La meva primera escola va ser Casa Caritat, un edifici tan isolat com imponent que després he sabut que fou concebut inicialment com una llar d’orfes; quan jo hi anava ja no era el cas. Ni ara tampoc. Ara s’hi veuen només adults, potser també una mica orfes, que hi busquen feina o formació; ara hi ha les oficines de l’INEM.
Casa Caritat, per mi llavors, era molt bonic, i tenia un jardí que em semblava majestuós, gegant, amb un petit llac amb lliris d’aigua; ben bé a l’alçada d’un edifici d’aquella categoria. Allà hi devia cabre mig món; o això em semblava, però ja se sap que quan ets petit, tot es veu gran. Però per veure, allà només hi veia nenes i “hermanas”, perquè els nens anaven a un altre costat. Tot i que devíem entrar tots junts per la plaça Cots, la gran de porta de ferro que donava a aquell pati-vestíbul on ens deixaven les famílies. A les 9 h del matí ben puntuals, tots cap dins i sense barreges. Les nenes a la dreta i els nens cap a l’esquerra. Au!
Recordo les aules tan grans, com els finestrals que donaven al jardí i que les alumnes dúiem unes bates que feien olor de sabó. No tinc records de les tasques de classe, excepte d’haver començat piano, en unes habitacions interiors i fosques, amb una forta olor de fusta.
Tinc records només del pati. El pati era a peu pla, a tocar les aules; a la zona que donava al carrer Jacint Verdaguer, davant on ara hi ha la Residència d’Avis Mont Blanc. Llavors no recordo pas que hi fos, ni que els avis anessin a residències, com ara.
El pati era un bon lloc per córrer i amagar-se, i tenia un tobogan fantàstic; tant que un dia hi vaig baixar embalada i no vaig veure el bassal que hi havia —devia haver plogut— i no vaig frenar i m’hi vaig quedar asseguda. Molla com un gat. Em van canviar de roba de dalt a baix. I com en aquells anys els alumnes no dúiem recanvis de roba a les escoles, com sí que passa ara, les “hermanas” em van posar la roba d’una nena interna. Una interna, que no sé qui era; perquè allà hi havia alumnes que hi vivien sempre, tota la setmana. No sé si ho hagués pogut suportar, no poder anar a casa cada dia. Els hi deien així: les internes.
I a la segona escola on vaig anar, també en tenien d’internes. Era a les Dominiques. Perquè Casa Caritat va tancar, i els pares van haver de buscar escola nova. I com que resulta que vivíem tan lluny del món, en aquell lloc on “tot eren camps”, tornem-hi, doncs només hi havia una escola a Manresa que tingués transport escolar. I aquesta era: les Dominiques.
Des de llavors, cada dia al matí, mentre esmorzava a la cuina, estava pendent de quan veia passar un autobús blau i blanc que pujava per la carretera del Pont, per saber que en deu minuts havia de ser fora per agafar-lo quan baixava. El conductor es deia senyor Jaume, era pacient i es veia bon home; fèiem ruta cap al centre de Manresa –per mi era el centre— i anàvem recollint més i més alumnes pel camí, fins a l’escola que era al carrer Nou de Valldaura. I encara hi és.
Recordo el bus escolar com un espai divertit. El trajecte donava estona per xerrar, per saltar i fer bots amb els sots que trobàvem pel camí de la Manresa dels forats, sobretot si anaves al darrera; o fins hi tot, donava per fer-hi deures.
Transport i menjador van ser dues paraules noves que vaig incorporar per força, al meu vocabulari. N’hi va haver més: las Labores del Hogar, la Formación del Espíritu Nacional, els bombatxos per fer Educación Física, las Hermanas i els Mossens, el mes de Maria, el Quadro de Honor, els exercicis espirituals, les excursions, el pati, l’uniforme, els patins i els profes.
Aquella escola era molt més gran que Casa Caritat, que jo ja veia immensa, i hi havia una gentada de por, que amb el temps vaig situar. I el pati no era un com a Casa Caritat; eren patis en plural, i d’ells, un era fins i tot cobert. Inacabable, igual que les aules o les escales. I fins i tot tenia església i per descomptat, menjador.
No en tinc grans records, ni especialment agradables; sobretot al final, quan fèiem “el Bachillerato Elemental y el Superior”. El que recordo són les ganes que tenia de marxar llavors; que quan vaig arribar a la Badia Solé a fer-hi COU (ara Escola Joviat) vaig sentir alleujament. I l’Autònoma –malgrat tot- ja va ser gairebé el cel directament.
L’Escola de Mestres de Sant Cugat, sobretot al darrer any, va ser com un salt al buit estimulant i catàrtic: adrenalina pura. I en res, em vaig trobar ja en un entorn laboral i gens urbà, que em va allunyar definitivament de Manresa durant molts anys.
Un atzar funest, que esdevingué bonic, va fer que tornés a recuperar bons i desconeguts records d’aquells anys a Dominiques, amb de les veus de les companyes de la meva promoció (1975), a través d’un grup de whatsapp. Vàrem estar-hi gairebé 3 anys, refent records i posant-hi imatges. Finalment, i amb la covid ja “sota control”, vàrem aconseguir retrobar-nos presencialment en un dinar. Va ser el 18 de juny de 2022, al Kursaal.