El 16 de maig de 2003, es va celebrar, a Manresa – concretament a la Fundació Althaia – la JORNADA CATALANA DE GINECOLOGIA i la Dra. Neus Prat Puigpelat, llavors Cap de Ginecologia, em va demanar col·laborar, amb la meva experiència personal, en l’àmbit d’oncologia.
Qui em coneix bé sap que soc sociable i de bon tractar, però amb un punt de timidesa i, especialment, si soc centre d’interès, explicant vivències íntimes meves. No obstant això, quan passes per circumstàncies difícils, se’t desvetlla una espècie de valentia juntament amb un sentit de compromís.
Personalment, pensava que algun dia hauria de fer-ho i, per tant, quan se’m va plantejar, vaig dir que sí, a l’instant, ja que el meu esperit no és pas el de donar-hi voltes i voltes, ni preguntar-me el perquè, sinó sortir-me’n i poder ser útil.
També he de “confessar” que, quan la Dra. Prat va pujar a l’escola de l’hospital – el meu àmbit personal de treball – per demanar-m’ho, feia pocs dies que m’havia fet una analítica per la visita de control i, en veure-la, em va agafar una suor freda i un espant de mort! M’esperava el pitjor …
Suposo que l’alegria de conèixer que em buscava per aquest acte em va donar la tranquil·litat, i el coratge suficient per pagar el “deute” d’haver-me tret un bon pes de sobre!
De tota manera, aquesta por – ho he de confessar – ja no te la treus mai més! S’adorm, però torna a treure el cap quan s’acosten els controls (que t’espanten, però a la vegada també et donen seguretat) o quan tens algun dolor que desconeixes …
Al preparar la meva intervenció em vaig plantejar a qui l’havia d’adreçar …
No és el mateix parlar amb persones angoixades perquè estan vivint el problema, en pròpia pell, que amb les que el viuen professionalment, cada dia, a través dels seus pacients, i sumen el patiment de cada un d’ells …
Vaig pensar a fer una reflexió en veu alta d’aquelles coses que, personalment, em van anar bé, de les que vaig agrair i de les que, d’alguna manera, esperàvem totes les persones que havíem de passar per les seves mans.
D’entrada, vaig agrair, a l’organització, el fet d’haver-m’hi convidat, i la delicadesa i encert amb el títol de la meva intervenció: L’experiència d’una dona (i subratllo la paraula dona).
Vaig presentar-me com a mestra de l’escola per a infants malalts en aquest hospital, des de 1975, i com a membre de l’Olivera, l’associació manresana d’ajuda mútua de persones amb càncer de mama (que aquest any 2022 és el seu 20è aniversari)[1].
He passat dues vegades – el 1996 i el 1998 – per l’ensurt de donar-me una notícia d’aquestes característiques. El 1996, a més de la cirurgia vaig haver de fer 8 sessions de quimioteràpia i dos tipus de radioteràpia[2], amb un total de 35 sessions. L’octubre del 1998, en una de les mamografies de control se’m va detectar un nòdul a l’altre pit. Això va voler dir, passar per quiròfan, amb la sorpresa de què al cap d’uns dies em van notificar que hi havia de tornar perquè s’havia de fer mastectomia.
Sempre he pensat que va ser una gran sort que, la primera vegada, fos jo mateixa qui m’adonés del nòdul. Tot i que un dels dubtes importants va ser a qui ho havia de dir … si és que ho havia de dir … Perquè també tenia sentiment de fer el ridícul.
Finalment, a l’hospital, vaig decidir comentar-ho al metge d’empresa i gràcies a ell, que hi va donar importància, es va posar fil a l’agulla.
Quan se’m va informar sobre les proves que m’havien fet, va ser el metge d’empresa qui em va cridar al seu despatx i em va dir que m’havia d’operar i com més aviat millor.
D’entrada, quina va ser la meva reacció? En aquells moments, se’m van acudir totes les excuses possibles… La més real i “convincent”, per a mi, era que havia d’anar a Suècia, a un congrés de mestres d’hospitals, ja que hi estava inscrita, i hi presentava un treball …
Total… que m’operaven el dilluns de la següent setmana!
Operar-me al mateix lloc on treballava, per a mi, em feia sentir acompanyada de cares conegudes. Vaig agrair les visites dels companys i companyes de l’hospital que se succeïen. Va ser molt reconfortant, especialment, la d’aquelles persones que havien passat també per una situació difícil o similar… i, amb la seva presència i ànims, m’encoratgessin. Durant el tractament, em vaig sentir especialment mimada pel personal d’oncologia, i la meva família.
He de dir també, que vaig aprofitar totes les ocasions de formació que el meu estat em permetia. Així tenia el cap ocupat i també podia descansar quan ho necessitava.
En la radioteràpia el que em va fer més impressió va ser el fet de quedar-me tota sola damunt de la llitera, i veure’s tancar la porta – tan gruixuda! – darrere el personal que m’atenia…
Recordo que, un dels primers dies, vaig voler fer una broma mentre em prenien mides… I em van fer callar. Això em confirmava la seriositat del que s’estava fent… Tenia por de moure’m sense voler, fins i tot de fer un esternut … I m’ajudava el fet de comptar mentalment (1…2…3…) per fer passar l’estona i no pensar en res més.
Una cosa important que em va aconsellar, en la darrera intervenció, una persona amiga, va ser la recomanació d’entrar i sortir de l’hospital amb la mateixa roba: Jo continuava sent la mateixa…
I al cap de quinze dies de la intervenció vaig anar a Lisboa – en un viatge que ja teníem previst, amb una colla d’amics. Havia “pactat” l’operació de tal manera que hi pogués anar. Era el meu premi! Hi vaig anar embenada, però feliç d’anar-hi… i m’ho vaig arribar a passar molt bé!
Llavors venia la recuperació pausada del meu futur, perquè quan et diagnostiquen d’un càncer, encara ara, et quedes d’entrada només amb el present. El futur esdevé incert… Per això, celebrar aniversaris per a mi, en l’actualitat, és una joia, gairebé diria un privilegi.
I després de l’explicació de la meva experiència personal, vaig acabar la meva intervenció, encoratjant als professionals assistents[3] a:
- Escoltar, mirar a la cara, parlar, animar, obrir horitzons i acompanyar.
- Fer costat a la persona que pateix, que se sent sola i se li torna el futur insegur.
- Escurçar el patiment d’una espera, i saber explicar amb realitat, mesura i afecte la cruesa d’uns resultats.
I vaig dir “amb mesura” perquè, a vegades, no pots arribar a pair tot el que et diuen… i fas un resum, molt simplista, del munt d’informació que t’arriba, perquè el que realment t’interessa és trobar resposta a una sola pregunta: “Me’n sortiré?”
I, per últim, vaig mostrar a la pantalla, un acudit que m’havia agradat i que, precisament, quan em van operar, em vaig endur a l’hospital[4], i vaig guardar a la tauleta de nit, junt amb la foto de la meva família.
