi havia un per als nois i una mestra per a les noies). Morató perquè li ho vam demanar ens havia dirigit els pastorets La lluita eterna, escrits per ell mateix i a partir d’aquí vam néixer com a col·lectiu, sota el paraigua legal d’Amics de Verdaguer i amb el suport moral d’una altra “bellíssisma persona” que passava els estius al poble i sempre ens va fer costat, el poeta neonoucentista Miquel Saperas que havia estat secretari de l’Orfeó Català i exercia de secretari de l’entitat verdagueriana.

Saperas paternalment ens acollia a casa seva, on ens convidava a fumar “Philips-Morris”, el famós tabac mentolat de l’època, i fent tertúlia ens introduïa al món cultural català parlant-nos d’escriptors, músics, pintors, i artistes catalans. Diguem que sembrava autoestima catalanesca com ningú, que bona falta ens feia.

I tot això va ser possible perquè una tercera persona adulta va saber estar a l’alçada de les circumstàncies, l’alcalde Marcel·lí Arumí que va permetre que poguéssim disposar de les golfes de la Casa Museu Verdaguer com a seu social i de la sala d’actes. Amb aquesta cobertura legal, mai no vam tenir cap problema amb l’autoritat “competente”.

Vist amb l’expectativa del pas del temps és evident que aquella experiència ens va marcar, ja que en bona part es va fer realitat el que dèiem en el nostre ideari redactat per al programa de la Festa Major de 1970: “… més que intentar fer grans coses, el nostre objectiu s’ha centrat a conèixer-nos i a realitzar-nos com a persones” i a crear “un ambient de comprensió on posar els altres en la nostra vida i la nostra vida en la dels altres.”]

Ara fa 50 anys, deia, vam dur a terme unes camalleres, com diem a Folgueroles, dignes de passar a la història perquè hi vam recuperar el Ball de Muntanya gràcies a la col·laboració d’en Joan Presseguer de l’Esbart Dansaire de Taradell i d’en Josep Verdaguer, en Roviretes» [un gran flabiolaire que encara era desconegut i que avui té una plaça dedicada a Folgueroles.

Aquell any, una vegada més em vaig cuidar de la part coral i en algunes cançons hi vaig incorporar un acordió que havia comprat per 3.000 pessetes a en Pere Sellarès, de Borgonyà, avui un reconegut director de corals de la Plana. A partir de llavors sempre més que he participat en unes caramelles hi he tocat l’acordió, un instrument que a l’aire lliure es fa sentir i ajuda a mantenir el to.

Segons llegeixo en la crònica de l’època vam interpretar: «En estol», «Veniu tots bons amics», «El caçador», «Pastorel·la», «Bones festes» i «Corrandes» i, acabada l’actuació a la plaça Verdaguer, regalàrem una ampliació de Sau Vell al Sr. Presseguer que molt pacientment ens havia ensenyat el Ball de Muntanya».

La recuperació del ballet de Folgueroles va ser un èxit. Fins llavors l’havíem vist dansar per agrupacions de fora però mai l’havíem vist dansar per gent del poble. Folgueroles amb aquelles caramelles se’l va fer seu de tal manera que per la Festa de Mossèn Cinto, el mes de maig d’aquell any, el vam tornar ballar com a cloenda d’un recital de danses que l’Esbart Manresà va fer a la Pista Municipal d’Esports, i encara hi vam tornar per la Festa Major perquè la comissió de festes ens ho va demanar.

Això va fer que, amb camalleres o sense, a la llarga el ballet es mantingués i que hagi passat de pares a fills gràcies a Amics de Verdaguer que el va incloure a partir de llavors en el programa de la Festa Verdaguer. Tot un patrimoni que no s’ha perdut gràcies als participants amateurs i voluntaris que cada any, excepte l’any de la pandèmia, el 2020, n’han estat protagonistes.

Últims records

1976 a Vic: Universitat Catalana d’Estiu i alguna cosa més

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez
Buscar a tot memoria.cat