Jo hi era

L’apologia de la selectivitat del director Llort

Postal de la “Plaza de España”. A la dreta, l’Institut Lluís de Peguera.

 

Pertanyo a una de les darreres promocions que va entrar a la universitat sense passar per la temuda selectivitat general, estrenada el 1975. Quan es va aprovar la llei va ser mal rebuda pels estudiants de secundària, com és lògic i comprensible, i fins i tot es van realitzar algunes accions de protesta. A Manresa, una desena d’estudiants vam fer una manifestació pel Passeig, entre l’Insti i la Farola, caminant de pressa mentre corejàvem el lema «selectivitat, no!»; en arribar davant del Moka algú va cridar «dispersió!» i ens vam escampar. Tot plegat va ser tan breu que no crec que ni se n’assabentessin a la veïna comissaria de la policia espanyola.

A mi el calendari d’implantació m’alliberava de la novetat, però tenia bones raons ideològiques per manifestar-me. No sabria dir exactament quines, però recordo que les tenia, i això significa que no havia fet meva la benintencionada predicació del director de l’institut, en aquells moments Antoni Llort, professor de matemàtiques orgullós del bon nivell dels seus alumnes, a favor de les proves d’accés als estudis superiors.

Assabentat de la inquietud que regnava entre els estudiants de Batxillerat Superior i COU, en Llort va anar classe per classe d’aquests nivells divulgant la idea que als nois i noies del Lluís de Peguera (llavors únic institut de Manresa) la selectivitat ens beneficiava i n’hauríem d’estar a favor per raons de pur egoisme. La cadena argumental era la que segueix: El Peguera formava molt bé els seus estudiants, tant que els professors universitaris deien que passaven el primer curs amb una gran facilitat en comparació amb els d’altres procedències; això volia dir que en un examen d’accés es podia donar per segur que trauríem unes notes per sobre de la mitjana; com que la universitat s’estava massificant, no hi podria entrar tothom que volgués, i per tant, el que més ens convenia era un sedàs com la selectivitat, en la que era segur que triomfaríem. Cal reconèixer que l’argument tenia la seva solidesa.

No vaig haver de passar les temudes proves generals d’accés a la universitat, però sí un examen eliminatori a nivell de facultat per entrar als estudis de Periodisme. Va resultar que hi havia mil aspirants per a les cinc-centes places de primer curs; calia descartar-ne la meitat i es va fer a través d’una prova amb un test de preguntes breus de cultura general i coneixement de l’actualitat i un comentari de text. Aquest era un article de Julián Marías sobre la conveniència que el català només es parlés a dins de les llars i per a tota la resta utilitzéssim el castellà. Vaig esbudellar aquella bestiesa feixistoide amb una ben argumentada contundència, que incloïa l’esment del concepte de disglòssia, i em van posar molt bona nota, perquè els professors eren una colla de rojos.

I no, els arguments que vaig utilitzar en el comentari de text no els havia après al Peguera, sinó de les males companyies marxistes i separatistes que freqüentava. Discretament, és clar.

 

 

 

Últims records

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala
Buscar a tot memoria.cat