El passat que fuig

La Torre Carreras

A la banda esquerra de la Pujada Roja de Manresa hi ha una gran torre edificada al vessant del turó. Es tracta de la torre Carreras, un edifici grandiós i fet amb bona arquitectura que sembla un petit palau. Es va construir vers el 1920 seguint l’estil noucentista. La Torre Carreras és l’exemple més reeixit de noucentisme que hi ha a Manresa. A pesar del gran interès i del valor arquitectònic i artístic l’edifici està en procés de ruïna que s’ha accelerat en els darrers anys. I això és especialment greu perquè es podria haver evitat si hi hagués hagut la cura i diligència per protegir el patrimoni.

La primera vegada que vaig anar a veure la torre era a finals de l’any 2014. Hi havia un xicot italià que segons em va dir guardava la torre i també en feia el manteniment. Vaig poder veure una mica l’interior i vaig comprovar que era espectacular, com un petit palau renaixentista. L’interior magnífic s’adeia amb l’exterior impressionant de la gran torre. En aquell moment l’estat de conservació del conjunt era força bona. Tot i així no deixava de ser un gran edifici abandonat que prefigurava la seva imminent decadència.

Aquella primera visita em va provocar una inquietud i perplexitat en veure que un edifici tan extraordinari fos tan desconegut pels manresans. En vaig parlar amb companys del Centre d’Estudis i vam coincidir que era un edifici que calia vetllar. El mes de gener de 2015 vaig tornar a la Torre Carreras per fer-ne algunes fotografies. La meva sorpresa va ser gran en veure que l’edifici estava del tot abandonat, no hi havia ningú que el guardés. La porta d’entrada estava oberta. A l’interior hi havia entrat gent i el seu pas havia deixat el rastre de la destrucció. A les parets hi havia pintades que embrutaven i destruïen l’encant dels interiors. En alguns llocs havien fet forats al terra, en altres havien rebentat parets, havien destruït el poc mobiliari que es conservava. Un desastre total. Aquella situació em va provocar un gran impacte. No podia comprendre com era possible que avui dia, davant dels nostres ulls es pogués destruir impunement un bé que forma part del nostre patrimoni, que està recollit en el Pla del Patrimoni de Manresa.

El diari Regió 7 de 7.4.2015 deia: “La vandalització de la torre d’en Carreras de Manresa fa més de 6 anys que dura. El 2009 ja es podia accedir lliurement a l’interior del casal noucentista més valuós, protegit pel catàleg de patrimoni.”

Des del Centre d’Estudis del Bages vam informar del cas als responsables de Patrimoni de l’Ajuntament de Manresa. Ens va sorprendre que no en sabien res. Però el més incomprensible i indignant era que ens diguessin que no s’hi podia fer res perquè era una propietat privada. Ens van dir que es posarien en contacte amb els propietaris. Després de molts dies van poder contactar amb la propietat i segons es va dir no es podia fer res perquè la propietat no era clara de qui era. Hi havia un judici pendent entre la vídua i els fills del primer matrimoni. Fins que no es resolgués el judici i no es pogués parlar amb la propietat l’Ajuntament ens deia que no podia fer res. Nosaltres prou els dèiem que la situació era crítica perquè cada vegada hi entrava més gent i la destrucció de la torre era galopant. Vista la situació d’impotència des del Centre d’Estudis del Bages vam iniciar la campanya “Salvem la Torre Carreras”. Era l’abril de 2015. Es denunciava l’estat d’abandó i de ruïna de l’edifici patrimonial i es demanava la signatura d’entitats i de particulars. El document deia textualment

Les entitats que signem instem l’Ajuntament de Manresa com a responsable de la protecció del nostre Patrimoni perquè faci les accions necessàries per salvar la Torre Carreras de la destrucció, perquè encara hi som a temps si s’actua amb rapidesa i  diligència. Si la propietat no la pot gestionar, tal com està demostrant, que l’Ajuntament prengui les mesures oportunes per la via d’execució per evitar que es malmeti l’edifici, o que es busqui la manera perquè passi a mans públiques o d’una entitat que en tingui cura.

A pesar de tot no es va fer res. I la torre continuava esbalandrada exposada a l’acció de qualsevol trinxeraire. El procés de destrucció anava avançant sense aturador. Ens lamentàvem, ens desesperàvem però no vam saber fer res, sols esperar que l’Ajuntament fes el que havia d’haver fet des del començament que era protegir l’edifici. La premsa informava el 17 de juny de 2015 que l’Ajuntament havia posat tanques i cintes policials entorn de la torre indicant que no es podia accedir a l’edifici. Però la mesura no va servir per a res. La gent continuava entrant a l’edifici. I van passar mesos fins que l’Ajuntament no es va decidir a tapiar les entrades per on es podia accedir a l’edifici. Un cop es va haver fet aquest tancament per fi es va aturar l’entrada de malfactors. Però el mal ja estava fet. El procés de degradació s’havia accelerat molt en poc temps. Amb l’edifici tancat es parava l’acció destructiva expressa deguda a l’acció de gent desaprensiva. Però tot i així continua la degradació que sofreix tot edifici abandonat i obert a les inclemències del temps. El més perillós és la teulada perquè si comença a haver-hi degoters els procés de destrucció s’accelera molt. Avui dia podem veure la Torre Carreras encara majestuosa però que en plena decadència reclama la restauració urgent.

Aquest cas i altres de semblants com la Fàbrica del Panyos, la Fàbrica Nova, el camí de la Creu del Tort, etc. m’han fet veure que el tema del Patrimoni a Manresa no rep l’atenció ni les solucions que caldrien per estar a l’altura d’una societat culta i avançada que té cura del seu Patrimoni com el bé col·lectiu més preuat.

Últims records

Recordant què havia sentit a dir sobre l’església del Carme el 1936

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala
Buscar a tot memoria.cat