Pàgines viscudes

La supressió del “Manresa en festes”

La decisió impopular adoptada per l’Ajuntament de Manresa l’estiu de 1974, coincidint amb l’estrena de la darrera renovació del Consistori presidit pel senyor Ramon Soldevila, crec que fou un punt d’inflexió important en l’eixida de l’armari de les AA. de VV. bel·ligerants i reivindicatives, que tan de joc varen donar durant la transició i les primeres gatejades a les palpentes de la democràcia. Es tractava de suprimir, sense quant val ni quant costa, el tradicional “Manresa en Fiestas”, que s’organitzava des de 1964 a disset barris de Manresa, com aperitiu de la Festa Major. Havia estat una iniciativa presa i amb suport des dels despatxos de la Casa Gran amb evidents segones de canvi: prevenir que hi arrelessin als barris manresans, com estava passant a certs barris barcelonins i del cinturó industrial, moviments crítics amb la gestió municipal. L’alcalde Soldevila no volia que brots subversius niessin a “casa seva”, on ja es començaven a escoltar queixes per la maldestre política urbanística i per la deixadesa de les obligacions municipals en matèries tan sensibles com el transport urbà o en qüestions tan sensibles com la salut pública. Mobilitzant una sèrie de veïns perquè estiguessin entretinguts tot l’any organitzant la seva petita festa major, era una manera un xic matussera, francament, de tenir controlat el pati del darrera de la ciutat.

Precisament, aquest aperitiu de la Festa Major tenia el propòsit indissimulat, entre especulatiu i pràctic, de “domesticar” preventivament d’entre el veïnat uns quants interlocutors de bona fe, als quals en un moment donat s’hi pogués recórrer per rebaixar els fogots d’algun eixelebrat que es despengés amb ciris trencats. I l’alcalde no podia trobar ningú millor per portar a terme aquest encàrrec que el concejal Roca Fainé, d’ofici carnisser, que era tan bon jan que es va prendre la feina de coordinar les comissions de festes dels barris comportant-se, en el bon sentit de la paraula, com una autèntica lloca, mirant sempre d’esgarrapar una pesseta més perquè els seus “protegits” poguessin fer coses, de manera que, potser sense proposar-ho descaradament, els tenia contents amb la vianda al plat, tal com demanava l’alcalde Soldevila.

L’invent va funcionar una colla d’anys, deu exactament, fins que l’alcalde va témer que aquell joguet tan inofensiu com folklòric del “Manresa en Fiestas” acabés servint de tapadora a uns incipients moviments veïnals més sensibilitzats socialment, i que segons els informes que li passaven portafarcells més o menys espontanis podien estar sota la influència d’un partit polític molt actiu –suposo que els redactors dels informes es referien als comunistes-, que no obstant estar a les beceroles s’infiltraven sense fer massa soroll en punts claus de la societat civil. Ficar el nas, doncs, a les comissions de festes patrocinades per l’Ajuntament era, naturalment, un objectiu cobejat per uns i altres. Vaig tenir ocasió de fer-ne un seguiment privilegiat de tot plegat com a redactor del que era l’únic periòdic local, el “MANRESA”, el qual, com els de la resta de Catalunya, no obstant tenir excepcionalment un director amb títol de periodista, estava tutelat per la gent del Movimiento, que eren els qui marcaven la línia editorial i estiraven les orelles a qui tingués temptacions de “fer el salt”, amb la col·laboració imprescindible del censor de torn, en el cas de Manresa, el ferreter senyor Joan Palat. El 6 de juliol de 1974, vaig escriure una crònica, que sense afegir-hi una coma reprodueixo literalment perquè reflecteix, exactament, el relat dels fets:

Ha sido actualidad en las últimas fechas la noticia de que este año no se celebrará el tradicional “Manresa en Fiestas”. Esta noticia ha despertado ya una polémica ciudadana que, por lo que respecta al periódico se ha traducido en varias “cartas al director” solicitando mayor información sobre esa actualidad. Al objeto de conocer con la mayor fidelidad posible lo que está ocurriendo, hemos acudido al presidente de la Comisión de Fiestas, el concejal Sr. José Santasusana Robert para que nos diera su versión oficial:

– En ningún momento –aseguró- por parte de la Comisión se ha pensado en suprimir el “Manresa en Fiestas”. En cambio, sí hemos creído necesario que dichos festejos se circunscriban a los días de la Fiesta Mayor, o sea el 29, 30 y 31 de agosto y el 1 de septiembre. Muy especialmente desearíamos que el día 29 fuera el más completo en cuanto a programación de esas fiestas en los barrios. En este sentido nos dirigimos ante los representantes de las barriadas, varias de los cuales nos han manifestado su conformidad con la idea y que actuarán de acuerdo con nuestros deseos.

– ¿Cuál es la contribución del Ayuntamiento al presupuesto?

– La ayuda económica que el Ayuntamiento ofrecía a los barrios para llevar a cabo sus programas de “Manresa en Fiestas”, ascendía aproximadamente al 20% del total del presupuesto que la Comisión dispone para organizar toda la Fiesta Mayor, que por otra parte no es gran cosa.

– ¿Cuáles han sido los motivos, pues, para modificar el sistema tradicional?

– Tal como le ya le he indicado, concentrar todas las celebraciones durante los cuatro días de la Fiesta Mayor.

– ¿No cree que ello restará encanto y gancho popular a las fiestas, limitando su duración para absorberlas dentro del programa de Fiesta Mayor?

– Todos los actos que organiza la Comisión con motivo de la Fiesta Mayor son festejos populares: conciertos, pasacalles, actuación de coros, castillo de fuegos artificiales… Se colabora, además, para darle mayor brillantez, con todas las entidades deportivas y culturales que organizan actos por su cuenta.

– Al suprimir el “Manresa en Fiestas”, ¿no se podría pensar en restituir “les Enramades”, de tanta tradición popular y que, además, posiblemente al no coincidir con época vacacional contarían con mayor afluencia de público?

– Como hemos manifestado reiteradamente, no ha habido supresión del “Manresa en Fiestas”. En su consecuencia no nos hemos planteado nada en el sentido que usted apunta. No obstante, si alguna vez fuera necesario este planteamiento, no le quepa la menor duda de que la Comisión estudiaría con cariño tal posibilidad”.

Després de fer-se efectiva l’absorció, si us plau per força, de les dos o tres setmanes que durava el “Manresa en Fiestas”, encaixonant-les en els quatre únics dies de la Festa Major, i de que sorprenentment el diari no se’n fes ressò amb tota normalitat del malestar per aquella rampellada municipal, el 7 de setembre, una vegada ja totes les misses estaven dites, el director em va donar el plàcet per publicar un article d’opinió que en realitat s’havia escrit a mitjan agost, però que en tornar de vacances –perquè es donava la circumstància que l´únic periòdic local tancava la paradeta durant tres setmanes d’estiu-, me’l va retenir suposo que obeint consignes “de dalt”. En aquest article discrepava del tarannà de les declaracions institucionals fetes pel senyor Santasusana a que m’he referit abans; però, sobretot, feia referència a una trobada fallida i una mica rara entre la premsa i els teòrics representants de les barriades emprenyades amb la decisió unilateral de l’Ajuntament de suprimir les festes, que va tenir lloc en un local de la parròquia de Crist Rei, i que va acabar com el rosari de l’aurora. El director del diari, suposo que lligat de mans i peus per l’obediència deguda, va retenir l’article fins que la publicació del seu contingut ja no tenia cap sentit ni oportunitat. No obstant això, com que serveix per posar els punts sobre les is, el reprodueixo literalment:

Un domingo del pasado mes de julio fui citado telefónicamente para asistir a una rueda de prensa con representantes de los barrios de la ciudad donde se venía celebrando tradicionalmente el programa “Manresa en Fiestas”. Cuando este año circuló el rumor, posteriormente confirmando oficialmente, de que la celebración de dichos festejos se pensaba reconsiderar aplicando unas normas bastante más restrictivas, ya dejamos constancia en estas mismas páginas de cual era nuestra opinión crítica. Por ello, la convocatoria de los interesados para exponer su punto de vista al respecto creímos que tenía interés para nuestros lectores. Sin embargo, por parte de los medios de comunicación acreditados en la ciudad comparecimos únicamente el amigo Joan Badia, corresponsal del vespertino barcelonés “Tele/Exprex”, y un servidor, a pesar de que me consta habían sido avisados les demás compañeros. Pero por parte de los convocantes todavía fue peor puesto que únicamente asistieron, desde el principio, dos miembros de las comisiones de festejos, y solamente más tarde se presentaron otros dos, los cuatro no precisamente de los barrios más significativos. Dado que en modo alguno podíamos admitir hacernos eco de un pensar y sentir que no nos constaba fehacientemente que fuera el pensar y el sentir mayoritario de los vecinos de todas las barriadas del circuito “Manresa en Fiestas”, optamos por manifestar a los que pretendían a pesar de la falta de quorum continuar la atípica rueda de prensa, que por nuestra parte la dábamos por concluida, aplazándola en todo caso a la espera de una nueva convocatoria. A pesar de que por nuestra parte estábamos dispuestos a escuchar lo que tuvieran que decir, lo cierto es que no fuimos convocados de nuevo. Supusimos que no habían conseguido consensuar un mensaje común para hacer llegar a la opinión pública y que, por lo tanto, se había desistido de manifestar oficialmente una protesta por la decisión municipal, no obstante, por los comentarios que se escuchaban por la calle era bastante compartida por la gente, sobre todo por parte de la juventud que era a quien más dolía la supresión. Por ello, ¿cuál no sería nuestra sorpresa al leer en la edición de pasado 31 de agosto del “Diario de Barcelona”, una carta al director firmada por unas autodenominadas “Comisiones de Festejos”, tratando sobre el polémico asunto del “Manresa en Fiestas”. Digo sorpresa, porque los medios de comunicación manresanos que sí fuimos convocados en su día a la improvisada y fallida rueda de prensa descrita al principio, hemos tenido que enterarnos “casualmente” por un rotativo barcelonés del contenido de la protesta. Y si bien, posteriormente, en la dirección de “MANRESA” se ha recibido una copia de dicha carta, la misma fue echada al buzón del periódico el 2 de septiembre, dos días después de su publicación en Barcelona. Sorprendentemente, según me ha confesado el corresponsal del rotativo barcelonés, José María Pintó, éste se enteró de su existencia al verla reproducida en letras de molde y, como nosotros, también dos días después de su publicación depositaron una copia en su buzón particular. ¡Impresentable! De todas formas, este manifiesto olvido y desconsideración hacia los medios informativos locales se podría disculpar – aun cuando nos duela -, si realmente el contenido de la carta en cuestión, que no hace otra cosa que lavar la ropa sucia en público y en casa ajena, se ajustara fielmente a un estado de opinión general y a la realidad. Pero de averiguaciones que hemos efectuado posteriormente, resulta que no es así exactamente.

Fons de l’Ajuntament em varen assegurar que no en sabien ni un borrall de la instància a què feien referència les comissions de festes que la signaven; la identitat de la qual, tot sigui dit, cada vegada em semblava més discutible i dubtosa. Però, com no podia ser d’altra manera, considerant la meva picallosa xafarderia reportera, vaig començar a estirar tots els fils que penjaven dels serrells d’aquesta controvèrsia, i després de la recerca practicada vaig aclarir que al registre de secretaria no s’havia presentat cap escrit. A més a més, el mateix concejal Santasusana Robert em va jurar que ni ell ni l’alcalde en sabien res de res; però, en canvi, em va deixar caure, com de passada, que l’únic escrit que s’havia rebut dels barris procedia de la mal vista Associació de Veïns del Xup, l’única associació legalitzada gràcies el paraigua de l’Obra Sindical del Hogar i que segons les “fons d’informació” de l’alcaldia, estava farcida de comunistes. En aquest escrit, a part de protestar per “l’alcaldada” de suprimir el “Manresa en Fiestas”, es denunciaven un reguitzell de problemes de tipus urbanístic o de salubritat al barri. Aquesta confessió a contracor d’en Santasusana, em va fer pujar més la mosca al nas, a l’ensems que es feia forta en el meu ànim la sospita que darrera de tot aquell embolic s’hi amagava un pols, en els barris més influents, entre les diguem-ne domesticades comissions pasturades per en Roca Fainé i els embrions de les futures associacions de veïns que no es conformaven amb quatre ballarugues musicades des dels despatxos de la Casa Gran i que presentaven una cara més reivindicativa i crítica amb la gestió municipal.

Tanmateix, analitzada la carta al director del vell Brusi cada vegada em “cantava” més, perquè apart de ser un text que no m’encaixava amb les maneres com s’expressaven els integrants de les comissions que jo coneixia i havia tractat –per exemple, es feia una referència a que qui havia pressionat en Soldevila per carregar-se el “Manresa en Fiestas” eren tres empresaris al·legant: “que con tanta fiesta el personal no rinde en el Trabajo”-, a més a més resultava una mica intrigant el seu anonimat, ja que encara que anés signat per una presumpta “comisión de festejos” ningú n’havia tret l’entrellat. L’equívoc es podia haver resolt amb una simple llista nominal dels promotors de la iniciativa, però com que ningú donava la cara, per descartar que no fossin els col·laboradors més actius del concejal Roca Fainé –en un moment donat no me’n vaig poder estar de pensar que no fos una maniobra instrumentada per enredar la troca i posar zitzània-, vaig fer unes quantes trucades i la majoria de la gent que jo tenia identificada com a membres de les comissions de festes em varen assegurar que no en sabien ni papa de la carta al director i encara més: a tenor de les explicacions dels de la comissió de la plaça de Catalunya, vaig arribar a la conclusió que tot plegat feia pudor de socarrim i que totes les hipòtesis eren possibles.

Tanmateix, en aquest punt del relat he de referir-me a una realitat massa freqüent, per desgràcia, durant els darrers anys de la dictadura: que la contestació popular contra determinades decisions poc afortunades de l’Administració municipal no estigués coordinada amb prou transparència com per no donar la sensació que s’aprofitava el caliu de qualsevol descontentament puntual dels veïns per, no limitant-se només al fet concret del conflicte en dansa, embrancar-se en llibres de cavalleria. Però barrejar-hi massa retòrica ideològica innecessària en la presentació d’una simple queixa, constituïa un motiu de recel entre gent que, encara que estigués emprenyada, no les tenia totes, i sovint provocava més passivitat poruga que no pas adhesions incondicionals.

Seria molt llarg d’explicar quines varen ser les causes darreres d’aquesta malversació d’esforços en moments calents per encarrilar correctament les protestes populars embolicant-hi totes les sensibilitats darrera l’objectiu de fer baixar del burro els que haguessin pres decisions equivocades o perjudicials per a la comunitat. Després de rumiar molt sobre determinades mobilitzacions populars d’aquella època, em resisteixo a creure que actuar d’una llei de manera una mica esfilagarsada formés part de cap estratègia, ja que no sé veure a qui podia beneficiar ensenyar l’orella a mitges o a destemps cada dos per tres.

Per exemple, això que comento avui sobre la desmanyotada supressió del “Manresa en Fiestas”, certament que no va caure bé a les barriades que ja l’havien incorporat tant a la seva rutina que molta gent hi treballava durant tot l’any, perquè quan arribessin les festes del seu barri fossin les més reeixides. Els comentaris que es podien escoltar per les botigues, on a part de comprar s’hi feia molta més barrila que avui, eren ben notoris: que la gent s’hi divertia, malgrat que les comissions de festes arrufaven sovint el nas tant perquè cada vegada l’Ajuntament volia intervenir massa en el desenvolupament del programa, sobretot pel que fa a la programació d’actuacions musicals o xerrades culturals. I encara que l’Ajuntament es comportava com un gasiu impenitent quan es tractava de col·laborar per cobrir despeses, de manera que les comissions de festes havien d’espavilar-se amb rifes o anant a pidolar casa per casa per sortir-se’n. Tot això era cert! Però el “Manresa en Fiestas” els barris se’l sentien seu.

Ara bé, aquell comportament tan garrepa per part de l’Ajuntament va tenir de mica en mica conseqüències insospitades: com que qui no paga no mana i el viàtic municipal al pressupost de la programació de festes als barris representava la xocolata del lloro, les comissions acabaren tallant el bacallà a la seva mida. I el senyor Roca Fainé, espantat davant les cada dia més freqüents mostres d’indisciplina dels seus “protegits”, no tenia més remei que entomar-les amb resignació: “mentre es mantinguin dintre d’un ordre”.

En resum: com que el poble s’havia acostumat a enfonsar la llossa a la programació de les “seves festes” de carrer, que s’estimava malgrat treia fum pels queixals cada vegada que els de l’Ajuntament els hi regatejava les misses o els hi posava pegues a la contractació de segons quins grups musicals, amb l’excusa que els consideraven massa esventats, qualificatiu que en l’argot recargolat del règim equivalia a “revolucionari”. Però, la gent aquell estiu del 1974 no estava pas empipada perquè sovint els hi posessin pals a la rodes a les seves iniciatives, sinó perquè la supressió de l’aperitiu festiu i perifèric de la Festa Major s’hagués fet amb tanta poca elegància. Si avui li trec la pols a aquella primera topada amb els barris és perquè, al meu parer, es posaren de manifests dues coses:

a)- Que l’Alcaldia, sense gaire delicadesa ni tacte polític, mitjançant un senzill, impersonal i coquí “acte administratiu” va decidir esborrar una tradició manresana de deu anys d’antiguitat, simplement perquè algú tenia el pressentiment que el control dels barris mitjançant el “paternalisme” del senyor Roca Fainé feia figa i estaven anant per les seves, fent-lo servir d’aixopluc per “colar gripaus”, que sense l’empara del “Manresa en Fiestas” a alguns els hi hauria costat que se’ls empasses la censura.

b)- Que els activistes anti-règim, de tots colors i procedències ideològiques, s’estaven imposant a les comissions de festes amb vistes a bastir unes associacions de veïns reivindicatives, aprofitant la seva infraestructura o, en cas contrari, competint descaradament amb elles. El problema esdevingué en el marc de la qüestió de la supressió del “Manresa en Fiestas”, quan enlloc de limitar-se a donar suport a un malestar notori contra el rampell municipal, en alguns casos varen voler-s’ho menjar tot d’una tacada i aquesta golafreria només va aconseguir espantar les persones que, malgrat estar queixoses de l’Ajuntament, no estaven disposades a veure’s embolicades en “política”, i sobretot els més fidels components de les comissions de festes, tirar per la finestra les bones relacions personals amb la Casa Gran, encara que els fessin passar gana i només els apeixessin engrunes del pastís.

Últims records

Sense toros a la ciutat, no podia ser torero

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

De tites

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

Blau

WhatsApp Image 2021-09-07 at 13.18.30
Enric Roca Carrió

17. Festa Major. Mestre Larrañaga. Exercicis Espirituals. Parada del Jeroni. Sindicat Vertical. Inauguració de l’església de Valldaura. Amb ulls de nen

Joan-Esteve Guillaumet
Joan-Esteve Guillaumet Pérez

La tova persistència de la memòria

Xavier Domènec
Xavier Domènech Sala

Van caure de la trona del Convent de Santa Clara (any 1935)

Lluís Soldevila Mominó
Lluís Soldevila Mominó
Buscar a tot memoria.cat