Cursa de fons

L’estanc de Les Escodines als anys 60

Ignasi i Angelina Carrió Roca que regentaven l’estanc Escodines.

 

L’estanc de les Escodines, situat al núm. 1 del carrer d’aquest nom, tenia un paper important a la vida social del barri. L’estanc era davant per davant amb la pastisseria Cucurella, un establiment que anys més tard, es va traslladar, engrandit, al carrer de Viladordis, on encara és ara.

El règim franquista va atorgar les llicències per obrir estanc a persones addictes al règim. Aquest era el cas del meu oncle, Ignasi Carrió i Roca, a qui li van donar el permís per “la expendeduría de tabacos núm. 2 de Manresa”. D’origen pagès, com tantes altres persones de les Escodines, feia compatible al mateix local la venda de tabac amb la venda de gra, pinso, adob i altres productes per l’alimentació, sobretot per al bestiar.

En aquell temps d’escassedat d’aliments, les cases tenien a les golfes, corrals amb gallines i conillers, per proveir d’ous i carn. Fins i tot en alguns casos, engreixaven algun porc als baixos o soterranis, com és el cas de cal Nyeru, al carrer de l’Aiguader, que és on vivia el meu oncle Ignasi. En aquests baixos també hi havia el cavall i el carro que havia servit per les feines del camp, i que ara servia per al proveïment dels pinsos i el tabac.

Jo us parlaré dels anys 60, quan vaig passar força estones a l’estanc ajudant a vendre i participant en converses amb clients i veïns.

Coneixíem quin tabac comprava cada client. Entre els treballadors de les fàbriques triomfaven els “Celtas Cortos”, els “Ideales” o la “Picadura Selecta” junt amb els llibrets de paper “Smoking”. Amb una mica més de nivell econòmic, la preferència era pels “Ducados”, seguit en segon nivell pels “Rex” i “Rumbo”, i més endavant pels “Habanos”. Els qui s’ho podien permetre i els agradava tiraven cap al tabac ros: “Winston”, “Camel”, “Marlboro” i “Chesterfield “ eren els preferits.

Tampoc descuidem els puros: les Faries. Els obríem la capsa i triaven els exemplars que els feien més peça. Per les ocasions més especials, hi havia els purets canaris, els “Alvaritos”, i per les grans celebracions, els puros havans. “Romeo y Julieta” era un dels referents, juntament amb Partagas.

Però en un estanc, a part de tabac, es venen segells, que llavors eren un producte de primera necessitat per qualsevol carta o postal. Es venia paper d’Estat que calia per a alguns tràmits o documents, es venien lletres de canvi, que tenien el valor d’oficialitzar els compromisos de pagament ajornat…, i també xiclets, pega dolces, Chupa-Chups…

Hi havia campanyes especials, com la de Nadal. Llavors era habitual a totes les famílies fer felicitacions nadalenques als familiars, amics i coneguts. Solien tenir una imatge al davant, i a la part de dins escrivies a mà la típica felicitació. Les del dibuixant Ferrándiz, amb figures una mica ensucrades, eren les que més triomfaven.

L’estanc era un punt de relació, de conversa, de veïnatge.

Periòdicament calia anar a fer provisió de tabac. Llavors el magatzem de la “Tabacalera Española” era a la carretera de Vic. Durant molt temps, anaven a buscar el tabac amb el carro, ja que el meu oncle tenia carro i cavall. Jo l’havia acompanyat en algunes ocasions. Més endavant el mitjà de transport va ser un motocarro, que va durar molts anys, abans que es comprés una furgoneta.

Un motocarro que el cap de setmana canviava l’ús i el meu oncle ens hi portava, al meu germà Salvador i a mi, a pescar al Llobregat. De vegades als Tres Salts, de vegades a Castellgalí, a l’aiguabarreig del Llobregat amb el Cardener. El meu oncle va tenir cinc filles que no van mostrar gens d’interès per la pesca, i a casa nostra tampoc. Però a nosaltres, els seus nebots, sí que ens agradava acompanyar-lo.

Als 60, el protagonisme de l’estanc de Les Escodines va passar a ser plenament de l’Angelina Carrió, la meva tieta, i de les seves nebodes. Llavors les autoritats havien obligat a separar l’estanc de lloc on es venia el gra i pinso. I l’estanc havia quedat més reduït però amb l’espai ben aprofitat. L’Angelina era una persona intel·ligent, llegida i amb una conversa agradable. L’estanc era el lloc per petites tertúlies ben interessants amb persones del veïnat.

L’Angelina era fan de les novel·les policíaques i de judicis. De novel·la negra, vaja. Com que ni casa meva ni a casa seva no teníem televisió, anàvem a casa de la família Selvas, sobre el forn del Segura a la plaça de Sant Ignasi, a veure l’episodi setmanal de “Perry Mason”, que ens encantava. Es tractava d’un advocat que resolia crims i altres delictes. L’interpretava l’actor Raymond Burr, que posteriorment va interpretar la sèrie “Ironside”.

Estem parlant de televisió en blanc i negre, i un temps en què de televisió en tenien molt poques famílies. A casa no n’hi havia. La sessió setmanal de televisió per al meu germà i per a mi es completava el diumenge a la tarda a casa de la nostra cosina Carme Perramon per veure l’episodi setmanal de Rin Tin Tin, un gos ensinistrat que era un autèntic heroi i resolia les situacions més compromeses.

L’Angelina Carrió també em va portar als Festivals GEM, que organitzaven dos diumenges al matí cada any un grup de comerços de Manresa al teatre Kursaal, que s’omplia de gom a gom. Hi van passar els i les millors cantants i grups espanyols, italians i sudamericans: Sirex, Mustang, Lita Torelló, José Guardiola, Salomé, Luís Aguilé, Gelu, Los Tres Sudamericanos, los Cinco Latinos, Ennio Sanjiusto, Rita Pavone, Herta Frankel i els seus ninots com el gos Marylin, El topo Giggio, Lorenzo Santamaria….

Quan l’Ignasi Carrió va morir, va deixar l’estanc a una de les seves filles, la Carme, que junt amb la seva parella, el Josep Lluís Martínez, el van portar durant molts anys. En diferent, seguia essent un punt de trobada i de contacte, en un barri que anava canviant. Després de la seva jubilació, l’estanc va canviar de mans i es va traslladar a la Via Sant Ignasi, prop de la Piscina Municipal, on ara té nova vida.

 

Últims records

Buscar a tot memoria.cat