Per entendre el fenomen d’Art Viu, ens hem de situar en la dècada dels seixanta del segle passat. En un temps on no hi havia llibertat d’expressió; on per evitar les retallades de la censura, s’havia d’emprar tota la murrieria del món. Tampoc llibertat de reunió; la gent havia de reunir-se d’amagatotis o dient que ho feien per motius religiosos, o altres mentides més o menys acceptades. Oficialment, tan sols hi havia el partit i el sindicat del govern; els partits, tanmateix, seguien treballant clandestinament, com sempre. En aquells moments, tots a la una per revertir aquella situació.

En aquells anys, els fills nascuts durant la guerra i la postguerra vorejàvem els vint anys. Molts d’aquest jovent, transitaven per les universitats i s’havien imbuït de les noves idees alliberadores. Una bona colla, s’havien afiliat als partits d’aquells moments. En aquest context, doncs, un grup d’aquests joves es van matricular a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual de Barcelona, que dirigien la Ma. Aurèlia Capmany i Ricard Salvat, els quals els van animar a crear un grup de teatre a Manresa. Per l’altra banda, un altre grup de joves afiliats o simpatitzants de diferents partits clandestins, es reunien a l’estudi que havíem compartit amb el Manel al Passatge Lladó. Reunions on es va decidir crear el grup d’Art Viu per fer front al tipus de cultura oficial que oferia el règim.

Per acabar-ho de lligar, però, restava trobar un organisme que permetés una certa oficialitat, per actuar legalment. I aquesta possibilitat la va oferir el Cercle Artístic de Manresa. Per aquest motiu fem aquesta exposició els quatre pintors d’Art Viu, en el centenari del Cercle Artístic, per recordar amb agraïment aquell servei d’acolliment, de respecte a l’autonomia i de permetre-li al grup moure’s oficialment sota el paraigua de la nostra entitat centenària.

Al voltant del grup del teatre s’hi movien diferents subgrups que organitzaven les seves activitats; els músics, els del cinema, els polítics, els literats i els pintors: els quals érem els que teníem una relació més directa amb el grup de teatre. Ja que teníem cura de l’escenografia, dels cartells, dels programes de mà, de la propaganda. A més de les vegades que els quatre vam exposar, sota el nom de “GrupArtViuPintura”, vam organitzar exposicions d’en Tàpies (litografies), Subirachs, Grau Garriga, Àngel Jové, Modest Cuixart, Pla Narbona, Jordi Sarrate i una sobre “Art de la segona meitat del segle XX” (formada per artistes de la Galeria Joan Gaspar de Barcelona).

Perquè us feu càrrec del tipus de cultura frontal al règim i els problemes que va haver de suportar el grup per portar-ho a terme. Aquí teniu el llistat dels autors més representats pel grup de teatre: Eugen Ionescu, Bertolt Brecht, Jean-Paul Sartre, Anton Txékhov o Simone de Beauvoir, com a forans; catalans com Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, o Joan Salvat-Papasseit; i de parla castellana: Federico Garcia Lorca, Osvaldo Dragun, Fernando Arrabal o Miquel Hernández.

Pel que fa a l’exposició: Mostrem obres fetes durant aquella dècada dels anys seixanta del segle XX, com a punt de partida. I, seguidament, ho acompanyem amb una petita retrospectiva fins allò que fem avui.

Als quatre pintors d’Art Viu, ens agradaria fer memòria de les persones que havien format part d’aquell col·lectiu i sabem ja no son entre nosaltres: Teresa Obradors, Pilar Arnau, Lluís Calderer, Joan Cirera, Juan i Jaume Sala, Francesc Bozzo, Agustí Soler, Emili Martínez, Josep Padró, Lluís Maruny, Claudi Muntanyà…

Agraïm a l’Ajuntament, a través de la Regidoria de Cultura haver acollit aquesta exposició. I, molt especialment, a la Maria Camp i al Pep, que fan possible les exposicions d’aquesta santa casa.

Josep M. Massegú

ART VIU, EN EL CENTENARI DEL CERCLE ARTÍSTIC DE MANRESA¹

Per situar al grup Art Viu, ens cal anar fins als anys seixanta del segle passat. Quan al país li restava encara una quinzena d’anys de franquisme i el règim dictatorial s’havia endurit, signe evident de les seves darreres espernegades. Tanmateix, vist i no vist, un aire nou anava traient el cap, com un immens sotabosc que anava prenent posicions per sota d’una pila d’arbres caducs. La generació dels fills de la postguerra, recolzats en personatges lúcids que marcaven el camí a seguir, havien anat prenent consciència de la situació i s’havien compromès políticament contra el règim antidemocràtic establert.

I va ser en aquest ambient sociopolític, que una colla de jovent, inquiets i apassionats pel teatre, es van matricular a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) de Barcelona, fundada i dirigida per Ma. Aurèlia Capmany (1918-1991) i Ricard Salvat (1934-2009), els quals, mica en mica, els van animar a crear un grup de teatre a Manresa. Per l’altra banda, un altre grup de compromesos políticament en diferents partits clandestins, es reunien a l’estudi que el Manel Marzo-Mart tenia en un àtic del Passatge Lladó. Reunions on es va decidir crear un grup cultural que fes front al que oferia el vell règim. Va ser, doncs, degut al retrobament d’aquestes dues línies, polítiques i culturals, que va néixer el fenomen d’Art Viu. Tanmateix, per acabar-ho de lligar del tot, restava trobar un organisme que els permetés una certa oficialitat per actuar legalment i públicament. I aquesta possibilitat la va oferir el Cercle Artístic de Manresa, gràcies als pintors joves que formàvem part de la junta de l’entitat. Val a dir, però, que Art Viu, durant la dècada de la seva existència, va ser un grup autònom dins del Cercle. Una mena de maridatge que va generar moments de tota mena, bàsicament, deguts a la censura i als problemes amb aquell vell règim, que es veia altament qüestionat amb les obres i els actes organitzats pel col·lectiu.

El tronc del grup, va ser sempre el teatre. Al voltant del qual, però, s’hi movien diverses branques, que independentment organitzaven les seves activitats, tot i que sempre en la mateixa direcció crítica i reflexiva, vers la manca de llibertats dels règims dictatorials. D’entre totes les parts que vorejaven el tronc, l’apartat dels pintors, era la que tenia una relació més directa amb el grup central del teatre, ja que tot el tema de l’escenografia, els cartells, pasquins, programes de mà, etc., era responsabilitat seva.

Ja que, d’alguna manera i amb els seus normals alts i baixos, el Cercle va acollir i, per tant, fer possible aquells gairebé deu anys de servei a la comarca del Bages i, sobretot, a la nostra ciutat, mitjançant la presència d’una oposició cultural alliberadora d’una gran dignitat i qualitat, l’Antolina Vilaseca, el Manel Marzo-Mart, el Josep Soler Montferrer i jo mateix, que avui fa més de seixanta anys formàvem part d’aquell grup d’Art Viu, ens reunim de bell nou en aquesta exposició col·lectiva, per rememorar el centenari del Cercle Artístic de Manresa i afegir-nos a la celebració d’aquesta feliç efemèride.

Accés al catàleg de l’exposició.

Josep M. Massegú, gener de 2024