L’any 1957 un amic em convidà a conèixer de prop l’escoltisme de l’Agrupament Cardenal Lluch. Va ser en ocasió del campament d’inici de curs que es feia en un bosc proper al Santuari de Joncadella.

El contacte amb la natura, l’organització en petits grups, la relació franca, l’esperit cooperatiu, foren alguns dels elements que d’entrada ja em varen seduir. Aquell curs vaig iniciar-me entrant en una «Colla» de la branca que ara s’anomena Truc.

Va ser un curs per a mi molt intens i el qual vaig viure molt motivat. D’una banda les activitats de la «Colla», senzilles però engrescadores. En cito algunes: «descobrint» llocs singulars o bé històrics com les Coves de Mura o el Castell de Boixadors; fent un vivac al Montcau per veure sortir el sol, o a Sant Pere Sacama després de celebrar-hi la revetlla de Sant Joan; duent un xic d’alegria a les Germanetes dels Pobres en ocasió del Nadal.

D’altra banda, llegint «Scouting for boys» vaig conèixer l’abast de la proposta educativa del fundador Baden Powell. I, ja que se’m proposà entrar el curs següent a formar part d’un equip de caps de la branca Minyons (els Rangers i els Pioners d’ara), vaig assistir a un CEP (Camp Escola de Preparació).Tot plegat em va anar reforçant valors intangibles, tals com, el compromís personal, el gust per la cançó, el simbolisme del foc de camp, la dimensió espiritual.

En la tasca de cap d’aquells anys vaig experimentar les estratègies del mètode. En el sistema de patrulles cadascú era responsable del seu progrés personal, mentre es fomentava la dinàmica que el gran podia ajudar al petit.

L’Andreu Dalmau, que havia estat cofundador de l’agrupament, va ser també aquells anys l’iniciador de l’equip que va impulsar l’escoltisme a la comarca a través de la Demarcació, actualment denominada Catalunya Central. Posteriorment a la meva tasca de cap a l’agrupament, en formar part d’aquest equip comarcal, vaig poder adonar-me de com podia ser important l’escoltisme també per als pobles petits.

Aquells anys, talment com a les escoles, hi havia també separació per sexes: l’escoltisme era per als nois i el guiatge per a les noies. Amb una excepció. Als agrupaments de nois, l’equip de caps dels més petits -llavors els Llops-, generalment era de noies. Aquesta circumstància ens permeté a alguns trobar a l’agrupament la persona de la nostra vida.

Entre el 1966 i el 1970 vaig tenir l’oportunitat de participar en algunes activitats internacionals coneixent escoltes d’altres països. La meva relació directa amb l’escoltisme es va acabar a principis dels anys 70s.

En els diversos ambients amb els que he interaccionat, relacionats amb la meva vida laboral, social o familiar, m’he trobat persones que també havien passat per l’escoltisme, i amb les quals s’ha establert una sintonia mútua.

Aquest intangible, que anomeno «L’empremta escolta», es pot identificar observant l’actuació de l’altre. Pensant-hi, i repassant la meva experiència, crec que de forma natural i espontània s’incorpora també, en l’educació dels propis fills, en l’acompanyament del creixement dels néts, i en les activitats personals de voluntariat i/o de «hobbie».

Aprofito l’ocasió d’aquest article per a felicitar a l’Agrupament Cardenal Lluch que aquest any commemora els seus 70 anys. I a l’actual equip de caps que, dintre de la celebració, ja ha anunciat una activitat engrescadora: el projecte 70ÍCIMS, 70 cims pujats per 70 petits grups. L’enhorabona!