Records i vivències

6. Les escoles on vaig anar (1944-1953)

Quan penso en les diferents escoles on vaig anar recordo que hi anàvem sols ja de ben petits. Suposo que els pares ens devien ensenyar el camí, tot i que de fet hi havia ben poca circulació. Sí que ens feien recomanacions: “No baixeu de la vorera, no parleu amb persones desconegudes i no accepteu mai res d’estranys”.

La primera escola on vaig anar va ser als Infants de les Germanes Vedrunes, a la carretera de Vic, dels quatre als sis anys. Recordo que hi anava amb el meu germà Jaume, tos dos agafats de la mà amb un senatxo cadascú i a dins una pissarreta i pissarrins, i una petita esponja per esborrar la pissarra quan era plena de lletres o números, i si no quedava prou neta la netejàvem amb escopits. Quan feia bon temps passàvem moltes estones al pati, les germanes només vigilaven i nosaltres jugàvem pel nostre compte. Ah! I naturalment, nens i nenes separats.

Després fins als vuit anys vaig anar a l’acadèmia Cervantes, de Sant Vicenç de Castellet. Al pare (hi devia haver poques escoles a la població) li havien demanat si podia fer classes en aquesta acadèmia, ja que amb l’entrada dels nacionals havien defenestrat els mestres de la Generalitat i en faltaven, per això van demanar al pare si volia ocupar la plaça d’aquella escola (ja havia fet classe a Sant Fruitós i a les tardes a l’acadèmia Pla, a Manresa). Va demanar excedència a l’Ajuntament i vaig anar amb ell a Sant Vicenç i anàvem i tornàvem amb la Renfe. Era una sola classe i, cosa estranya per l’època, anàvem junts nens i nenes i de totes les etapes de primària. Potser érem una trentena, i hi havia alumnes de tota mena: fills de pagesos, de treballadors tèxtils, de directius, de comerciants, i fins i tot hi havia un nen i una nena fills de guàrdies civils. Les lliçons eren memoritzades i en castellà i les explicacions, mig en català i mig en castellà. Allà vaig acabar d’aprendre a llegir i les nocions bàsiques d’aritmètica, geometria, història d’Espanya i religió. Ara penso que el pare se la va jugar, perquè dies abans de setmana santa ens ensenyava caramelles i també a ballar l’Hereu Riera, i per Pasqua vam anar a cantar pels carrers del poble. La gent ens aplaudia i no va passar res. Al final, però, aquella feina no va resultar econòmicament i el pare va tornar a ocupar la plaça d’administratiu a l’Ajuntament de Manresa i a l’acadèmia Pla a les tardes.

Dels vuit als deu anys vaig anar a les Dominiques. En aquesta escola no m’hi vaig sentir mai bé i ni hi vaig fer amigues, no hi vaig entrar amb bon peu. Hi havia nenes que pagaven la quota sencera i a més a més extraescolars i d’altres que en pagaven la meitat o menys, i jo era d’aquestes. Hi havia diferències, si més no a mi m’ho semblava; a més a més, jo només tenia la bata de classe perquè a casa no em podien comprar l’uniforme de mudar. Sempre em tocava ser al darrere de tot de la classe i a mi m’agradava precisament anar al davant; a l’hivern era massa lluny de l’estufa, de fet a les classes només hi havia una estufa de serradures i es passava fred, moltes nenes teníem penellons a les mans i als peus i feien mal. No m’agradava el tracte distant, i tot era sempre en espanyol, si més no aquesta era la meva percepció. I una anècdota: estava fastiguejada i em feia molta mandra anar a l’escola (fins llavors no me n’havia fet mai!) i vaig decidir fer campana (primer i últim cop). Mare meva, quin matí més llarg! Procurava anar per carrers poc concorreguts per passar mes desapercebuda, estava molt cansada i avorrida i només eren les onze del matí! Vaig decidir anar a badar a les parades que hi havia a la Muralla del Carme, unes es col·locaven tocant a la paret de la muralla i unes altes tocant al carrer, i quedava un passadís central per on passaven els compradors. Hi havia de tot: roba de peça, llenceria, espardenyes, plats i olles, cistells, ferreteria, bates… i badant, badant l’última hora se’m va fer curta. Ja eren les dotze, i cap a casa. Només entrar la mare, molt seriosa, em va preguntar d’on venia, i jo li vaig dir que de l’escola; ella em va preguntar si n’estava segura (ai mare meva que van mal dades!) i jo, sense gaire convicció, vaig dir que de l’escola. Així què hi feies a les onze a la Muralla del Carme? Em va renyar molt perquè havia mentit, vaig plorar molt i vaig demanar perdó. No recordo que passés res més –a casa no eren gaire de castigar– però, això sí, sempre volien saber la veritat; la mare no aguantava les mentides.

L’altra escola on vaig anar fins als tretze anys i d’on vaig plegar per anar a treballar va ser Casa Caritat, també de les Germanes Vedrunes. En aquesta sí que m’hi vaig sentir bé des del primer dia. Vaig ensopegar dues germanes trempadíssimes, la germana Elvira i la germana Teresa Puig; el tipus d’educació era el de l’època, amb les lliçons memoritzades, però tant l’una com l’altra sempre parlaven en català i també feien en català les explicacions de les lliçons. També era catalana la germana Balbina, que era la de labors, i la trobàvem enorme; per darrere ens en rèiem i miràvem com li sortien les natges de la cadira. A mi no m’agrada fer labors, però m’agradava encara menys que cada dos per tres ens fes resar el trisagi a la Santíssima Trinitat.

També hi havia la germana Ramona. No vaig anar mai a la seva classe, i tot i que era catalana, sempre, sempre, ens parlava en castellà. Un dia em va arreplegar en una fila dient a la companya del costat que això del rosari era com un disc ratllat; em va treure de la fila i em va renyar molt al davant de les nenes de la fila i va anar a portar els platets a la germana de la meva classe, la germana Puig, perquè em castigués ella. Em va fer un sermó, em va fer veure que el que havia dit era molt gros i que havia ofès la Verge i Déu i que m’hauria de confessar, però res més.

Quan ens ho passàvem mes bé era quan venien les señoritas de la Sección Femenina a ensenyar-nos Formación del Espíritu Nacional. Per què ens ho passàvem bé? Doncs perquè ajuntàvem dues classes en una i a cada pupitre ens hi posàvem tres o quatre nenes i rèiem, jugàvem, ens passàvem papers i escoltàvem molt poc, i també ens feien cantar cançons en castellà que ni recordo; les dues germanes es posaven una cada banda de la classe i devien vigilar, però no recordo que fessin res perquè estiguéssim atentes.

A tall d’anècdota, en un dels cursos ens van fer molta propaganda dels albergues juveniles, que eren a la muntanya. Ens donaven tot l’uniforme: les sabates, els mitjons… ens engrescàvem, ho vivíem con una possible aventura i en parlàvem entre nosaltres. La germana Puig em va dir un dia en veu baixa que li semblava que a casa meva no els agradaria gaire.

Menys els dos anys de Sant Vicenç, sempre vaig anar en escoles de monges, i en aquestes escoles no es cantava mai el Cara el sol, que sí que es cantava a les escoles nacionals.

Una altra particularitat de les escoles de l’època era que s’anava a classe de dilluns a divendres matí i tarda i dissabte al matí. Al col·legi La Salle per a nens es feia festa els dijous a la tarda i no els dissabtes.

A casa Caritat només sortíem al pati un dia a la setmana per fer gimnàstica i el dissabte a dos quarts de dotze per jugar fins a les dotze, que era l’hora de plegar, això si no et tocava fer neteja de la classe, que es feia per torns de quatre o cinc nenes.

Aquesta es la meva experiència escolar. Després, quan vaig anar a treballar, a les tardes vaig anar a diferents acadèmies.

Últims records

Buscar a tot memoria.cat