Fins ara m’he referit als anys 1940-50 perquè durant aquest temps vam viure a la placeta d’en Creus. A partir del anys cinquanta, la família va canviar de barri i la nostra vida i la relació amb l’entorn també va canviar.
Però en aquest tema faré una excepció, perquè les visites del generalísimo van ser els anys 1947 i 1966, i es podrà comparar el context, que en part és diferent.
Intentaré explicar com les vaig viure jo.
Any 1947
Jo tenia set anys, el germà que em segueix, quatre i mig, i el tercer, només uns mesos.
El pare, com ja he dit, treballava d’administratiu a l’Ajuntament, i amb motiu de la visita de Franco van donar als treballadors instruccions precises: havien d’anar a la Plaça amb la família i quan Franco sortís al balco s’havia de saludar “brazo en alto” i cridar “Franco, Franco, Franco”. A casa hi va haver una petita discussió perquè la mare no volia fer la salutació franquista (així ho deia ella).
I ja ens tens tots cinc cap a la Plaça. Hi vam entrar pel carrer del Bisbe, la Plaça era plena de gom a gom i ens vam arraulir a la paret de la Baixada del Pòpul, al costat d’uns cotxes negres que devien ser de la comitiva. Ni el meu germà ni jo no vèiem res; un del xofers tot uniformat va dir al pare: “los niños pueden subir arriba del coche, así lo veran mejor”. I dit i fet, ells mateixos ens van enfilar al sostre d’un dels cotxes i el pare, perquè no caiguéssim, ens aguantava a tots dos, cada un per un braç, mentre el petit s’havia adormit als braços de la mare. Tant el pare com la mare, doncs, tenien els braços ocupats. Va ser llarg, molt llarg: parlaments, cançons que no coneixíem de res, molts crits i molt, molt avorrit, tota la Plaça amb el “brazo en alto”.
De tornada cap a casa, els pares comentaven que no havien fet la salutació franquista, i els veia contents. Ja de grans, ens explicaven que el fet de no fer la salutació franquista aquell dia ho van viure com una petita victòria.
Any 1966
El panorama era diferent, havien passat vint anys, ja hi havia un bon pòsit antifranquista, reunions, propaganda clandestina, campanya contra el règim: afer Galinsoga, Fets del Palau, també repressió, toc de queda, prohibit fer rotllanes pel carrer, detencions d’amics, tortures, presons, vagues…
Aquell any jo havia acabat els estudis i m’interessava veure com la gent rebia el dictador. La comitiva havia d’entrar per la Pujada Roja i vaig anar pujant sola per la carretera de Vic fins als Dolors o el Pont de Ferro, que es diu ara. Feines a passar, no hi cabia ni un ou! Me’n feia creus! Amb tot el que se sabia i la gent continuava aclamant el dictador. A partir del Pont de Ferro ja estava una mica més aclarit; ja me n’anava i de sobte es van sentit sirenes: uns motoristes van passar rabent. Des d’allà es veia una bona perspectiva de la Pujada Roja, vaig continuar una mica més endavant, a l’alçada d’unes casetes de planta baixa a prop dels pisos de la MICSA, i s’anaven sentint més sirenes. Llavors, la comitiva baixava força de pressa i quan va passar el cotxe on anava Franco es van sentir darrere meu uns xiulets i uns nois que corrien i es dispersaven. Em vaig quedar petrificada i, per què no dir-ho, vaig tenir por. No sabia què podia passar! No va passar res, hi va haver algun petit moviment però va ser tot molt ràpid; a partir del Pont de Ferro la comitiva es va anar alentint i la gent cridava molt fort: “Franco, Franco”. Vaig girar cap a Sant Joan d’en Coll, carretera del Pont de Vilomara i cap a casa.
En arribar a casa els vaig dir: “Han xiulat Franco!”.
Des de llavors, no he sentit mai ningú que parlés d’aquella xiulada i m’agradaria connectar amb algú que també hagués viscut aquell episodi. Puc assegurar que no ho vaig pas somiar.
