El febrer de 1980 vaig anar a Madrid per comprar una càmera de 16 mm. Aquella època, alguns treballs fets en aquest format, tenien un cert recorregut professional, després d’inflar-los a 35 mm en un laboratori. Com que m’havien recomanat una botiga de productes de fotografia de segona mà, ho vaig voler provar. Un cop allà, em vaig quedar una fantàstica Paillard Bolex per 100.000 pessetes.

En tornar a Manresa, vaig fer proves amb un cartutx que havia comprat. Però, el canvi de format, implicava més inversions en maquinària. Entre d’altres necessitava un projector per poder comprovar els resultats de les meves filmacions.

Altres cineastes locals havien fet passos similars. Com a mínim, dotant-se amb projectors i configurant les seves particulars sales d’exhibició, amb la finalitat de programar sessions d’aforament reduït. Programant en privat el material que es comercialitzava en aquest format.

Un dels cineastes més avançat de la ciutat era en Joan Guitart. Un artista pluridisciplinari que tenia el seu estudi al primer pis del carrer Sobrerroca, 16. Allà concentrava tota la seva activitat artística com a cineasta, pintor, dibuixant i publicista. El pis, situat a sobre de la Llibreria Sobrerroca, era tant un punt de trobada de persones vinculades al món de la imatge, com un espai d’ensenyament de les diferents matèries que li demanaven els seus alumnes. Des de preparar futurs operadors de càmera, aspirants a treballar per TV3, fins a les tradicionals classes de dibuix i pintura.

Després de passar per Cineclub Manresa i per Film Club Manresa, va deixar el Departament de Publicitat dels Magatzems Jorba per dedicar-se als seus propis projectes artístics. Entre d’altres, s’havia sumat a la moda de la formació a distància, molt habitual a finals dels setanta, amb un curs que havia escrit junt amb un altre company sobre realització cinematogràfica. Es tractava d’una modalitat didàctica que compartia amb les classes presencials que oferia al seu estudi.

A la primavera del 80, a través del meu amic Àngel Torrent, vaig contactar amb en Joan Guitart. Tot just havien començat un projecte cinematogràfic i van trobar bé convidar-m’hi. Estaven treballant en la preparació d’un curtmetratge de ficció que tractava el problema de l’atur, una nova problemàtica social que apareixia després del franquisme. Portaria el títol de “Per què?” i estaria protagonitzat pel Joan Torrent.

La preparació del guió es va allargar força temps. El Joan era meticulós a l’hora de concretar els aspectes tècnics i la decisió de cada pla era el resultat d’una discussió molt meditada. Després del rodatge, la pel·lícula va quedar sense muntar, atès que l’equip promotor es va desfer per causes de la vida: feina i família. Més endavant, el Joan va decidir finalitzar-la pel seu compte.

Com que entre els cineastes ens ajudàvem mútuament, li vaig proposar protagonitzar una escena d’un altre curtmetratge que jo estava fent simultàniament, titulat “Actituds”. Junt amb la seva companya, la Miracle Esparrica, farien el paper d’un matrimoni que es trobava un accident a la carretera. L’Àngel Torrent portaria la càmera.

A part dels projectes artístics mencionats i de la docència, la creativitat del Joan no deixava de produir noves iniciatives. La que més em va sorprendre, va ser la recreació d’una cuina, amb la finalitat de preparar un programa pilot d’una sèrie televisiva sobre receptes. Una idea innovadora en aquell moment. Posteriorment, la temàtica es va convertir en una de les ofertes més habituals de les cadenes televisives.

Finalment, un altre centre d’interès que oferia l’estudi d’en Joan, era el projector de 16 mm que tenia. A mi, em va servir per visualitzar el cartutx que havia rodat amb la càmera comprada a Madrid i poder comprovar la qualitat que oferia aquest format amb què havia rodat. Per a d’altres, els va servir per comprovar material d’altra procedència. Com el cas de dos cineastes coneguts de l’època, que acabaven de trobar una bobina en un lloc proper. Contenia un curtmetratge antic, rodat en blanc i negre i que no podien veure’l.

La visualització d’aquell material, va generar una certa expectació. Prèviament, havien desenrotllat una part de la cinta per visualitzar alguns fotogrames a contrallum i endevinar el seu contingut. Pensaven que es tractava d’un curtmetratge de caràcter pornogràfic, però necessitaven comprovar-ho. Aquella projecció va ser l’inici d’una història que s’intensificaria uns anys més tard.

Poc després, un amic del Joan li va oferir una oportunitat laboral apropiada pel seu perfil, que li permetria dedicar-se professionalment a la seva afecció. Es tractava de treballar com a realitzador audiovisual pel parc de Bombers de la Generalitat de Catalunya. Aquesta feina la va fer fins que es va jubilar.

Amb els canvis laborals, va deixar el pis del carrer Sobrerroca, per traslladar el seu estudi al passatge Lladó, just a sobre del concessionari Mazda. En aquest cas, era un pis molt més petit, apropiat només per encabir la seva activitat cinematogràfica. Un cop jubilat, encara me’l trobava sovint amb la seva càmera, registrant imatges dels temes d’actualitat. Es tractava d’una pràctica que va anar fent, fins que la salut li va permetre.