Coses viscudes

Les meves primeres passes per les Escodines

 

És evident que les meves primeres passes per les Escodines, i més pel seu carrer, no pugui recordar-ho, donada la meva edat d’infant, tot i que a casa sempre m’havien dit i recordat que a deu mesos ja caminava solet, però una cosa és fer i l’altra recordar.

A casa sempre em recordaven que jo a deu mesets anava sol i que  estant amb els de casa a la ferreteria Sol Germans de la Muralla del Carme, establiment que va subsistir possiblement fins als anys seixanta, el dependent que els atenia va dir en veure’m a mi caminar: ”Aquest nen caurà”. Deien els de casa que li van dir: “No caurà no, ja s’aguanta sol”.

A primers de març de 1935, morí l’avi matern, Vicenç Mominó Costa, únics avis, els materns,  que he conegut. Pel que fa als paterns, el pare era el petit de sis germans i quan es casà ja no tenia pares.

D’aquest únic avi conegut, recordo que un dia, no sé si deuria ser de tarda o de matí, vaig anar amb ell al carrer de Barcelona, a una fàbrica coneguda com a Cal Puigarnau. A casa vivien de lloguer i  tant el meu germà com jo mateix hi vam néixer. En aquell temps era el número 24 del carrer Sant Llorenç de Brindisi. Als baixos, a casa, hi tenien quatre telers i treballaven a mans.

Recordo l’avi amb un feix de vetes i jo segurament agafat a la seva mà. Segur que per mi era el primer dia de recordar haver passat pel carrer de les Escodines. D’altres vegades deuria haver passat pel carrer de les Escodines, però de recordar-ho, només aquest cop amb l’avi.

De la fàbrica de Cal Puigarnau, sempre en vaig recordar l’entrada que vam fer en arribar-hi. Recordava, passada la porta, uns vidres de color verd molt grossos. Ara aquesta fàbrica fa anys que no existeix. Em va doldre el fet de tancar la fàbrica. Deuria ser segurament en arribar la crisi del tèxtil. A mi la vida m’ha portat a ser veí del Poble Nou, i més d’una vegada en passar pel carrer de Barcelona hi havia la porta oberta i recordava aquella llunyana visita de jo d’infant amb l’avi Vicenç.

D’aquesta caminada amb l’avi segur era els meus recordats primers passos pel carrer de les Escodines. Una altra passada que recordo una mica més grandet deuria ser per la setmana santa de 1936.

El dijous conegut com el dijous sant de 1936, anant amb la tieta, germana soltera  de nom Francisca Mominó Vilà, que soltera morí a casa meva, anàrem a visitar monuments i jo demanava a la tieta pel bon Jesús. La tieta m’assenyalava amb el dit el sagrari, en aquest cas el Jesús Eucarístia. A mi el Jesús meu i que buscava era el Jesús de la creu. Evidentment, entre els monuments del Dijous Sant aquest Jesús que jo buscava i no veia no hi era.

Com que li vaig demanar més d’una vegada i com que sempre em contestava de la mateixa manera, vaig pensar com una persona gran i ho vaig deixar córrer. Recordo que, entre altres, van anar a l’església de Sant Ignasi. D’aquesta, de monument no en recordo absolutament res, però sí que recordo uns graons per on vam baixar on hi havia un sant estirat a terra. Era la imatge de Sant Ignasi de Loiola, el rapte, que diuen, ja que va tenir un rapte de vuit dies, una setmana. Recordo de gran que un jesuïta deia que això d’aquest rapte és impossible de tenir.

De l’església, amb la tieta, vam anar Escodines amunt i en acabar el carrer de Sant Bartomeu hi havia una vaqueria coneguda com a Cal Colgat (família Casasayas) amb una botigueta on venien la llet i a la vegada petites coses com croissants i ensaïmades. En aquesta botigueta la tieta em comprà el que deuria ser una ensaïmada i segurament amb l’advertència d’entrar a la propera església de Sant Bartomeu (derruïda el 1936) que no en mengés, la tieta agenollada i jo assegut al banc, quan es girà la tieta, i jo anar menjant.

D’aquí vam anar a la darrera església, deuria ser la dels Frares, propera a casa, i la devia deixar pel darrer monument a visitar en ser al mateix carrer de casa. D’aquí recordo que el monument era en una capella lateral, en entrar diria a l’esquerra. Recordo un frare que tenia cura de la cera dels ciris. Sempre he pensat si aquell frare no era un dels tres frares màrtirs de la revolució del 36, però al temps que hi penso també penso que no podia ser, perquè els tres frares màrtirs eren frares de missa, és a dir sacerdots, i aquell deuria ser un frare germà, sense la carrera eclesiàstica, i d’aquests coneguts com a llecs a Manresa no en van tocar cap.

Aquestes són les passes que d’infant recordo pel carrer de les Escodines i per extensió per la barriada.

Altres que recordi de nen anant amb la tieta ja esmentada, hi ha un dia entrant ja el carrer dels Caputxins i que jo deia a la tieta: “Calla, calla”, i la tieta em responia: “Una calle és un carrer”.

Últims records

Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Buscar a tot memoria.cat