Itinerari per espais d’un altre temps

Les escoles (Casa Caritat i les Dominiques)

18/6/2022: trobada d’exalumnes de les Dominiques, promoció 1975,
al Teatre Kursaal.

 

La meva primera escola va ser Casa Caritat, un edifici tan isolat com imponent que després he sabut que fou concebut inicialment com una llar d’orfes; quan jo hi anava ja no era el cas. Ni ara tampoc. Ara s’hi veuen només adults, potser també una mica orfes, que hi busquen feina o formació; ara hi ha les oficines de l’INEM.

Casa Caritat, per mi llavors, era molt bonic, i tenia un jardí que em semblava majestuós, gegant, amb un petit llac amb lliris d’aigua; ben bé a l’alçada d’un edifici d’aquella categoria. Allà hi devia cabre mig món; o això em semblava, però ja se sap que quan ets petit, tot es veu gran. Però per veure, allà només hi veia nenes i “hermanas”, perquè els nens anaven a un altre costat. Tot i que devíem entrar tots junts per la plaça Cots, la gran de porta de ferro que donava a aquell pati-vestíbul on ens deixaven les famílies. A les 9 h del matí ben puntuals, tots cap dins i sense barreges. Les nenes a la dreta i els nens cap a l’esquerra. Au!

Recordo les aules tan grans, com els finestrals que donaven al jardí i que les alumnes dúiem unes bates que feien olor de sabó. No tinc records de les tasques de classe, excepte d’haver començat piano, en unes habitacions interiors i fosques, amb una forta olor de fusta.

Tinc records només del pati. El pati era a peu pla, a tocar les aules; a la zona que donava al carrer Jacint Verdaguer, davant on ara hi ha la Residència d’Avis Mont Blanc. Llavors no recordo pas que hi fos, ni que els avis anessin a residències, com ara.

El pati era un bon lloc per córrer i amagar-se, i tenia un tobogan fantàstic; tant que un dia hi vaig baixar embalada i no vaig veure el bassal que hi havia —devia haver plogut— i no vaig frenar i m’hi vaig quedar asseguda. Molla com un gat. Em van canviar de roba de dalt a baix. I com en aquells anys els alumnes no dúiem recanvis de roba a les escoles, com sí que passa ara, les “hermanas” em van posar la roba d’una nena interna. Una interna, que no sé qui era; perquè allà hi havia alumnes que hi vivien sempre, tota la setmana. No sé si ho hagués pogut suportar, no poder anar a casa cada dia. Els hi deien així: les internes.

I a la segona escola on vaig anar, també en tenien d’internes. Era a les Dominiques. Perquè Casa Caritat va tancar, i els pares van haver de buscar escola nova. I com que resulta que vivíem tan lluny del món, en aquell lloc on “tot eren camps”, tornem-hi, doncs només hi havia una escola a Manresa que tingués transport escolar. I aquesta era: les Dominiques.

Des de llavors, cada dia al matí, mentre esmorzava a la cuina, estava pendent de quan veia passar un autobús blau i blanc que pujava per la carretera del Pont, per saber que en deu minuts havia de ser fora per agafar-lo quan baixava. El conductor es deia senyor Jaume, era pacient i es veia bon home; fèiem ruta cap al centre de Manresa –per mi era el centre— i anàvem recollint més i més alumnes pel camí, fins a l’escola que era al carrer Nou de Valldaura. I encara hi és.

Recordo el bus escolar com un espai divertit. El trajecte donava estona per xerrar, per saltar i fer bots amb els sots que trobàvem pel camí de la Manresa dels forats, sobretot si anaves al darrera; o fins hi tot, donava per fer-hi deures.

Transport i menjador van ser dues paraules noves que vaig incorporar per força, al meu vocabulari. N’hi va haver més: las Labores del Hogar, la Formación del Espíritu Nacional, els bombatxos per fer Educación Física, las Hermanas i els Mossens, el mes de Maria, el Quadro de Honor, els exercicis espirituals, les excursions, el pati, l’uniforme, els patins i els profes.

Aquella escola era molt més gran que Casa Caritat, que jo ja veia immensa, i hi havia una gentada de por, que amb el temps vaig situar. I el pati no era un com a Casa Caritat; eren patis en plural, i d’ells, un era fins i tot cobert. Inacabable, igual que les aules o les escales. I fins i tot tenia església i per descomptat, menjador.

No en tinc grans records, ni especialment agradables; sobretot al final, quan fèiem “el Bachillerato Elemental y el Superior”. El que recordo són les ganes que tenia de marxar llavors; que quan vaig arribar a la Badia Solé a fer-hi COU (ara Escola Joviat) vaig sentir alleujament. I l’Autònoma –malgrat tot- ja va ser gairebé el cel directament.

L’Escola de Mestres de Sant Cugat, sobretot al darrer any, va ser com un salt al buit estimulant i catàrtic: adrenalina pura. I en res, em vaig trobar ja en un entorn laboral i gens urbà, que em va allunyar definitivament de Manresa durant molts anys.

Un atzar funest, que esdevingué bonic, va fer que tornés a recuperar bons i desconeguts records d’aquells anys a Dominiques, amb de les veus de les companyes de la meva promoció (1975), a través d’un grup de whatsapp. Vàrem estar-hi gairebé 3 anys, refent records i posant-hi imatges. Finalment, i amb la covid ja “sota control”, vàrem aconseguir retrobar-nos presencialment en un dinar. Va ser el 18 de juny de 2022, al Kursaal.

 

Últims records

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Jaume Grandia i Cortina
Jaume Grandia i Cortina
Joan Requesens i Piquer
Joan Requesens i Piquer
Buscar a tot memoria.cat