Aquells anys 50s, com ara, era molt important pels adolescents trobar un ambient lúdic, més enllà de la família i del marc laboral i/o formatiu.

Jo el vaig trobar al Club Atlètic Manresa (CAM). Feia poc temps que s’havien emancipat del C.D.Manresa (Centre d’Esports), del qual havien estat durant anys la secció d’Atletisme, al costat de la de Basket, en l’antic camp de futbol del Pujolet, i havien anat a l’encara incipient Estadi del Congost.

Allà tot era precari. Al voltant de la pista d’atletisme de cendra i de la futura grada, s’hi havien plantat uns arbres costejats pels il·lusionats dirigents del naixent Club Atlètic. Ells ens iniciaren en la pràctica de l’atletisme a un grup d’adolescents amb un «Torneig de formació atlètica» que consistia en curses periòdiques i progressives en distància.

Al final de cada cursa tots els participants rebíem un «banderí» provisional, el qual era la acreditació per a participar en la següent. Al final obteníem el «banderí» definitiu, el qual per a mi ja tingué l’estímul d’un petit «Trofeu».

Simultàniament érem convidats a participar en unes sessions gimnàstiques al local social del club que era en un soterrani del Passeig de Pere III, sessions que dirigia en Joan Busquets, el qual tingué en el club una destacada i dilatada trajectòria atlètica i personal.

A la temporada atlètica següent formàrem part de l’equip juvenil del CAM, participant en un torneig de clubs entre els quals hi havia el Club Natació Barcelona (secció d’atletisme) i el Club Gimnàstic Barcelonès. Ja que com equip havíem de cobrir les diferents disciplines, a en Magí Morros i a mi ens tocà preparar-nos per a la de Marxa Atlètica.

La meva darrera activitat atlètica va ser la participació com a equip juvenil del CAM a la cursa «Castellgalí-Manresa», que era la prèvia de la cursa important, «La Sant Vicenç-Manresa», la qual aquells anys era una de les curses de Cross de més renom de Catalunya. Els juvenils del CAM vàrem guanyar el Trofeu d’Equips i el més rellevant per a nosaltres fou poder mostrar aquella tarda el Trofeu rebut al públic del camp del Pujolet, durant la mitja part del partit de futbol.

Observant aquella etapa puc dir agraït que la vena atlètica ja m’havia tocat de per vida. Ja que arreu on he viscut he seguit practicant el «footing» i gaudint dels seus beneficis.

L’any 2006 en motiu del seu 50è aniversari, el CAM organitzà una cursa de relleus per equips en la qual vaig poder participar, i va tenir per a mi el significat de poder agrair al club allò que m’havia donat.

D’altra banda, quan posteriorment he tornat a l’Estadi del Congost i he contemplat el jovent que practica l’atletisme, noies i nois, se m’ha fet estrany el considerar que en el nostre temps les noies no tinguessin ja aquesta oportunitat que ara veiem tan natural.