Observant la vida

L’accident del cremallera de Montserrat

La barriada Saldes va ser un altre dels escenaris de la meva infantesa. A l’estiu hi passàvem sovint quan anàvem amb els càntirs a buscar aigua a les fonts dels «Mosquits», del «Canyà», del «Fil» o del «Soldat». De retorn a casa recobríem el càntir amb un drap moll i el deixàvem al balcó per mantenir l’aigua una mica fresca, ja que aquells anys no disposàvem encara de nevera.

La Sra. Neus de can Tomàs cedí uns coberts de l’era de la seva casa pairal per fer-hi catequesi els diumenges a la tarda. Els catequistes eren veïns nostres, els germans Isidre i Maria de can Bosch.

El meu germà Ricard, arran d’haver participat amb notable implicació en el certamen catequètic que la naixent Parròquia de Crist Rei celebrava en una nau provisional del Passeig de Pere III, fou convidat i acceptà fer de catequista junior a la Barriada Saldes. I quan un any desprès ell ingressà al noviciat de La Salle, em proposaren a mi prendre el seu relleu. Tenia 14 anys…. i m’ho devia prendre bé perquè no en tinc pas un mal record.

Al final d’aquell curs, el 25 de juliol del 1953, els nostres pares planejaren una anada familiar a Montserrat, com ja havíem fet en alguna ocasió anterior. Anàvem en tren a Monistrol i continuàvem a peu fins al Monestir, seguint el recorregut del cremallera i passant el túnel il·luminats per un lot o per una torxa feta amb un pal cremant fregalls oliosos que trobàvem a l’entrada.

En aquella ocasió des de Monistrol pujàvem pel camí de la Font de les Guilleumes acompanyats per una notable concurrència de caminants i escoltàvem el brogit de diversos cremalleres que estaven pujant la muntanya. Just a l’arribar a la font, sentírem com si el «xuc-xuc» acompassat d’un dels trens perdés el ritme i s’accelerés; el pare ens va dir –sentiu?, el cremallera patina-. I tot seguit, el xiulet del tren no parava (intentava avisar que baixava descontrolat pel pendent, ja que a una certa distància en pujava un altre). I fou en el moment del xoc dels dos trens, que sentírem com un gran tro, amplificat pel ressò de la muntanya; tot seguit, els dos trens baixaven empotrats, i per fora dels rails de la via. És per això que sentíem sobre nostre un impressionant soroll que no parava (el produïa el rodar dels dos trens per damunt de les travesses i de les pedres). Tots estàvem en pànic; algú deia que potser era una gran roca que s’hauria desprès i anava muntanya avall… Recordo la colpidora imatge de dones agenollades pregant a la Mare de Déu.

Al cap de poc els dos trens que baixaven enganxats ja van entrar al nostre camp de visió, i vàrem observar que més avall, un tercer tren havia parat i la gent saltava per les finestres, presos de pànic. Com que ells tenien una bona perspectiva visual del que estava passant, alguns, atemorits saltaven un alt terraplè per fugir de la via. Llavors, el conductor va fer marxa enrere i va aconseguir esmorteir el nou xoc de trens. Tot i així els tres trens empotrats varen seguir baixant, però es pararen abans d’arribar a un revolt més pronunciat que els hauria pogut fer bolcar. Poc després, van començar d’arribar caminant al pla de la font, alguns dels passatgers del tercer tren, ferits i/o trasbalsats…

Tots estàvem esmaperduts per la tragèdia que enteníem que havia succeït. Algú informà que en la cruïlla del camí de les Guilleumes amb la via hi havia una dona morta. Llavors el nostre pare, amb bon criteri, decidí que per pujar a Montserrat seguiríem un corriol alternatiu per arribar a un tram superior de la via del cremallera, més amunt de l’escenari del xoc de trens. Abans d’arribar al túnel ens creuàrem amb el tren cremallera que des del Monestir portava els primers socors al lloc de l’accident.

Arribats a Montserrat hi trobàrem una commoció general. De retorn el vespre a Manresa ens informaren que al col·lectiu de voluntaris de la Creu Roja els havia arribat la notícia quan estaven reunits per una celebració, i que això els havia facilitat respondre de forma solidària i eficient.

També ens assabentàrem que en el primer xoc de trens havia resultat greument lesionada la nostra estimada veïna Maria Bosch, catequista pionera de la Barriada Saldes.

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat