Devia tenir al voltant dels 5 anys, potser  una mica més, eren anys de subsistència i misèria. Després me n’he adonat, perquè malgrat tot érem infants feliços.

Els meus germans més grans i jo anàvem a l’escola parroquial de Balsareny, el poble on havíem nascut. A l’escola, feia mot poc, que el capellà que hi havia i qui impartia les classes, Mn.Jesús, l’havien apartat i fet fora del poble, per unes denúncies d’uns pares per  pederàstia. En substitució va arribar un jove falangista, Pepito Ortega que, des de bon començament, la seva dèria  era transformar-nos en uns soldats espanyols.  Així, cada dia fes fred o calor, al mig de la plaça, posats en fila, practicàvem els moviments de la instrucció militar. Aixecar la bandera, cantar el Cara al Sol amb els crits i eslògans de rigor. Ell, el mestre, amb la camisa blava amb l’escut de la Falange. Evidentment, no sabíem què era tot allò, però quan vaig fer el servei militar, em vaig adonar que els moviments que també fèiem diàriament, jo els havia après de ben petit i els records eren inevitables.

A l’escola em vaig adonar aviat que el mestre ens parlava en una llengua que gairebé no entenia. Que el significat de la paraula “cadira” o “taula” el mestre ho deia diferent. A casa, ho comentàvem a la mare. Cada dia havent sopat i abans d’anar-nos-en  a dormir ens llegia algun conte o història. Ella ens va explicar que la llengua habitual de casa i la de la majoria de llars del poble era el català, però que les autoritats no els agradava i per això manaven que es parlés amb la seva.  Jo no ho entenia. Alguns dies ens feia llegir fragments d’un llibre que es deia “Quatre nois genials”. Eren biografies de personatges famosos (recordo Mozart) a l’abast dels infants. Aviat, els tres germans ens vam adonar de la contradicció que suposava llegir uns textos diàfanament entenedors a diferència dels que ens feien llegir a l’escola.

Un dia, no recordo com va succeir, que el mestre va fer una referència despectiva a la llengua que parlàvem a casa. El meu germà gran, en Marcel, li va faltar temps per explicar al mestre que la nostra mare, cada dia ens explicava contes i ens feia llegir un llibre en català.

El tema va quedar així. Ni una sola paraula. Al cap d’uns dies, 5 o 6, en tornar de l’escola i mentre esperàvem el dinar  -sempre dinàvem a la una- van trucar la porta, jo la vaig obrir i la meva sorpresa va ser veure una parella de la Guàrdia Civil. Aquests homes uniformats no m’eren estranys. La caserna era al final del poble i per anar i tornar del centre havien de passar necessàriament pel davant de casa nostra, és a dir, els teníem molt vistos. A més, alguns dels seus fills venien a escola i parlaven castellà. Eren els únics.  Cal dir que mentre a nosaltres ens ensenyaven el castellà, els fills de la Guàrdia Civil aprenien el català al pati, al carrer i en els jocs.  La parella d’uniformats van demanar que sortís la mare. Em va sorprendre ja que el més normal hauria estat que demanessin pel pare i jo ja tenia la resposta a punt. No hi és i no hi serà fins l’hora de dinar. Al cap d’uns segons la mare era darrera meu. En què els puc servir? Senyora ens haurà d’acompanyar a la “casa cuartel”. Ella va demanar el motiu i ells que ja li diria el sergent, (un home malcarat i rabiüt). Mentrestant, els meus germans més grans també van aparèixer a l’escena. En aquest precís moment la mare ens va adreçar unes breus paraules per dir-nos que no havia robat, matat ni fet mal a ningú i que quan el pare arribi, li dieu que se m’han emportat al “cuartel”. Recordo que en aquell  moment vaig pensar que no la veuria mai més i em vaig posar a somicar. Recordo sortir al balcó i la imatge de la mare amb un agent de la GC a cada costat no se m’esborrarà mentre visqui.

Quan el pare va arribar tots tres vam córrer a explicar-li el que havia passat. El meu pare era un home d’ordre, conservador de la Lliga i amb amics dintre l’”statu quo” del poble. Va sortir immediatament en direcció a la caserna i abans d’arribar-hi va trobar la mare que ja tornava. No sé què es van dir, però a casa, llevat de la breu explicació que la mare ens va donar, no se’n va parlar mai més i amb la recomanació de no parlar-ne enlloc més. La mare ens va explicar que li havien demanat com era que ens ensenyava llegir en català. Que el mestre els ho havia explicat, en fi, que posava els seus fills ens greus dificultats en l’aprenentatge general futur. Ella els va respondre que eren els seus fills i que ni ells, ni ningú li havien de dir què i com ho havia de fer i que si li haguessin preguntat a casa, s’hauria estalviat el passeig. Durant un cert temps, em demanava qui ho havia pogut veure. El record de la mare caminant amb la Guàrdia Civil em produïa certa vergonya, por i sensació d’inseguretat.

Des d’aquell episodi vaig tenir clar qui manava i que nosaltres érem allà per ser obedients i callats. Al mestre no se li va dir res per no embolicar més la troca. Al meu germà gran i a tots nosaltres, la recomanació de no explicar res ni al mestre ni a ningú. Que fins i tot, les parets hi senten. Durant cert temps vaig tenir por i potser algun somni no gaire bonic.