L’any 1980 la Convergència i Unió de Jordi Pujol va guanyar les primeres eleccions de l’actual etapa al Parlament de Catalunya, sense majoria absoluta. Va governar amb el suport de l’ERC d’Heribert Barrera, que a canvi va obtenir la presidència de la cambra, i de la UCD d’Adolfo Suárez, que necessitava el vots de CiU a Madrid.
L’any 1982 el PSOE de Felipe González va aconseguir una folgada majoria absoluta a les legislatives espanyoles. L’any 1984 Jordi Pujol també es va fer amb la majoria absoluta a les segones parlamentàries catalanes.
El 1986 es van convocar noves eleccions generals, i tot apuntava que el PSOE conservaria el govern, ja que el principal opositor era un Manuel Fraga desgastat i amb la llosa d’haver sigut ministre de Franco. En aquest context, alguns sectors empresarials van creure que hi havia espai per a un partit de centre reformista, liberal en economia i moderat en la resta, que limités les expectatives electorals del PSOE. Així va néixer l’Operació Roca, consistent en proposar Miquel Roca Junyent com a candidat a la presidència del govern al front d’una coalició entre CiU, que seria la marca a Catalunya, i el Partido Reformista Español, on havia aterrat gent de sectors liberals i demòcrata-cristians. Un d’ells era l’empresari Florentino Pérez, actual president del Reial Madrid. Trencant la tradició, el candidat a president no encapçalaria la llista de Madrid sinó la de Barcelona.
Va engegar-se la campanya electoral i l’agenda d’actes va portar Miquel Roca a Manresa, a un míting a l’aire lliure en el que va insistir en un missatge que considerava central: calia evitar que el PSOE repetís la majoria absoluta perquè portava a un exercici prepotent de la governació.
Al final de l’acte m’hi vaig apropar, em vaig presentar com a periodista de Regió7 i li vaig fer una pregunta:
–Si les majories absolutes són dolentes perquè faciliten la prepotència, què me’n diu de la que té CiU al Parlament de Catalunya des de fa dos anys?
–Ha de pensar una cosa, i és que de majories absolutes n’hi ha de dues menes: les prepotents i les convergents.
I després de facilitar-me aquesta frase, ideal per ser destacada entre cometes a les pàgines del diari, es va acomiadar amb un somriure més educat que sincer.
Majories prepotents i majories convergents, i les nostres són de les bones perquè nosaltres som dels bons. Però l’Operació Reformista va ser un fracàs absolut. CiU va fer un gran resultat a Catalunya, però a la resta de l’Estat el Partido Reformista no va treure ni un sol diputat. La idea de fer costat al projecte d’un catalanista acostumat a intercanviar votacions al Congrés per competències i diners per a la Generalitat va provocar un refús força general a l’oest del Cinca i al sud de la Sénia. Pujol en va prendre nota i va descartar qualsevol provatura semblant en el futur.
